El vailet.

Aquell estrany xicot forjat entre carenes de pedra calcària i clares i netíssimes aigües de neu, als dotze anys ja havia assolit més maduresa que molts de més grans, que passaven per adults de debò tot fent el dropo a la universitat o vegetant per les aules del seminari de la Seu d'Urgell, malbaratant les hores jugant al set i mig, bevent aiguardent a les tavernes que freqüentaven els contrabandistes, empaitant les minyones de les cases benestants, o barallant-se, davant un got de vi, per la causa lliberal o la del pretendent carlí.
El vailet, que es deia Gil, no en sabia gens de llatí ni de sermons, i per no saber, no sabia llegir i no hi entenia ni un borrall d'aquells rars signes que apareixien impresos en els munts de papers relligats amb cuir o cartró, que hom en deia llibres, i que el capellà sabia desxifrar, explicant a la parròquia -quasi sempre sense èxit- que eren lletres i no signes cabalístics ni símbols demoníacs, exclusivament destinats a misses, extremuncions, sortilegis, exorcismes, entre els coneguts, i enviar maleficis i malastrugues, entre els que la vox populi s'imaginava.
A diferència del panxut sacerdot, que per saber llegir podia desxifrar els estranys símbols dels llibres, el vailet coneixia la propietat de moltes plantes; els bolets bons dels dolents; preveure una tempesta ensumant la humitat de l'aire; seguir la cacera analitzant la femta dels animals; saber l'hora per la posició del sol i les ombres de la obaga; i improvisar un bon sopar amb un tros de formatge d'ovella, un crostó de pa sec, unes cebes boscanes i uns alls tendres silvestres, collits de terra i alguna arrel, que junt amb uns brots d'una mena d'espinacs que creixien espontàniament als prats, feien una bona amanida. També sabia posar paranys per caçar la llebre i abatre un colomí d'un cop de roc tirat amb la fona.
Armat amb ganivet amb mànec de banya i la fona a tall de cinturó pel damunt de la faixa, pujava a les pastures d'alçada de la Serra del Cadí, on hi havia un centenar llarg d'ovelles, algunes del remat familiar i d'altres d'algun veí que no podia fer-se'n càrrec, com el mateix capellà, que li pagava al pare algun ralet per la feina. El fidel "Llamp, el seu gos d'atura, saltava enjogassat i bordava content quan el sentia arribar.
En Gil estava quasi bé sempre sol amb el remat, el gos i la immensitat del rocams dels cims que els envoltaven i nomes baixava al poble per tal de que la mare li donés una mica més de formatge i un pa cuit al forn de casa, moment que aprofitava, si no el veien, per tallar furtivament una llesca llarga de cansalada rància, guardada zelosament a les golfes per les vigílies i les mancances cruels dels hiverns.
Quan pujava als prats de les alçades pel camí de molí, trobava al pare girant l'herba o carregant-ne el carro, amarat per la suor i la fatiga. Aquest s'aturava i aprofitava per recordar-li alguns consells dels que des de que va néixer li anava repetint sempre que podia. L'ancestral coneixement que des del Neolític s'havia anat transmetent de pares a fills, seguia el seu inexorable camí de lent avanç cap al progrés. La tradició oral funcionava com una de les mes antigues escoles de la Humanitat, sense plans d'estudis, ni controls estatals. Els mateixos àtoms que havien assistit al naixement del món, agrupats en neurones i organismes complexos, expandien la seva experiència, per la via del conscient i del subconscient. El món seguia inexorable el seu camí i la Natura acomplia les seves finalitats i seguia les seves lleis.
-"Noi, no deixis el remat sol, al menys fins el dia de Sant Salvador, que una vegada acabada la sega i la recollida de l'herba, ja pujaré a rellevar-te un parell de dies, fins a la tardor, amb les primeres neus, que tornarem el remat a baix al poble i l'estabularem. " -En Gil pensava que li tocaria quedar-se no menys de tretze dies sol, dormint al ras o al cortal, al costat de les ovelles - procurant no fer-ho damunt l'herba, doncs la seva fermentació "puja al cap" i et lleves amb migranya i marejat, com quan t'has amorrat a l'aixeta de la bota de vi, o al flascó de l'aiguardent que el pare guarda al fons de la calaixera.
-"Fes foc per fer fugir el llop i no tinguis por d'engegar-li el "Llamp", que és un gos valent i amb un gran cor. Si et cal, l'ajudes amb la fona, o amb el bastó d'avellaner armat amb punta de ferro."
També li aconsellava que si es topava amb l'ós -cosa que li havia passat a ell quan era vailet- es fes el mort.
-"Vaig veure la bestia i jo estava a terra, sense moure'm ni respirar. Em va ensumar, movent-me amb aquella pota enorme, per veure si vivia, talment com fan els gats amb els ratolins rendits i estabornits que han caçat, però jo estava quiet com un tronc, amb els ulls clucs i sense respirar. Sembla ser que la fera, desorientada i sense al·licient per lluitar, quan se'n va cansar d'ensumar-me i voltejar-me, se'n va anar, sense fer-me res més que unes esgarrapades i la roba tota feta miques... I parlant de llops i feres, si et topes amb "El Noi de la Farga"i la seva partida de carlins, deixa que s'emportin un parell o tres de corders i no discuteixis, que aquests no tenen manies i són ben capaços d'emprar el trabuc i la navalla, encara que sigui amb un vailet tant jove com tu. Si succeeix que te'ls prenguin, jo ja procuraré de que els pagui el capellà, que per alguna cosa un bon nombre de corders dels que guardem són seus i, encara que sigui un secret, tothom sap que porta els comptes dels carlins de la comarca, comissionat per la capellanada dels partidaris del Montemolín...I si no puc cobrar-los, alabat sia Déu, que de més verdes en maduren i tampoc en sortirem de pobres per un parell de xais de més o de menys."
Malgrat la seva joventut, o potser per això, els advertiments del pare no amoïnaven gaire al vailet. Els escoltava respectuosament, però sabia que li caldria trobar les seves pròpies solucions i afrontar els entrebancs a la seva manera.
Va seguir camí amunt, fins trobar les restes de l'ermita romànica de Sant Salvador, on hi havia una font d'aigua fresquíssima. Hi va reposar uns instants i va aprofitar per apagar la set, encaminant-se tot seguit cap a una rústega i antiga construcció de pedra amb teulada de pissarra, on s'hi sentia el belar de les ovelles, tancades des de la nit anterior al darrera del cortal, en una mena d'era rodejada d'un mur de pedra seca i porta feta amb estaques de boix i de pi.
El "Llamp" quan va veure'l mostrava la seva alegria, saltant intentant llepar-li la cara al vailet, que, feréstec com era als afalacs i a les moixaines, el va foragitar d'una bastonada. Mentre, amb el cor encongit, comptava angoixadament les ovelles, tant per si se'n havia extraviat alguna, com per si hagués aparegut el llop aquella nit. Es va tranquil·litzar quan va veure que hi eren totes, i fins i tot ja havien parit algunes de les prenyades, per la qual cosa el remat s'havia ampliat amb cinc o sis bestioles petites que es movien desorientades, cercant les mamelles de les seves mares, destacant el seu sedós i immaculat color blanc entre el brut i monòton bru clar de les adultes.

En Gil va treure les estaques del cancell, i atiades pel gos, van sortir les ovelles, atropellant-se, per escampar-se pel prat verd que vorejava el cortal, pasturant i cercant l'herba més tendra. El corders petits, acabats de néixer, saltaven còmicament, com poltres desbocats. El "Llamp" no parava de moure's i bordar, reafirmant el seu poc lluït rol de segon en la jerarquia del remat, atès que des de que havia tastat el bastó d'avellaner del vailet, ja no li quedaven ganes de discutir-li el predomini del lideratge.

Poc a poc, el vailet va anar menant el remat prats amunt, on el pi negre i l'avet es fan escassos i deixen pas al herbeis i les pedres depenjades de la alçades dels murs de la Serra del Cadí, majestuosos amb la seva blancor calcària .

Va anar apropant-se al Pas del Gosolans, on va deixar que el remat pasturés al seu gust, Va cercar una ombra i va llescar un tros de pa i un petit tros de formatge per dinar. Meditava que quan li anés faltant el menjar, podria fer com d'altres vegades: localitzar un niu d'àguiles, dels varis que hi havia penjats a la cinglera i requisa'ls-hi la cacera.
