ELS PARDALS M'HAN DEIXAT SOL

Com que feia bo i no tenia cap pressa, he optat per llegir els diaris d’avui diumenge assegut en un dels bancs del passeig dels til•lers. Molts estan ocupats per gent gran, la majoria homes, que s’hi passen llargues estones portant converses discontínues, criticant i arreglant el mon. N’he trobat un on només hi havia un home, ocupat a tirar molles de pa a una colla de pardals i mirar com aquests es barallaven per picotejar-les. —Bon dia! —Li fa res que m’assegui?— La resposta ha estat un gest cap el costat lliure, que he interpretat com un assentiment. Al cap d’un temps, l’home trenca el seu silenci... —Vostè no hi ve gaire per aquí, oi? No el tinc vist i miri que jo vinc cada dia. —No! la veritat és que hi vinc poc. Un silenci llarg m’ha permès continuar la lectura.

A l’home se li han acabat les molles. He intuït que, desapareguda la distracció dels ocells, segurament voldria parlar. He plegat el diari i per encetar la conversa he recorregut al tòpic... —Quin dia més maco, oi? Esperava una resposta, també tòpica, però no... —Ves, que vol que li digui. Avui fa dos mesos que va morir la dona i la trobo a faltar; encara estic trist. I fa poc que m’han jubilat, a contracor, i això m’ha acabat d’enfonsar. Tots els dies em semblen iguals, sense al•licients. Porto una vida rutinària des de que m’alço fins que me’n vaig a dormir. Una rutina darrera l’altra, per estar ocupat i no haver de pensar. No tinc fills, i la dona i la feina ho eren tot per a mi i donaven sentit a la meva existència. Ara em sento buit, sol i desarrelat i els meus amics estan molt ocupats amb els nets. Ni els queda temps per gaudir de la vida, de la seva pròpia vida, és clar.

—I els ocells no em reconeixen i sé que venen només perquè tenen gravada la rutina que aquí hi trobaran menjar, cada dia, a la mateixa hora. Però em distreuen i això ja és molt, tot i que sóc conscient que, igual que fa la societat quan ja no ets útil, els pardals també m’han deixat sol.