Els que ja no hi són

Un relat de: DJG


Hi ha coses que sempre et recordaran a aquells que ja no hi són: una fotografia dins d'un marc, una camisa amb la seva olor, una paraula, una cançó... els fantasmes d'aquells que ja no hi són viuen entre nosaltres, entre objectes que poden semblar vulgars o senzills. No se'n van mai del tot. Alguns es neguen a conservar-los o imaginar-los en coses tan banals com els objectes. D'altres, s'enganxen en aquells objectes com si fossin part d'ells mateixos, negant-se a deixar-los escapar, negant-se a desfer-se d'ells perquè d'alguna forma això significaria haver de dir adeu i, a vegades és tan dur dir adeu a algú que preferim guardar aquella foto dins d'un calaix o aquella camisa plegada, dins l'armari, o deixar que soni aquella cançó però només durant una estona, ja que si sonés repetidament potser ens faria massa mal.
Ens costa molt dir adeu a aquestes coses que ens recorden a la gent que ja no hi és, que va marxar fa temps i no tornarà. Que absurd, no? com si una fotografia pogués definir ni que fos una mica el somriure que tenia el teu avi o l'alegria que desprenien els ulls de la teva filla. Com podem ser tan covards? Doncs, bé, suposo que perquè necessitem sentir-los presents, perquè aquelles pèrdues són tan doloroses que no es poden acceptar, que no tenen cap mena de sentit ni d'explicació, que per més cops que ens expliquin que ja no hi són nosaltres els seguirem veient, i sentint, i escoltant, i parlarem amb ells, d'amagat, mentre ningú ens vegi ni ens escolti, abraçant aquella foto, camisa, CD contra el nostre pit, deixant que les llàgrimes baixin per les nostres galtes. Un cop vaig sentir algú que va dir: "Res mai se'n va del tot si alguna cosa t'ho recorda".

Comentaris

  • DJG, [Ofensiu]
    brins | 10-06-2019

    M'agradaria que em llegíssis el relat "L'abric blau". Gràcies.

  • Que trista és la buidor...[Ofensiu]
    brins | 10-06-2019 | Valoració: 10

    No et pots imaginar com m'ha commogut el teu relat...Has explicat meravellosament el sentiment de rebuig a la mort que sentim les persones que hem perdut éssers estimats.Jo també guardo encara molta roba del meu marit, no me'n vull desprendre, la tinc penjada a l'armari per poder sentir la sensació que encara ha de tornar... Ja sé que això és impossible, però no ho vull saber.Quan la toco o l' oloro, el fan reviure..

    Et felicito per haver sabut escriure un relat tan humà..


    brins

  • Custodiar...[Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 10-06-2019 | Valoració: 10

    El objectes no poden suplir a les persones que ja no hi són entre nosaltres però si que fan de nexe amb l'energia d'ells. Jo custodio qualcun objecte, alguns passats per herència, de persones que formaren part del meu arbre emocional. Heu-los ací: Els calçotets boxer que li va fer la mare al pare acabats de casar, quin figurí estava fet!. El tapet de fil de malla que degué fer la mare de fadrina a l'ombra d'un taronger de la seva comarca natal, la cartereta d'anar a escola de la meva germaneta que mori amb només cinc anys de meningitis, a dins hi ha un llapis, una llibreta tota escrita i una treneta de cabell de fil d'or que degué tallar-li la mare poc abans de ficar-la dins el taüt blanc. Ah! i una camisa de quadres d'un amic meu anglès que el trobaren mort com a conseqüència d'un atac epilèptic i que jo no descarto suïcidi... Aquesta darrera relíquia, l'única que tinc a la vista, quan obro l'armari, em fa recordar a la pel·lícula dels dols cowboy de rocky mountain. També custodio fotos d'avantpassats meus, algunes de 140 anys! tot un luxe per l'època... DJG, el teu relat m'ha atrapat molt, perquè llegint-lo m'ha fet adonar que no sóc una persona tant rara com pensava. M'ha encantat com ho has relatat, planer, sedós i sobretot profund. Escrius de meravella, enhorabona. Nil.