Silenci

Un relat de: cabopolonio

Silenci...aquell so inexistent que poc a poc et porta a un món imaginari que et fa pensar coses que mai t'havies plantejat...
Qui diu que el silenci és bo o és dolent?
A cas no és dolent el silenci quan esperes una resposta?
O es bo quan la millor resposta és silenciosa?
Necessito silenci , el necessito per escoltar la meva ment , els meus sentiments,necessito saber coses...coses que mai ningú em podrà dir més que jo mateixa...
Estic passant un moment...es podria dir que decissiu en la meva vida personal , no el puc ni classificar com a bo o com a dolent...simplement és un moment...
Aquell moment en la vida de cadascú que dius prou a la quotidianitat de la teva infelicitat , i decideixes enfrontar-t'hi de cara i amb totes les forces del món i fer el que et mana el cor.
El meu cor em diu que tiri endevant , que no hi ha res perdut, que la vida és maca i està per gaudir-la, i que per fer-ho s'ha de lluitar contra la societat , i fins i tot , contra la família...
I en aquest procés perdré a persones , persones que m'han marcat en certa mesura , però que si realment volen el millor per mi , em donaràn més empenta per tal d'aconseguir el meu objectiu.
I espero trobar-me em sentiments macos , en situacions mai viscudes i amb l'amor, aquell gran sentiment que tothom vol i pocs troben...I si el trobes, potser no serà el millor moment...I et tornes a trobar amb el mateix silenci de fa uns anys quan estaves estirada en el sofà sense saber com seguies respirant i com la vida continuava...
Sí...continua...tot segueix...i per aixó he decidit acceptar de bon grat el silenci com aliat , com a company...


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: