nit fatídica

No!Ja sona el despertador, obro els ulls i no...no era un somni , els ulls em fan mal i tinc aquella sensació amb la qual m'en vaig anar a dormir.
No, no m'ho puc creure , no pot ser que la meva àvia hagi fet això , no és així , però veient la cara de le meva mare veig la gravetat de la situació.
La meva àvia , tan riallera , tan socieble , tan feliç ha intentat suicidar-se i no m'ho crec.
No té ganes de viure , no té incentius per viure.Jo des d'aqui no puc fer-hi res , em sento impotent, perquè no puc estar allà?Tinc ganes de dir-li que l'estimo , que ens té a tots , que volem que es possi bé , però ni es possa al telèfon.Fa messos que no parlo amb ella , no se res , la família ens amaga coses per qüestió de distància i no preocupar-nos , l'Uruguai està massa lluny.
El meu cor se sent desbordat , ara que tot anava bé passa això...
No puc estar esperant notícies al costat del telèfon , no puc parar de viure , no puc fer-hi res.
Els meus amics m'ajuden i em recolzen però no es pot fer res.Els meus ulls delaten el meu cansanci i la meva tristor i tampoc puc fer-hi res.
Tinc que deixar passar temps però de mentres , àvia t'estimo molt.