El tren de la memòria

Un relat de: Paula Poch

Fa hores que m'espero a l'andana. Cigarret rera cigarret. La Martina arribarà amb el tren de les nou del vespre. Estic aquí des de les quatre. No m'agrada arribar tard i menys en aquesta ocasió.
La Martina és d'aquelles persones encantadores, amables, amb un somriure perfecte i uns ulls glaucs enormes que sembla que et parlin sols.
A la meva butxaca brilla un anell de compromís. Ella se'n va anar després de que tinguéssim una forta discussió. Em sento molt malament, tot va ser per culpa meva. Em va veure petonejant a una altra noia, que ni m'importa ara, ni m'interessava llavors. La veritat és que va ser ella que se'm va llençar al damunt com una gata en zel, i clar, no m'hi vaig saber resistir. No sé perquè ho vaig fer. Maleeixo l'hora i em maleeixo a mi també.
La Martina no ho va suportar i se'n va anar uns dies a Tarragona a la casa pairal materna. Els dies es van fer setmanes i les setmanes es convertiren en dos mesos.
Un dilluns, quan m'estava dutxant, va sonar el telèfon. Hi vaig arribar just a temps. Era la Martina. Em va dir que vindria a Girona per parlar amb mi. Arribaria divendres.
Em va fer un esglai el cor. Portava dos mesos sense dormir, sense menjar i fumant més que mai. Un cop per setmana corria a l'Estació de Girona per pujar-me al primer tren que es dirigís a Tarragona. Però mai he tingut el coratge dels romàntics.
Així que després de la trucada, esperançat, vaig corre cap a la joieria situada a dos carrers més avall de casa meva i li vaig comprar a la Martina el millor dels anells. Or blanc i diamants.
Al tornar a casa em vaig mirar l'anell i vaig pensar que m'havia precipitat. Els dubtes em feien rodolar el cap. Hi havia moments que em pensava que l'anell me l'hauria de menjar amb patates, però tot seguit estava convençut de que tot aniria bé. Per fi era divendres.
Vaig demanar festa a la feina, encara que ella no arribava fins al vespre, volia tot el dia per mi. Per reconquistar-la hauria de mesurar cada paraula que sortís de la meva boca.
Ens vam conèixer fa tres anys. Els dos estiuejàvem a Sant Feliu de Guíxols. Ella a casa d'uns oncles i jo a casa d'un amic.
Un dia a la platja ens vam trobar l'un al costat de l'altre. Feia una calor d'espant i les nostres tovalloles es tocaven a causa de la quantitat de gent que hi havia a la Platja Gran.
Em sentia cofoi al pensar que tothom creuria que aquella desconeguda, tan maca, anava amb mi, i segur que, fins i tot, algú diria que fèiem una parella encantadora. Jo no li gosava dir res. La contemplava sota les meves ulleres de sol fent veure que dormia.
Es va girar cap a mi, em va somriure i em va oferir aigua. Vam connectar a l'instant. A partir d'aquest moment, vam parlar de tot. De la vida, dels amics, de les vacances, de la seva família i de la meva.
De sobte, em vaig adonar que tenia una calor horrorosa. La vaig agafar per la mà i cap a l'aigua. Quin dia més esplèndid. La multitud que un moment m'havia molestat tant, ara era la meva aliada. L'allau de gent feia que els dos estiguéssim casi immòbils i molt junts dins l'aigua. Ja no vaig aguantar més. Me li vaig apropar i li vaig fer un petó. Ella va apartar la cara i se'n va anar cap a la tovallola. Els nervis m'havien tornat a trair. Esperaria una estona i tornaria a la meva tovallola amb l'esperança de que la Martina no hi fos. Ja li demanaria disculpes en un altre moment, l'estiu acabava de començar segur que la veuria més sovint, potser alguna tarda fent el cafè al Casino dels Nois.
Al tornar a la tovallola, em vaig emportar una agradable sorpresa. La Martina prenia el sol com si res. Es va girar cap a mi, va fer un gest per que m'hi aproximés i llavors, va ser ella qui em va besar. Així és com ens vam conèixer y des d'aquell moment no ens vam tornar a separar. Fins fa dos mesos.
Són les vuit i cinc. Crec que un traguinyol de qualsevol cosa m'anirà bé per calmar els meus nervis. Falta menys d'una hora. No. Millor espero on estic, no sigui que arribi, baixi i no em vegi per en lloc. Després si que la tindríem líada. La Martina és molt puntual.
Però tinc set i gana, porto quatre hores aquí sentat pensant en la Martina. Decideixo anar a una d'aquestes maquines expenedores de l'andana i compro una bossa de patates. Però es queda a mig camí. Començo a sacsejar la màquina quasi amb histèria. Serà un presagi. Tot m'anirà malament. Ara n'estic segur. I jo he comprat l'anell i he canviat els llençols del llit i rentat tots els plats i fins i tot, he fregat tot el pis. Continuo amb la meva lluita contra la màquina. Un home em veu tant nerviós que em diu que em tranquil·litzi, fa un cop sec a la màquina i les patates baixen de sobta .
Tinc que calmar-me, és veritat. Tanco els ulls, penso en el nostre primer dia a la platja i en el seu somriure. Tot sortirà bé. Ens casarem, tindrem com a mínim cinc fills i cada estiu visitarem Sant Feliu.
Si sabés com l'estimo, no se n'hauria anat mai del meu costat. El seu somriure, els seus ullets parladors, la seva dolçor natural i espontània. Tota perfecció.
Busco a la meva butxaca, agafo l'anell i me'l miro. A lo millor no és suficient, m'hauria d'haver quedat el conjunt sencer. Ja està a punt d'arribar.
Al rellotge de l'estació ja sonen les nou. El tren no arriba. Les nou i cinc, les nou i tretze, las deu menys vint. Què passa? Els minuts es fan eterns, porto més de cinc hores esperant a la Martina i el tren no arriba.
Ja no aguanto més estona sentat, vaig amunt i avall de l'andana. No anuncien cap retard. Baixo a informació i una noia parla per telèfon. Em diu que m'esperi, que ara m'atendrà. Esperar-me? Quant temps més haig d'esperar?.
No penja, començo ha estar realment nerviós, li dic que s'espavili, em mira de dalt a baix i em pregunta que què desitjo. Li dic si sap alguna cosa del tren de Tarragona. Una pana a l'alçada d'Hostalric. No sé res més, em contesta.
"Senyor Romà, un altre cop aquí? Au va, marxi cap a casa seva, la Martina no arribarà ni avui ni cap altra dia. Vinga home, que tancarem l'estació d'aquí pocs minuts".
Una dona de la neteja m'agafa pel braç i m'acompanya a la sortida. Cerco l'anell a la meva butxaca i no hi és. Em tremolen les mans. Un reflex a la porta de l'estació m'espanta, estic vell i arrugat. Me n'adono que no estem pas al 2002 i que tampoc tinc 20 anys. Però, i la Martina? Per què no ha arribat?.
"Pobre home, treballo aquí des de fa deu anys i ve tots els divendres, s'asseu al mateix banc i espera. De tant en tant, parla d'una tal Martina", sento a la senyora que li diu a un vigilant de l'estació.
La Martina mai va arribar. En Romà ja té 82 anys i la seva memòria li fa reviure el dia que va esperar-la durant hores, en el mateix banc. Cigarret rera cigarret.

