El vent s'esmicola

Un relat de: Samfaina

El vent s'esmicola.



S'esmicola.



Un aire gèlid, fred, congelat, sec, raspant, ignorant i distant,
que t'abraça i t'arriba a tots els racons.





























El vent s'esmicola.







S'esmicola.
























S'esmicola.




























S'esmicola.




































S'esmicola.

























































































S'esmicola.
















































































S'esmicola.






























S'esmicola.
































































































La vida cau a terra.












































S'esmicola.























S'esmicola




















La meva vida cau a terra.







































S'esmicola.

























S'esmicola.




































S'esmicola.













La nostra vida cau a terra.


































i s'esmicola





















s'esmicola.















































I què en fem de totes les ànimes esmicolades?






















Esmicola-les.














































































Crema-les.





























































































Enterra-les.















































































































































































Mata-les.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Samfaina

Samfaina

13 Relats

10 Comentaris

12744 Lectures

Valoració de l'autor: 9.20

Biografia:
mallorquina de naixement, sense un pais clar de sentiment .
Més gran del que a vegades em penso, però encara molt jove dins la societat. Tinc l'extranya sensació, que encara estic començant a viure, i fa molts anys que estic igual, potser en adonar-me'n la vida m'haurà passat davant (no ho deia ja John Lenon? allò de..."la vida és el que està passant mentres fem plans"?, doncs aquesta és una mica la sensació que tinc), i moltes coses de mi no us sé dir...només que ecriure és per mi una manera d'escapar-me de tot, del món, de la gent i inclús de mi. Que sense la música no sabria viure ( passió, que encara que sembli increïble, va ser adquirida abans de l'inici de l'eufòria MP3ística), i que per funcionar necessito llum (a poder ser, solar!) i de tan en tan una sessió de postes de sol, davant la platja, a l'hivern i tota sola.
Gina