El viatge del samaruquet

Hi havia una vegada en una petita bassa de Sollana, anomenada l'Ullal de la Font del Forner, un grup de samarucs que vivien tranquil·lament. Gairebé el grup estava molt cohesionat i el conformaven una dotzena d'individus, entre ells, el samaruquet. Aquest vivia molt a prop de la superfície de l'aigua, amagant-se moltes vegades entre les plantes flotants quan escoltava algun soroll que no li agradava. Com jovent que era, no parava de moure's ràpidament per tota la bassa .Tanmateix li agradava molt jugar amb els mes grans i a més a més, sovint havia de buscar petits invertebrats acuàtics i larves d'insectes per menjar.

El samaruquet tenia una talla normal, uns 3 cm per a la seva edat. El seu cos era molt esvelt, deprimit per la zona del cap i comprimit en la resta. Tenia totes les aletes senceres, excepte una ventral que era defectuosa de naixement. El seu colorit es reflexava en l'aigua clara i transparent de la bassa, hi tenia tonalitats verd-blavoses i groguenques; a més presentava una taca fosca darrere de l'opercle i una mena de bandes pardes transversals i estretes.

Un dia, mentre jugava, va escoltar una conversació entre dos adults. Un dels quals deia, segons li havien comentat els seus avantpassats, que creuant una gran sèquia molt llarga hi podrien arribar a un gran llac d'aigua dolça i cristal·lina. Es queda bocaclos, no n'havia senti mai parlar d'aquest llac, ni als pares ni als companys de joc. Pensa que quan arribara el moment, es a dir, quan li eixiren les primeres fileres de dents unicuspides, emprendria un viatge cap aquest llac.

La bassa li quedava xicoteta al samaruquet. No parava de pensar en el que va escoltar aquell dia, i per això, sempre que es trobava amb algú de més edat, indiscretament li feia preguntes sobre que hi havia fora de la bassa. Una nit es troba amb el vell mossegadoret i enraonaren una estoneta; aquest era un personatge molt conegut a la bassa, sobretot per que s'encarregava de la vigilància nocturna ja que durant el dia dormia. El mossegadoret li va contar que ell va néixer a una altra bassa i de ben xicotet els humans el van portar a aquest bonic lloc; tanmateix li digué que solament coneixia les dues basses i res més.

Un dia quan arriba a casa es va trobar al simpàtic fartet enraonant amb els seus pares. En acabar i quan es disposava a eixir li va preguntar al fartet si coneixia alguna cosa mes que la bassa on vivien. Aquest li va respondre que fora de la bassa solament existia el perill i que l'únic lloc tranquil que existia en aquest mon era la bassa on havia nascut.

Arriba el dia en que ja tenia dents i va decidir, sense dir res a ningú, marxar cap al llac transparent i cristali. Havia de seguir el sequiol que passava per sota d'un pont; pensava que aquest el conduiria fins al llac. Gairebé al final de sequiol observa que aquest connectava amb una sèquia més gran, amb cabdal abundant. Allí es troba amb una anguila molt cansada i envellida. I li pregunta per on s'anava al llac. L'anguila, molt amoninada, li va dir que anara en compte ja que dins d'aquesta sèquia costava molt respirar al qui no estava acostumat, a més a més, la visibilitat era gairebé nula degut als diferents tints i la brutícia que duia l'aigua. Es va despedir de l'anguila i entra dins del canal. Al principi li costava molt veure però al cap d'una estona s'acostuma a tindré aquesta escassa visió. Es deixava arrossegar per la corrent i de quan en quan eixia a la superfície per poder respirar un miqueta d'aire pur. Tot li era desconegut, hi havien plantes i animals diferents a les que coneixia. A més a més havia d'anar en compte ja que suraven molts materials amb els quals podia col.lisionar o quedar atrapat.

Al cap de moltes hores es va adonar que li faltava l'aire i que poc a poc s'anava ofegant. Passa per el seu costat un peix platejat i al vore'l així, l'agafa i puja cap a la superfície i el posa dins d'una ampolla d'aigua neta que anava a favor de corrent. Li va dir que esperara una mica i que li portaria de menjar. Quan ja va reposar i menjar li pregunta al peix si faltava poc per arribar al llac. Aquest li va respondre afirmativament i li va dir que quan notara que l'ampolla aturava el seu moviment, era el moment d'eixir d'ella i anar cap al fons; devia creuar aquesta ultima etapa gairebé tocant el fons de la sèquia.

Així ho va fer i al cap d'unes hores ja estava en aquell anhelat llac. S'adona que les seves aigües no eren transparents ni cristal·lines, ben be del mateix color que aquella sèquia que havia creuat. Comença a preguntar a qui trobava si coneixia algun samaruc i la resposta sempre era negativa. Cansat ja de preguntar, comença a buscar menjar i un lloc on poder descansar.





Als dos dies es va trobar amb una tortuga d'aigua centenària i li va fer la mateixa pregunta. Aquesta li va respondre que quan era joveneta si que havia vist samarucs al llac, i ara, ell era l'únic que havia vist en cinquanta anys. El samaruc cada cop estava més trist, no podia trobar companys de joc i peixets de la mateixa espècies que ell per poder compartir vivències. Desprès li va preguntar a la tortuga si era difícil tornar a agafar aquella sèquia per tornar a casa. La tortuga li va dir que per a un peixet com ell era gairebé impossible ja que deuria de vèncer la força del corrent, i hauria d'esperar a fer-se més gran.

Els dies passaven i cada cop el samaruquet estava més trist i mes malet ja que li costava més respirar i trobar l'aliment.

Un dia, en que momentàniament va recuperar les forces, va decidir pujar a superfície ja que així podria agafar aire per respirar millor. Pensava sovint en la seva estimada bassa, en que mai havia d'haver eixit d'alli.Quasi sense adonars-e'n i abans d'agafar aire, un garceta blanca planeja i amb un moviment molt fi va enfonsar el seu llarg bec per agafar al samaruquet i emportar-se'l al seu pap. I així va acabar el viatge del pobre samaruquet, en l'estómac d'un ocellet blanquet.