Ella

Les tardes d'estiu, quan el sol gira i deixa d'escalfar el portal de casa, ella treu la cadira de fòrmica fora al carrer, per prendre la fresca. Jo la segueixo, tot frisant el moment en què seu, per saltar sobre la seva falda i escarxofar-m'hi i gaudir de les seves carícies. Mentrestant, anem veient com la gent entra i surt del bar del casal de la vorera d'enfront.

Als matins faig la meva, passejant-me d'aquí cap allà. Com els veïns no es fixen gaire en els gats, aprofito per fer el tafaner, escoltar converses, i quan enxampo algú parlant de la meva mestressa, espio el que en diuen. I així, és com he anat descobrint un fotimer de coses d'ella.

Que a casa seva eren gent de quartos. Que havia estat filla única. Que com és, que sent un bon partit, va quedar per vestir sants. I moltes altres xafarderies, algunes lletges d'explicar, que m'han fet entendre les tardes.

Els homes entren al casal a jugar al dòmino. Entre partida i partida sempre hi ha qui surt a fer un cigarret. Ella, asseguda mig eixarrancada, mig de gairell, vestida amb una bata ben desgastada i amb mi a la falda, va movent-se suaument sobre la vora de la cadira, mentre mira endavant.