Comentaris

  • Un relat magnífic.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 29-08-2009 | Valoració: 10

    Pobre home, esperant temps rera temps la seva adorada Martina... Ell que esperava casar-se i tenir una vida feliç, amb l'anell inclòs... I ella que mai no arribarà...

    I tot per una relliscada amb una xica... ¿Vols dir que la Martina no va ser una mica massa cruel amb ell?

    Bé, la vida és així sovint, cal conformar-se.

    El relat és molt bo, una barreja de realitat i fantasia. Té tantes coses bones, que no vull ni parlar dels petits retocs que jo li faria. Ja veus que una nota més alta no li puc posar, un 10...

    Vinga, ens veiem, cuideu-vos!!

  • vida escapçada[Ofensiu]
    Avet_blau | 20-09-2008 | Valoració: 10

    La memòria d' un record,
    que esdevé obsessió,
    desprès del amor...l' enyor,
    i desprès, l'oblit;
    marcant una vida.

    Instants que es perden,
    d'una vida escapçada per l' amor.

    Avet

  • Emocionant[Ofensiu]
    Pititis | 28-03-2008 | Valoració: 9

    Gràcies per aquest relat, pell de gallina i emoció és el que he sentit.

  • conmovedor...[Ofensiu]
    desmai | 22-03-2007

    es perfecte...trobu que el final del relat és l'èxit de tal!
    de veritat et felicitu! et seguire lleguint,

    ptns, gemma.

  • Trist i real[Ofensiu]
    Naiade | 03-10-2006 | Valoració: 10

    T'he trobat per l'editora destaca, i ha estat una molt bona troballa.
    M'ha cridat l'atenció el títol. Desprès, no he pogut parar de llegir fins acabar-lo.
    L'he trobat realment excel·lent.
    Quina llàstima que la vida ens negui el que hauríem volgut, per una relliscada.
    De vegades també, el no poder aconseguir alguna cosa, fa que la idealitzem.
    Enhorabona per escriure tan bé.
    Et continuaré llegint.
    Naiade

  • És molt bo![Ofensiu]
    Unicorn Gris | 17-04-2006 | Valoració: 8

    M'agrada molt aquest relat, la fina reflexió que fa, l'enyorança d'un amor, l'ocasió escapada...

    Aquest home ja es nota que la seva futura muller se li va escapar... