Els colors d'una llengua.

Aquells papers banyats guardaven les vides d'aquells somiadors que havien viscut tantíssimes aventures; la tinta que abans dibuixava les paraules que explicaven la història dels seus escriptors ara ja no es llegia, sols eren taques de colors que es barrejaven les unes amb les altres formant una harmonia visual del que abans havia estat una llengua. Hi trobàvem tots els colors, trobàvem aquells que representaven les passions més pures i aquells colors estranys que sols un grup de parlants reconeixia. Cadascuna de les il·lusions i pors dels parlants es trobaven entremesclades en aquells folis que constituïen la llengua. Havia estat maca la seva vida, tanta gent s'havia estimat en aquell idioma, tanta gent havia somiat en aquell idioma... Una llengua desapareixia banyada per la pluja d'aquells que la menyspreaven, d'aquells a qui no els importava l'oblit d'aquelles paraules que un dia ho significaren tot per a nosaltres. I les llàgrimes dels que encara l'estimaven, d'aquells que volien seguir lluint la seva gramàtica, eren les flames que evitaven que es dissolgués definitivament el paper de la seva cultura i que lluitaven contra la pluja per no deixar morir cadascuna de les històries que es vivien en la seva llengua estimada.