ELS ULLS

Un relat de: URGELL
ELS ULLS
No sé si tens els ulls del teu pare o els ulls de la teva mare. Tampoc sé què dius ni quants anys tens, exactament, vull dir. Potser en faràs tres. Segurament seran tres i per tant ja aniràs a l’escola “dels grans”. I parlaràs molt, clar i entenedor com fan els nens i les nenes d’avui en dia. Ah, i és clar, tampoc ser com et dius. La teva mare m’ha negat la possibilitat de ser la teva àvia, un dia no ens vàrem entendre i ara tinc aquest nét de tres anys, segurament de gairebé tres anys, que no sé ni com es diu. És molt de càstig per una desavinença, pel rastre d’una separació amb un home que era dur i amb qui costava conviure i entendre’s i passar-hi tota una vida. No et condemno per haver triat al teu pare en comptes de triar-nos a tots dos, amb el que teníem de bo i de dolent, el què condemno és que no m’hagis deixat saber de quin color té els ulls el meu nét, i el dret d’acaronar-lo, de vetllar-li el son, de fregar-li els genolls pelats i la seva primera llàgrima, i sentir l’olor de la seva pell, de llet agra i de sabó per a nens. El què condemno és que si el trobés pel carrer no sabria com cridar-lo, i que no m’has deixat saber de quin color té els ulls el meu nét.
No sé si tens els ulls del teu pare o els ulls de la teva mare, ni els anys que tens ni com et dius. L’únic i segur que sé és que existeixes i ets el meu nét. I aquest fet ni res ni ningú podrà canviar-lo per molts anys que passin. Ni tan sols la teva mare.

Comentaris

  • Per què som així?[Ofensiu]
    rautortor | 12-08-2012


    Jo, que ja sóc gran, he viscut de molt a prop situacions semblants a la que descrius. Per desgràcia, són massa freqüents. Un bon dia, pare i fill, o germà i germà, discuteixen per qualsevol cosa que en aquells moments els sembla vital i innegociable, als uns i als altres. Però, passa el temps i sense saber el perquè –fins i tot, a vegades, no es recorden ni tan sols dels motius primordials de la discussió– segueixen sense parlar-se i la rancúnia creix en un camp abonat per la distància i, malauradament, per la rutina d’estar enfadats i ressentits.
    I es pot arribar al punt dramàtic que tu tan bé exposes. Pobra àvia, com es pot merèixer un menyspreu tan punyent i cruel, per no dir una altra cosa! Però passa i passarà. Som així de rancuniosos els humans.

    Un relat dramàtic i emotiu. Jo, que sóc avi, ho passaria molt malament si em trobés en aquesta situació.

    I, a propòsit de les enemistats ancestrals, nascudes precisament on abans hi havia hagut amor i confiança, et proposo de llegir un sonet que vaig escriure sobre el tema i que anava dedicat a dos amics meus, germans entre si. És aquest A l’alba serà tard.

    Raül

  • Què trist [Ofensiu]
    Nonna_Carme | 12-08-2012

    el fet que, amb gran mestria , ens expliques.
    He sentit la teva frustració al no poder ni tan sols conèixer aquest nét que esperaves .Què inhumans som els adults algunes vegades !
    No desesperis. Una situació que té tota l'aparença de irreversible pot canviar en el moment més inesperat i podras gaudir d'aquest enyorat nét.
    Una abraçada de benvinguda a Relats.

  • Ferida oberta[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 11-08-2012 | Valoració: 10

    Hi ha ferides que no es tanquen i la que descrius és molt dolorosa. Un breu i preciós relat, amb un rerefons dur, sever, amb una ferida que cal suturar com sigui i amb un reafirmament final molt encertat. M'alegra haver-te llegit i espero fer-ho en un futur. ah, i enhorabona per la decisió de anar a l'Urgell! Una abraçada.

    Aleix

  • Pels ulls...[Ofensiu]
    leonardo | 10-08-2012

    s'arriba al cor i el teu relat et transmet tot aquest amor que segur algun dia tindrà justa recompensa... Tal volta quan arribin aquests mots a les seves mans o a les de la mare puguin entendre..

    m'ha agradat llegir-te, fins aviat


    leonardo

l´Autor

URGELL

7 Relats

9 Comentaris

3186 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Actualment, jubilada, deixo el poble que m'ha acollit durant 16 anys i 5 mesos: Verdú (l'Urgell). Ara la vida ens porta a retornar a la casa familar, a posar a prova la nostra resistència davant de les presses, els cotxes, les indústries. La vida, que ja hem vist que mai se'ns mostra estàtica, ens porta a retrobar nous accents. Mai no podré oblidar com s'ha enriquit la meva vida durant aquests anys; marxo replena de paraules noves, de paisatges amplis i canviants, de moltes amigues i amics....

La meva professió, l'administració, d'estudis socials i amb una passió pel
camp, la literatura, el cinema i la fotografia.