No era la primera vegada que ho feia: curosament, i descalç, lleuger com era, grimpava fins el niu, procurant que les aus estiguessin lluny, i no era estrany que hi trobés mig conill acabat de caçar, o un colom o una perdiu, que s'amagava al sarró, furtant-los als aguilots que procuraven desfer-li els dits a picades. Sovint, però, només hi trobava restes de serps o llangardaixos, que no podia aprofitar i sempre calia baixar a corre cuita, doncs si les àguiles se'n adonaven de la intrusió, les hi feien passar magres amb les seves poderoses urpes i becs, allà penjat amb l'únic suport de peus i mans.

El nano gaudia de la muntanya i hi estava tan ben adaptat, que semblava una bestiola més de les que hi vivien, com les àguiles, els isards, els llops, els galls fers, les guineus...Sol i valent, era un perfecte i mimètic s'havia colrat i ocupava un alt graó dintre de l'escala biològica natural.


En Gil, el vailet, un matí va veure aparèixer la silueta d'un rar personatge. Parc en els seus moviments i àgil en la gambada, va veure's davant d'un galifardeu que li doblava l'alçada. Era el mateix " El Noi de la Farga", que havia vist jugant a cartes a la taberna del poble, quan encara no havia optat pels interessos del Pretendent Carlos Luís de Borbón y de Braganza, altrament dit Carles VI, ni s'havia aixecat en armes contra la Reina. Era un subjecte de mitja edat, ferrer de professió, anomenat Jepet Pallerola, que sempre havia tingut fama de gandul i busca-raons. El podia conèixer, malgrat haver canviat la barretina morada per una boina roja posada de gairell, de la que penjava una borla blanca. També vestia una casaca militar de color blau, en lloc del davantal de cuir. Els pantalons de vellut eren com els de
la majoria dels pagesos i pastors de la comarca, i els que feia servir a la farga quan feia de ferrer, però se'ls havia militaritzat cosint-hi una franja vermella als costats; també usava unes polaines de cuir cru, i unes espardenyes de set betes, poc adequades pels pedregars de la muntanya, però molt útils per córrer camps a través.
Portava sabre, d'aquells corbats de la cavalleria i a la faixa es veia la culata d'una pistola "eibaresa". Penjat de l'espatlla, un petit i antiquat trabuc, amb clau de pedra foguera, carregat i prest a ser usat. Un sarró de pell de xai penjava de l'altre costat.
Primer li semblà que anava sol, però de mica en mica van anar apareixent personatges d'indumentària similar, fins a ajuntar-se'n una dotzena, més o menys: els uns amb boina roja i altres amb barretina, els uns armats amb fusells de l'exèrcit, amb la seva baioneta i tot, i d'altres amb trabucs, antics, però més contundents que el del capitost.
"El Noi de la Farga" se'n burlava de la seva pròpia gent: -" No cal que gasteu municions ni feu córrer la pólvora, que nomes es un vailet i les seves ovelles; ho sentiu, valents ?"- I fent una ganyota de boig al·lucinat es va dirigir a en Gil -"I tu, potser si que caldrà que t'espantis una mica, noi, doncs som una colla de famolencs, amb gana i set de dies. Amb un parell o tres de corders i poder omplir les carabasses d'un bon vi, ens donarem per satisfets. Oi nois ?. I tu, potser conservis el remat i la vida; que no sé pas que deu ser més important per tu..."
"Dels xais, serveix-te tu mateix, Jepet" - va dir en Gil, sense deixar-se intimidar per aquella patuleia - "però el vi haurem de baixar a buscar-lo al poble , que jo no en gasto i al cortal no n'hi ha ni gota".
"Casumdéu !" -va dir el bandoler- "Com podrem empassar-nos el xai a la brasa o la llosa, sense un bon vi?...Mira: baixa al poble i porta'ns un bocoi de vi de casa teva, que en tinguem per omplir les carabasses de tots, mentre triem uns quants xais ben tendres i grassons i els anem rostint. Per tal de que no facis l'ase i ens delatis, t'acompanyarà un de nosaltres, que no tindrà manies en fer-te la pell si sospita alguna cosa rara, i recorda que ens quedem amb tot el ramat com a penyora, o sigui que si tardeu més del compte, haurem de fer una degollada d'ovelles, i a continuació fer-te un trau al coll a tu també, quan t'enxampa'm".
"No et deus haver pas begut l'enteniment ? "- li va dir el vailet-"Com vols que baixi al poble i compleixi el que dius, sense cridar l'atenció?"- va dir en Gil.
"Ja t'he dit que t'hi va la pell i la de les teves ovelles, o sia, que espavila't i sense garlar gaire; Entesos?".
Tot i pensar que en Jepet feia el fatxenda, i exagerava per refermar la seva autoritat, tal com fan les mosteles acorralades, en Gil va sentir un calfred a l'espinada i va dir que faria el que li havien manat. Va baixar, cames ajudeu-me, camí del poble, on tardaria un parell d'hores a arribar. Un tipus espigat, amb menys aire marcial que el propi remat d'ovelles, el seguia amb amples gambades, i el "Llamp", el gos, desconcertat pel nou canvi de l'ordre jeràrquic, optà per seguir l'amo, però va haver de desistir pels cops de roc i els crits que aquest li engegà, per la qual cosa, grinyolant i amb la cua entre cames anà a jeure a l' ombra d'unes bardisses, a prop del remat, esperant veure qui acabaria manant per tal de sotmetre's de manera obedient.
Mentre baixaven, quasi bé corrents, el vailet anava analitzant la situació: Potser seria preferible trobar el pare i que ell decidís, doncs sabia de sobres que a casa no hi hauria vi per satisfer les exigències de la partida del "Noi de la Farga" i si aquest s'enfadava seria capaç de fer-li la pell i degollar el remat sencer. De malifetes del "Noi" n'havia sentit a dir més d'unes quantes: A un padrí que vivia sol a prop de Cornellana, l'havien torturat fins a morir, per fer-li dir on guardava unes miserables unces que havia estalviat. Rar era el pastor que no havia hagut de lliurar un parell de xais a la partida, i algun d'ells encara havia rebut alguna garrotada com a compensació.
No, no era just involucrar al seu pare, posant-lo en perill. Havia de discórrer alguna cosa mes intel·ligent.
Primer de tot, potser era guanyar-se la confiança de l'escopeter que el seguia a la vora. Callat i sorrut; aparentment en un estat mental catatònic; era un lleial i obedient servidor de la causa de la Seva Majestat el Duc de Montemolin, que li havien dit que era també la causa de Déu i de la Pàtria, davant els excessos del liberalisme i del de la pròpia Reina Isabel II, amb la seva mala fama de tenir la màniga massa ampla i el llit obert a qualsevol hússar ben plantat que li fes la peça. Veterà de la Guerra dels Set Anys, no era capaç de qüestionar el perquè s'havia aixecat amb els Matiners i formava amb la partida del "Noi de la Farga".
-"¿Us tracta bé el vostre cap.?"-Li preguntà el vailet. -"Sembla ser que de vi i xais no us en falten per anar saltant marges per aquestes muntanyes. I de lliberals ben pocs en deveu matar, oi? ".
-"No t'ho creguis pas, vailet. En passem més de magres que de grasses...I la por de que ens enxampin els lliberals del General Pavía. Mira: ja han afusellat al nostre comandant en cap, mossèn Benet Tristany i tambè s'han carregat a en Bartomeu Porredon dit el Ros d'Eroles. Aquella patuleia de forasters que parlen en castellà i que van amb l'exèrcit lliberal el van treure del llit on jeia malalt i el van cosir a baionetades"-
En Gil pensava que no hi hauria gaire diferència entre aquella gent inculta i bàrbara, provinents de les lleves de les mal vistes i noves "quintes", manades per sergents fatxendes i la de les partides dels seus oponents carlins. Semblava que els uns eren de la terra i els altres forasters, però els trets no anaven per aquests viaranys del sentit de la defensa de la terra. Més aviat els carlins defensaven estranyes dinasties tan espanyolistes com la que hi havia al mateix Madrid.
A la vista del poble, en Gil li va dir al seu acompanyant que potser seria millor que s'amagués i el deixés fer tot sol, doncs si per un atzar hi hagués algun escamot dels "Voluntaris de la Llibertat" o alguna força regular de les del General Pavía, no tindrien manies en afusellar-los a tots dois, sense formació de causa ni res que si assemblés
El carlí, que no gastava gaires llums, empal·lidí al sentir la paraula "afusellar", i va assentir, dient que l'esperaria amagat a l'ombra d'uns boixos, a recer dunes roques a la vora del camí, no sense amenaçar-lo per tal de que no fes cap cosa que el podes perjudicar.

El vailet va arribar a casa seva sense ser vist per ningú, doncs havia optat per anar camps a través i amagar-se d'alguna mirada indiscreta. Va baixar al celler, i va comprovar que els dos bocois de roure estaven pràcticament buits del vi espès i afruitat que el pare comprava a un bodeguer de la Seu d'Urgell. Feia temps que les coses anaven magres i no hi havia diners des de que les partides carlines tornaven a moure's per la muntanya i els lliberals pel pla. El bodeguer es queixava de que no li arribaven les comandes i el pastor no podia fer la transhumància, ni vendre els seus xais a bon preu a Barcelona, per les quals coses el tràfec de les mercaderies estava interromput i els rals i les pessetes anaven minvant. A la Seu s'hi trobava un vinot aspre i poc agraït que venia del Solsonès, originàriament destinat a fer-ne alcohol per enviar a l'Amèrica , i ara, pels atzars de la guerra, era quasi bé l'únic que hom podia beure a la comarca, que no era productora de vi.
En Gil va veure que amb el vi de la casa no n'hi hauria prou per satisfer les exigències de la partida del "Noi de la Farga"i en deixaria sense gota a casa seva.
Ja s'imaginava les conseqüències de l'enuig del Jepet Pallarola si tornava als prats del Cadí amb les mans buides. Sabia que les amenaces del guerriller serien complides: ho faria pagar al remat i potser també li farien la pell a ell mateix. Malgrat omplir-se la boca dient que eren els garants de la Religió Cristiana i l'Ordre, prevalia la fera que duien dintre seu i no tenien manies en robar i matar, com qualsevol bandoler de camí ral.
A la desesperada se li va ocórrer que si el capellà hi estava involucrat, i fins i tot gestionava els interessos d'aquella patuleia de bandits de sagristia, ben bé podria fer-se'n càrrec ell de cobrir les necessitats dels soldats de la seva Causa i fer front al problema.
Va anar a la rectoria, que la va trobar sola i tancada amb pany i forrellat. Era evident que el rector hi era absent i la majordoma hauria baixat a l'hort o a fer alguna visita, doncs quan va entrar a l'era, nomes hi havia una mula, que el mirava amb aquell desinterès que solen mostrar els equins envers els humans. Va baixar a la bodega i va veure que hi havia una bota ben plena i proveïda i al costat una de petita, amb el vi destinat a la Consagració a les Misses. Va omplir un bot, que el va carregar a la mula, i també hi lligà la bota del vi de Missa, que dòcilment es deixà fer, com solen fer les de la seva espècie que no surten guites i mal xinades.
Sigil·losament, i enfilant els carrers del darrera per no ser vist, el vailet s'encaminà cap a on l'esperava el callat i poc lluït intel·lectualment escopeter carlí, veterà de totes les sortides de to reaccionàries en defensa del Rei (sempre que fos un Carles), la Pàtria i la Catòlica Religió, que quan va veure el vailet tan carregat, amb la mula, el bot i la bota petita, s'esverà.
-"Au va. Anem despresa, que diuen que per Coll de Creus hi maniobren unes companyies de lliberals. Jo mateix m'ha semblat veure moure's al voltant de l'hostal, una munió de gent -alguns a cavall- amb aquells capells alts de la tropa regular i la lluentor de les xapes, galons i armes al sol i com que no era qüestió de preguntar-los si eren del general Pavía o de la patuleia dels "Voluntaris", he sortit volant cap ací, sense pregunta'ls qui eren... " - v
a dir el vailet, tot suat i com espantat.
El carlí va tenir un dels ensurts de la seva vida. Va entrar-li un pànic que va fer que anés a pas de càrrega camí amunt, seguit a prou feines pel vailet i la mula del rector que també semblava encomanada de la por de l'escopeter, amb el bot i la bota de vi.
Quan van arribar on acampava la partida, el voluntari per Déu, la Pàtria i el Rei Carles VI (el Montemolin), va informar que una brigada de forces regulars sota el comandament del General Pavía en persona, maniobrava prats amunt, camí de la Serra del Cadí i que havien hagut de fugir, perseguits de ben a prop per les lluentes baionetes dels lliberals...
Al "Noi de la Farga" també li va entrar la cagarina, i amb prou feines van agafar armes, mantes i sarrons, per sortir carena amunt cap a la relativa tranquil·litat de les roques dels cims, cercant el pas del Gosolans per saltar a la Cerdanya i mirar de passar a França,
deixant els xais a punt de coure i al vailet i la mula del rector carregada amb el vi del seu celler.

Segurament per la precipitació de la fugida, els carlins de la partida del "Noi de la Farga", van descuidar precaucions tàctiques elementals -tampoc eren cap geni militar-
i cap a Pont de Bar van topar amb un escamot de lliberals, que quan es van haver refet de l'ensurt, van tirotejar-los a boca de canó, matant-ne o ferint-ne la meitat. La resta, amb el Jepet Pallerola ("Noi de la Farga") al davant, van ser afusellats a la paret del cementiri, com era costum i norma, tot i que un tal Lord Eliot havia viatjat quan la Guerra dels Set Anys, comissionat pel govern anglès per tal de que es frenés la matança indiscriminada que es produïa afusellant els presoners dels un i dels altres i fins i tot les famílies, com la mare del general Cabrera.. El Conveni Eliot va alleugerir una mica la pressió de la barbàrie, però no l'eradicà, doncs es ben conegut que aquestes sagnants i caïnites pràctiques, s'han vingut emprant a casa nostra fins els nostres dies.

Mentre passava tot això, en Gil, el vailet, havia esmorzat esplèndidament xai a la brasa, ajudat pel "Llamp" que ja havia recobrat el seu lloc al món. Va amagar el bot i la petita bota amb el vi de consagrar dintre d'una petita cova que nomes ell coneixia, guardant-lo per animar les seves solitàries nits de pastor, i va deixar anar la mula, que es va prendre un parell de dies de lleure pasturant pels sucosos herbeis de la comarca, abans de tornar a la rectoria, on l'atribolat i confós capellà la va trobar a la porta de l'era, esperant amb la infinita paciència de les mules de bona jeia, que algú l'obrís per entrar.
Mai ningú va saber el que havia passat. Van circular les més estranyes versions sobre la ocasional desaparició de la mula del rector i la buidada del celler, cosa que feu pensar al capellà que havia estat obra del "Noi de la Farga" en persona, que era la partida carlina de la comarca, amb la qual cosa s'hauria excedit amb el seu eclesiàstic protector i superior jeràrquic, hipòtesis possible, atès el tràgic i fatal destí de la partida...Potser la mula s'hauria escapolit al mig del tiroteig i hauria tornat dòcilment a la calor de l'estable de la rectoria. També alguna vella feu córrer que havia estat obra el propi diable -que com tothom sabia era partidari de la Reina Isabel II - el que se'n havia endut el vi de consagrar, per tal de fer-lo servir per celebrar les seves nefastes noces amb en Francisco de Asís i altres rituals satànics.

La realitat nomes la sabia en Gil, el vailet, que molt murri, se la va guardar per si mateix. Nomes va dir-li al seu pare que havia passat la partida del "Noi de la Farga" i li havia requisat tres xais dels del rector.
"Vols dir que eren dels del rector?"- Va requerir el pare.
"I tant!. Si el mateix Jepet va dir-ho: -Dóna-me'n tres, però que siguin dels del senyor rector, i compta en no equivocar-te- va dir".
"Potser si que no era tan mal noi aquest Jepet"- va afegir el pare -"però se'm fa estranya tanta delicadesa amb els interessos dels altres".
Quan el pare li va anar a explicar al capellà i a rendir-li comptes, aquest, segurament impressionat per la mala fi de la partida i per la por de no veure's embolicat no va protestar gens ni mica.
"Ja que són a l'altre món, pobre gent, almenys se'n hauran anat amb la Gràcia de Déu i la panxa plena" -va dir amb aquella cara de no haver trencat mai un plat que saber posar els capellans quan volen .