ELS ASSETJADORS ABSOLTS.

ELS ASSETJADORS ABSOLTS

Em refereixo als assetjadors del Parlament. A aquella colla d’individus que van impedir l’entrada normal dels diputats – alguns d’especialment importants van haver d’entrar en helicòpter -, van violentar-los i fins i tot els hi van fer graffitis als seus vestits. Les imatges les vàrem veure tots per televisió i si allò no va ser una presa de La Bastilla fou perquè aquí no ens prenem gaire seriosament i el que es volia no era tant mossegar com esenyar les dents i sortir per la tele havent fet un bon espectacle. Que allò, per part dels assetjadors, no va ser una revolta sinó la representació d’una revolta em sembla evident. Vull dir comèdia. Teatre. Teatre polític, si voleu.

És en aquest marc que la sentència té tota la seva lògica. Que hi ha uns fets provats que són delictius és evidentíssim – coaccions, vexacions, insults, danys, etc...- , ara bé, aquests fets provats no s’estaven produint en la realitat sinó en el teatre, en una comèdia. Per tant, condemnar als que van ser responsables d’aquests fets equivaldria a condemnar Otel.lo, Manelic o Fumantxú. Ja s’entén.

Què ha fet el tribunal davant d’una manifestació teatral i mediàtica? Doncs ha optat per la solució més intel.ligent que se li ha acudit dient, senyors, aquí no va passar res, els revolucionaris estaven fent comèdia, els polítics per un dia a les seves vides van anar de víctimes i van guanyar molts punts en la consideració de la gent i després del partit de costellada el que toca és que tothom marxi a casa satisfet i content.

Perquè, és clar, una sentència condemnatòria és, sobre tot, el que haguessin volgut la colla dels comediants revolucionaris. Per a ells hagués estat una gran medalla almenys en dos sentits: en primer lloc haguessin pogut dir, mira si ho vam fer bé que fins i tot ens condemnen com si de debò haguéssim pretès fer la revolució i en segon lloc ara tindrien un argument victimista de primera magnitud que els permetria tornar a representar la comèdia amb forces possibilitat d’èxit. Amb una sentència absolutòria és ve a dir que allò fou pur teatre intranscendent i que les pobres víctimes són els nostres pares pares de la pàtria que no només vetllen pels nostres interessos sinó que en el sou els hi entra aguantar algunes pallassades.

Tot plegat un país de charanga y pandereta, que diria Antonio Machado. No gaire seriós, no gaire eficient, no gaire productiu però això sí, molt divertit.