Estic perduda

Vaja! sempre és agradable veure que algú es sent com tu. Bé, això que dius és veritat... en el fons, només nosaltres mateixos podem trobar-nos, però el problema, normalment, és que no sabem com. Potser el fet de conèixer gent nova, de anar en busca de noves aventures, de buscar on abans no buscaves o mirar on abans no miraves... ens ajudaria a tenir noves perspectives, nous horitzons... no en tinc ni la més remota idea. Sí, potser algun dia jo també em trobi a mi mateixa (així ho espero)


salutacions! i gràcies per llegir el meu relat!

La veritat no tinc ni la mínima idea de perquè escrit això, però el fet es que amb el teu relat d'alguna manera m'he sentit identificada.
La veritat, crec que, d'alguna manera, jo també estic perduda. No perduda del tot, simplement estic perduda dins meu. El fet és, que ja no se com sentir-me o de quina manera reaccionar, ja no sé, si un trau-me (que tampoc tinc la certesa de que ho sigues) va fer que em qüestionés, totes les coses que faig i dic cada dia. No dic que em fes canviar d'opinió sobre la vida, al contrari, sempre busco alguna cosa, que faci que em pugui despendre d'aquest sentiment de pèrdua, sempre em desperto amb una il·lusió, sempre penso que, quan creixi una mica, podré viatjar per ajudar aquella gent que de veritat ho necessita. Sempre penso que, cada dia, puc intentar fer una mica més feliç a una persona. A la fi i al cap, aquest món es una merda, els que manen, curiosament, no en saben. I mentre hi ha gent morint-se, n'hi ha d'altre que és compren sabates de 500 euros, que, en dos dies, els tenen oblidats. Crec que això també influeix al fet de que estigui perduda, el fet de viure en un món que no entenc com funciona. El fet de veure com, la majoria de persones, viuen sense la mínima preocupació, de saber que hi ha gent que viuen en condicions miserables, i no en tenen cap culpa. Però no perdo la il·lusió, ni tampoc les ganes de fer. Sé que estic perduda. Que ningú ho sap. Però que, ho estic. També sé, que el fet d'estar perduda mai serà un obstacle per deixar de fer les coses que m'agraden o vull fer. Jo estic perduda amb mi mateixa, i això fa que l'altre gent ni se'n n'adoni. No sé si, parlar amb algú potser m'ajudaria. Potser algun dia em trobi, no serà per l'amor ni per l'amistat jo crec. Tot i que hi ha una amistat que m'ha ajudat a viure dia a dia. Però crec que trobar-me depèn de mi, de les meves accions i dels meus passaments desordenats. Potser algun dia ho aconsegueixi. Potser... potser tu també.