Els serrallers

Un relat de: Maria Pilar Palau Bertran

L'ofici de serraller era el del meu estimat pare, l'havia après a casa d'un ferrer una mica deixat de si mateix però era un gran artista picant el ferro. El pare, quan parlava d'ell, deia que el recordava amb molt d'apreci i que era fascinant veure-li un tros de ferro calent a la mà i amb quina gràcia el transformava. El mestre ferrer mirant-se al pare, que era petit i aprenent, li deia:
- Què et sembla noi, el que s'arriba a fer amb un ferro calent?! Fixa-t'hi bé, que quan siguis gran ho has de fer millor que jo!

I de sobte, ficava el ferro a l'aigua del cossi, provocant una lleu fumerola.

La serralleria és considerada com un dels oficis de més enginy, d'aquí bé que els serrallers siguin anomenats manyans, vol dir manyosos. Segons les primitives ordenances del gremi només qui s'havia examinat com a mestre serraller podien exercir tots els altres oficis de l'art del ferro, que era considerat d'entre tots, el que exigia més destresa. Amb la factura de panys i claus, Catalunya havia tingut la seva personalitat, tant és així que encara avui arreu de la península hi ha un tipus de pany conegut com a Pany Català, originalment forjat.

L'aprenentatge de serraller i manyà era un dels més pesats de tots, perquè manxar es feia pesat. Segons la veu popular, per aquesta raó els manxaires tenien el dret d'escurar i llepar les cassoles de la casa dels seus mestres, calificant al manxaire de escura-cassoles. Respecte a la feina, de tot es fabricava, tota classe d'objectes: martells, llums, reixes... també allosaven les eines de treball del camp.

És de destacar les espases que es fabricaven a Barcelona; si un senyor visitava Barcelona era normal que comprés una espasa tenint-la amb dignitat i honor.

En aquests llocs de treball, les ferreries, hi acostumava a lluir una capelleta feta pel mestre serraller dedicada a Sant Eloi, el Sant Patró; com antiquària haig de dir que he tingut alguna a les mans i són precioses, destaca el seu caràcter popular.


Vaig llegir una llegenda que un lladregot va entrar en una ferreria i va robar les manetes de plata del santiró pensant-se que es faria ric i que mai més hauria de treballar.

Una altra llegenda ens explica que el diable va anar a la porta del cel a fer ganyotes a Sant Pere, aquest després d'amonestar-lo i maleir-lo li va tirar les claus del cel entre cap i coll, el murri del diable les va agafar i cames ajudeu-me va entrar al cel i va tancar la porta deixant a Sant Pere a fora. Aquest va baixar a la terra a buscar un serraller que li fes una clau però va trobar una colla de ganduls i malfeiners, i es va quedar sense poder obrir la porta del cel. El temps passava, i veien que no trobava la manera de poder arreglar el conflicte, va anar preguntant si hi havia algú que tingués una clau per obrir la porta del cel, una velleta es va brindar amb una creueta a obrir les portes quedant ben obertes.

El meu pare estava molt documentat sobre aquestes llegendes que tocaven el tema de ferreries, també col·leccionava goigs que estiguessin relacionats amb el tema del ferro.

El miracle de Sant Eloi:

Deien que a la ciutat on vivia es va morir un bisbe i es van reunir per escollir-ne un altre, mentre discutien varen sentir un seguit de campanes i seguiren el so per saber d'on sortia fins a la ferreria d'Eloi, que sortia dels cops del mall quan repicava el ferro, com si toqués una campana. Cregueren que aquell repic era revelació divina i el van elegir com a bisbe.

Un altre dita sobre el miracle és que al taller on treballava com a aprenent no s'entenien de feina, ja feia molt de temps que vetllaven i el vell mestre no podia resistir la son però els calia forjar unes baranes. L'infant pregà al mestre que s'anés a dormir, que ell es veia amb cor d'acabar la tasca, el mestre desvetllat reparà que l'infant no picava com calia per fer avançar la feina i temia que no s'hagués adormit, es lleva i veié amb gran sorpresa que feia els forats del passamà amb el dit i amb un petit cop de puny reblava el ferro.

No acabaria de llegendes i més llegendes, a mi particularment m'agraden molt i espero que a vostès també.

Comentaris

  • ara mateix t'envio un mail...[Ofensiu]
    teresa serramià i samsó | 29-10-2006 | Valoració: 10

    una altra àvia com jo, però "POLIFACÈTICA!"Quin gust!

    m'ha agradat molt el teu relat, té un sabor especial, revivint la història del teu pare, i d'aquells temps que ara ens semblen impossibles.

    Té un valo de "museu" de la memòria indescriptible, impagable.Em fa molta il.lusió que m'hagis vingut a conèixer!Escrius molt bé i fas d'altres coses també mol bé.

    No he entre "nova" abans era "llu6na6" però vaig tyenir problemes a l¡ordinador i sóc tan analfabeta que no sabia entrar de bell nou i em vaig canviar el sobrenom...

    Una abraçada i un petó molt dolç per a tots els que estimes!

  • Nena...[Ofensiu]
    AVERROIS | 13-10-2006 | Valoració: 10

    ...em deixes bocabadat cada vegada que et llegeixo. De tot el que escrius n'hauries de fer un llibre. Crec que seria un Best-seller.
    Una abraçada.

l´Autor

Foto de perfil de Maria Pilar Palau Bertran

Maria Pilar Palau Bertran

225 Relats

507 Comentaris

313778 Lectures

Valoració de l'autor: 9.74

Biografia:
Hola soc la Maria Pilar, he dedicat tota una vida al negoci de les antiguitats, si algú vol visitar la meva web: http://www.antiguitatsvila.com/.
Suposo que alguns de vosaltres em deveu conèixer, doncs ja fa gairebé un any que volto per aquí. M'agrada escriure temes més aviat populars i costumbristes, alguns d'ells són records de la meva vida des de la infància, també podeu trobar algun tema d'antiguitats i d'art en general que fa anys que alegren la meva vida. M'agrada dibuixar i tinc una bona colla d'auques fetes. Estic preparant un llibre que recollirà relats, auques i dibuixos, com és la primera vegada que ho faig i vaig una mica despistada, si algú hi està interessat que m'ho demani per correu i ens posarem en contacte.

El meu e-mail es: adema1820@hotmail.com