Estic perduda

Un relat de: DJG
Estic perduda. Estic molt perduda. Amb mi mateixa, amb tothom. No sé com trobar-me. I, el més fascinant de tot és que no sé com m'he perdut. No sé quan, com, per què... m'he perdut. Potser preguntar-ho als altres m'ajudaria o potser fins i tot preguntar-li-ho a un psicòleg. No entenc què ha passat. En realitat, sempre he estat perduda segurament i, per això, ara m'és tan complicat trobar el camí de tornada. La meva pregunta és quan vaig decidir perdre'm per no tornar; quan vaig decidir que ja no sabria qui sóc, què vull, què busco exactament, cap a on vull anar... Per què no sóc capaç de trobar el camí de tornada? Ningú ho veu, la veritat. No ho veuen perquè no es veu. És simplement una cosa que es sent. He perdut les ganes de persseguir objectius, les ganes d'aixecar-me amb alguna il·lusió que faci que el dia valgui la pena. He perdut l'amor - que en realitat mai he tingut - i amb aquest també he perdut l'emoció. He deixat de banda coses que abans m'agradava molt fer i no sé per què. He perdut el somriure exagerat, les ganes de menjar-me el món, fins i tot el deliri per menjar-me un tall de pastís de formatge que tan boja m'ha tornat. I ara què? com em trobo? què podria fer per recuperar tot això que he perdut què sé jo com? Ja no sóc la mateixa d'abans. Sóc una muntanya russa que només té que pujades i baixades, que té anada però no tornada, que puja i baixa marejant-me una i altra vegada sense tenir en compte que jo no he pagat per a pujar-hi. Els altres es dediquen a viatjar per camins que coneixen i és divertit. Jo, mentrestant, busco tot el contrari. Intento endinsar-me en aventures que ni jo conec per a poder descobrir alguna cosa més, per a poder entendre què em passa últimament. És un caos. No un d'aquells caos bonics en els que no trobes sentit a res i t'agrada, et sents cómode. És un caos lleis, inentendible, ple de preguntes sense resposta. M'assec aquí, just davant de l'ordinador. Feia molt de temps que no expressava el que sento en un espai en blanc, a través dels meus dits. Què intento? Què pretenc fent-ho? La veritat és que mentiria si dic que tinc un motiu. Crec que només hi ha una sola cosa que necessito per re-descobrir qui cony sóc. Una cosa. Una-sola-cosa. L'amor. Sempre és la solució a totes les coses. Com deien els Beatles... All you need is love. A veure si és veritat.

Comentaris

  • resposta[Ofensiu]
    DJG | 18-02-2017

    Vaja! sempre és agradable veure que algú es sent com tu. Bé, això que dius és veritat... en el fons, només nosaltres mateixos podem trobar-nos, però el problema, normalment, és que no sabem com. Potser el fet de conèixer gent nova, de anar en busca de noves aventures, de buscar on abans no buscaves o mirar on abans no miraves... ens ajudaria a tenir noves perspectives, nous horitzons... no en tinc ni la més remota idea. Sí, potser algun dia jo també em trobi a mi mateixa (així ho espero)


    salutacions! i gràcies per llegir el meu relat!

  • Potser jo també.[Ofensiu]
    Anonimus | 18-02-2017

    La veritat no tinc ni la mínima idea de perquè escrit això, però el fet es que amb el teu relat d'alguna manera m'he sentit identificada.
    La veritat, crec que, d'alguna manera, jo també estic perduda. No perduda del tot, simplement estic perduda dins meu. El fet és, que ja no se com sentir-me o de quina manera reaccionar, ja no sé, si un trau-me (que tampoc tinc la certesa de que ho sigues) va fer que em qüestionés, totes les coses que faig i dic cada dia. No dic que em fes canviar d'opinió sobre la vida, al contrari, sempre busco alguna cosa, que faci que em pugui despendre d'aquest sentiment de pèrdua, sempre em desperto amb una il·lusió, sempre penso que, quan creixi una mica, podré viatjar per ajudar aquella gent que de veritat ho necessita. Sempre penso que, cada dia, puc intentar fer una mica més feliç a una persona. A la fi i al cap, aquest món es una merda, els que manen, curiosament, no en saben. I mentre hi ha gent morint-se, n'hi ha d'altre que és compren sabates de 500 euros, que, en dos dies, els tenen oblidats. Crec que això també influeix al fet de que estigui perduda, el fet de viure en un món que no entenc com funciona. El fet de veure com, la majoria de persones, viuen sense la mínima preocupació, de saber que hi ha gent que viuen en condicions miserables, i no en tenen cap culpa. Però no perdo la il·lusió, ni tampoc les ganes de fer. Sé que estic perduda. Que ningú ho sap. Però que, ho estic. També sé, que el fet d'estar perduda mai serà un obstacle per deixar de fer les coses que m'agraden o vull fer. Jo estic perduda amb mi mateixa, i això fa que l'altre gent ni se'n n'adoni. No sé si, parlar amb algú potser m'ajudaria. Potser algun dia em trobi, no serà per l'amor ni per l'amistat jo crec. Tot i que hi ha una amistat que m'ha ajudat a viure dia a dia. Però crec que trobar-me depèn de mi, de les meves accions i dels meus passaments desordenats. Potser algun dia ho aconsegueixi. Potser... potser tu també.