Crítica a tu

Un relat de: DJG
Això és una crítica a tu. Sí, sí, a tu. No et facis el despistat. No miris cap a un altre lloc. T'estic parlant a tu. Sí, a la persona que sempre surt perdent. Parlo amb la persona que ho perd tot per la por de perdre. A la persona que mai se'n surt, a aquella persona que tot li surt malament. Parlo amb aquella persona que no sap com però sempre ho acaba espifiant tot. Sí, sí, tu mateix. No dissimulis. No canvis de tema. Saps molt bé que ets un d'ells. Saps molt bé que mai canviaràs. Saps molt bé que comets mil i un errors, que t'entrebanques constantment amb les teves decisions, que les trepitges i després, quan te n'arrepenteixes, ja és massa tard. Parlo amb aquell que voldria tornar enrere però no pot, que voldria revovinar el temps. Que no veus que no pots? Que no veus que tu ets així? Que no veus que tothom és feliç menys tu? Què passa? Què hem de fer? M'escoltes? Quan deixaràs de tenir por? Quan deixaràs que aquesta guiï el teu destí? Quan començaràs a viure? No és per posar-te pressió però el temps passa de pressa, et fas gran, d'aquí res veuràs com els teus amics creixen - tan físicament com personalment - i tu ets d'aquells que se'ls mira amb nostàlgia i pensa: ostres, tan de bo pogués ser jo. I no ho ets. T'apropes a la paret de la cantonada, aguantes aquella beguda que beus perquè tothom beu i, desde aquella perspectiva no gaire còmode però si més no confortable, a raser, sembla com si no hi fòssis. Tothom somriu, s'expliquen històries, aventures... tothom avança endavant i tu penses: per què collons vaig enrere jo? sí, sí, tu altre cop. Sempre ets tu. Què passa? És que no trobes la porta d'entrada? no trobes el camí correcte? O és que no hi ha un camí correcte? I si no tens un camí, en realitat? Ets el típic solter, trist, de poca vida. Quan quedes amb els amics t'adones que només beus. No tens gaire res a explicar tret d'errors o males decisions. Et poses a pensar mentre - sense ni tan sols adonar-te'n - tens la mirada a l'horitzó. Aquell punyeter horitzó. Sembla que també és confortable aquell hortizó amb la vista fixa - quasi tan confortable com aquella paret a la que t'aguantes. Espero que arribi aquell dia per tu. De veritat ho espero. Desitjo que obris els ulls, que deixis de tenir por, que t'apartis de la paret i t'apropis al grup d'amics, somriguis i expliquis que sí, que has pres una decisió, potser no tan bona com et pensaves o com seria precís, però n'has pres una. Saps què? no una decisió normal i corrent. No, no. Una decisió sense por. Per primer cop estaré contenta si prens una decisió llençan-te a la piscina. Segurament la piscina no estarà plena i et donaràs un cop que serà de pel·licula, merescut, perquè et desperti i t'adonis de quants cops l'has cagat, de quantes oportunitats has vist passar de reüll i t'han saludat amb la ma, a mode de despedida. T'aviso: desperta't. Obre els ulls. Actua ja. No deixis correr ni un segon més. El temps passa per tothom, per tu també. Deixa estar el got de qui sap quina beguda. I deixa també, ja de pas, aquest estúpid horitzó que sempre t'acompanya. Para de fer pena, coi! Que sigui un altre burru el que s'aparti del grup i expliqui les seves penes. Que sigui un altre el que somrigui quan expliquin històries i per dins pensi: "Tan de bo fos jo", perquè, de fet, per què collons ha de ser tu?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer