EL TREN DIDACTIC

EL TREN DIDACTIC
Encara no ha arribat l’hora però la llum que es filtra per entre les lamel•les de la persiana li ha trencat el son i es regira al llit en un estèril intent de recompondre’l. L’escletxa de lucidesa que se li ha obert fa que incontrolats pensaments surfegin sobre lleugeres onades de consciència sense que cap pugui arribar a la platja de la raó. Sona el despertador. L’Oriol treu el braç de sota els llençols i l’allarga per aturar el desagradable bip-bip. S’asseu al llit i estira els braços com un gat mandrós i finalment s’aixeca.
Amb precisió de rellotge refà mecànicament la rutina diària que ha anat establint des que va anar a treballar a Barcelona, ara fa quinze anys. Qualsevol incidència en l’ordre pot suposar un retard o l’oblit d’una acció. Bon dia mama, la dutxa, vestir-se, l’afaitat, el cafè, la jaqueta, el maletí i adéu mama.
Surt al carrer i el sol l’enlluerna de camí cap a l’estació, a finals d’abril a aquesta hora el sol encara va molt baix. Respon bon dia a siluetes que se li creuen sense tenir la certesa de qui són, si és que no es gira, cosa que normalment no fa. Pel camí va pensant: avui què faré? Rumia quin tema li pot venir més de gust. Finalment es decanta per Història de l’Art. Fa dies que no hi va.
Ja a l’andana de l’estació s’encamina cap a l'indret on sol aturar-se la capçalera del tren i dedueix aproximadament l'indret on pararà la porta del segon vagó. Va retrobant i saludant els passatgers de sempre, tot i que avui esperen en llocs diferents segons les preferències de cadascú, com ell.
Els altaveus informen: «Tren amb destinació Manresa. Tren didàctic». El tren surt rabent del revolt i encara l’estació alhora que va perdent velocitat com si una mà ciclòpia l’estirés per darrere. El tren es va aturant flanquejant l'andana i els passatgers alcen el cap per llegir el rètol lluminós del lateral de cada vagó. Matemàtiques, Història de l’Art, Ciències, Geografia, Literatura, Humanitats...
Avui no ha encertat el lloc, la porta del vagó dedicat a Història de l’Art li ha quedat uns metres a l’esquerra, cap a la cua del tren. Puja i busca un lloc per seure, saluda al company de seient, posa la jaqueta al portaequipatge i s'asseu en el moment que el tren tanca les portes i comença a moure’s.
El vagó té els seients amb respatller abatible que es pot col•locar de tal manera que es pugui seure sempre de cara en el sentit que avança el tren. A cada extrem hi ha una pantalla i un projector connectat a un ordinador. Talment com un espai per a conferències. Els Ferrocarrils de la República Catalana (FeReCa) recullen la proposta de professors, llicenciats, tècnics, operaris qualificats, etc. per exposar als viatgers una aproximació a coneixements que potser els són desconeguts. Aquesta activitat es duu a terme en els trens de les hores punta en què la gent va a la feina. Els temes que es desenvoluparan a cada tren figuren en el llistat horari que es publica cada setmana. Son exposicions breus, que duren el temps d'un trajecte entre estacions per tal que el passatgers que es van incorporant no se sentin descol•locats. A vegades és un únic tema subdividit adequadament. Els passatgers, obrers, advocats, gerents, secretàries, convertits en alumnes, en lloc d’entretenir-se amb el mòbil, contemplar per la finestra amb ulls ensonyats com corre el paisatge, llegir el diari o ignorar els veïns, tenen l’oportunitat de començar el dia amb una petita dosi d’enriquiment personal. Aprofitament del saber d’uns per omplir de coneixements els temps morts d’uns altres.
Quan el tren es posa en moviment, el "professor" comença el comentari amb l’ajuda d’imatges a la pantalla i l’acaba, a vegades precipitadament, quan s’atura a la següent estació
L’Oriol ja ha arribat al seu destí. Sis estacions, nocions i curiositats sobre la Capella Sixtina, el David de Miquel Àngel, l'art rupestre, el Partenó, els Pantocràtors i Caravaggio. Quan està baixant del tren, al anar a posar el peu a l’andana se li creua un altre passatger que va esverat i el fa entrebancar. Encara té un peu a dalt l'estrep quan el tren tanca la porta donant-li un cop que li fa perdre l’equilibri. El cos s’abalança, el maletí surt disparat quan allarga el braços per protegir-se de l'impacte. Veu com el terra es va acostant, cada vegada més, la quadrícula de les rajoles se li va fent gran i en un flash veu la imatge del seu cos a terra, amb la cara ensangonada i les ulleres trencades. Ja te el nas a un pam de terra quan...

Es desperta amb un sobresalt i el cor accelerat. No veu l’andana ni el tren ni aquell tipus que se li ha creuat. És al llit. Somiava i, com passa en els somnis un nosequè el desperta abans que es consumi la fatalitat. Encara no és hora però sap que la llum que es filtra per entre les lamel•les de la persiana no li deixarà tornar a agafar el son. Panxa enlaire, amb les mans creuades al clatell observa aquella esquerda del sostre que amb els ulls enlleganyats sembla que serpentegi. Sona el despertador. L’Oriol allarga el braç per aturar el desagradable bip-bip. S’asseu al llit, es frega els ulls i després d’estar uns moments com si pensés alguna cosa, sense haver-ho decidit, s’aixeca.
De manera mecànica i sense gaire esma l’Oriol es dutxa, es vesteix, s’afaita, saluda la mare i es beu el cafè que li ha preparat, pren la jaqueta i el maletí i s’acomiada de la mare.
Es pren amb calma el camí cap a l’estació. El tren de les 7:19 passa puntualment a les 7:27, cada dia. Pel camí va pensant: avui que faré?
A l’estació una noia amb una armilla groga fluorescent i uns ull preciosos que brillen més que l’armilla li ofereix un diari esportiu. L’agafa per atenció a la noia, tothom s’ha de guanyar la vida, i perquè el tornin a enlluernar aquells ulls.
Arriba el tren. Mentre va passant pel seu davant ell mira desencisat el rètols dels vagons, a tots hi diu: Manresa.