Els meus avis

Fa uns anys en el col.legi vaig fer un d'aquells crédits variables, que encara que sembli mentida, em va servir d'algu.Es deia Valors Humans, l'havien plantejat des del punt que cadascuna durant les dues hores setmanals del crédit fessim voluntariat.A mi em fascinava i encara em fascina i per sort he pogut experimentar en diferents llocs.

Hi havia un llistat d'opcions , la més escollida...els nens, lògic , són els que més et recompensen.A mi encara que m'agradessin molt no em convencia pel fet de que si tothom hi anava allà hi hauria gent que no rebria la nostra atenció , i vaig decidir apuntar-me en un voluntariat a un asil per aquesta raó i a part perquè per desgràcia jo mai he pogut conviure amb els meus avis per qüestió de moltíssima distància.
L'asil estava a Sarrià, cada dijous a les 12.30h després d'educació física la Berta (la meva companya que també hi anava ) i jo agafavem el 33 camí cap allà.
Al arribar sense fer molt de soroll pujavem les escales fins el segon pis, al primer estava la gent que podia cuidar-se ella sola mentre que a la segona estaven els més fotuts.Estavem sempre en una habitació molt gran amb moltes cadires, una televisió molt gran i una taula on sempre seiem a parlar.Sempre estavem els mateixos .

La Maria era una dona molt alegre i que a vegades l'haviem vist amb la seva germana que venia de visita (tot un privilegi!!), però a mesura que passava el temps la Maria s'anava apagant i finalment va acabar en cadira de rodes amb el cap a un altre lloc.
En arribar nosaltres es posava al nostre costat i ens preguntava sempre si ajudavem a la mare , que ho teniem que fer...que no anessim allà a veure-la sino que preferia que anessim a ajudar a la mare, que lo més important era ajudar.També ens explicava que sabia parlar francès i casi casi ens feia classe.El toc característic era que sempre es enredava perque li donessim una volta per l'habitació...
-Vinga nena ara tu...
(després de 2 voltes...)
-Vinga va ara la teva amiga...
I nosaltres només en pensar que per ella era l'única distracció en tota la setmana ho feiem de gust.

Després estava l'Emili.Era un gran home amb una història ben trista.
Ell havia estat casat i la seva dona feia uns anys que va morir però ell no ho sabia , li deien que estava a casa curant-se.El punt tràgic era que a vegades ell la veia per l'habitació i et deia...
-Aquella que està sentada és la meva dona (no li veia el rostre) , digali que vingui.
A mi s'em trencava el cor.
També tenia fills però mai l'anaven a veure ni el trucaven .Al veure que li podia fer il.lusió un dia el vaig trucar però no em va reconèixer i es va pensar que era la seva filla i ell tenia aquella idea i no li vaig poder treure del cap.
L'Emili era molt rondinaire (i amb raó!!) i sempre que passava una infermera deia:
-Aquesta que passa per aqui , la grassa, sempre m'agafa i pum! (feia onomatopeies) i em canvia tota enfadada

I quan tornava a passar tornava:
-Si si , aquesta aquesta
I realment et reia molt amb aquests comentari

Finalment estava l'estimada Paquita.
Era una d'aquelles àvies que agafaries i estaries tot el dia abraçant-la.
Mai vaig estar molt amb ella però era fàcil d'estimar.Hi ha que destacar que mai parlava.
Ella sempre prenia el café d'una forma molt peculiar, ho acompanyava amb patates xips, li agradava la combinació.
Va haver-hi un dia que em va acariciar i em va dir guapa i em vaig sentir la persona més afortunada del món perquè m'havia dit una paraula.
Al arribar el Nadal em vaig poder enterar que li agradaven molt els massapans i vaig aconseguir-ne un amb forma de conillet.
A la setmana següent quan vaig arribar estava, com sempre , dormida al seu sofà i tenia l'esperança en que es despertés abans de que jo marxés, però no ho va fer, finalment li vaig possar la pasta a la seva falda per quan es despertés es trobés un petit "regal".
La desgràcia va ser que aquell mateix dia poques hores després de deixar-li el meu regal a la seva falda va morir...i pensar que l'última persona en donar-li un regal vaig ser jo...s'em possa la pell de gallina.
Ara no tinc cap tipus de contacte amb l'asil , no tinc ganes d'anar i trobar-me que després de tants anys els meus estimats Emili i Maria ja no hi són.
Estigueu on estigueu us estimo!!!!!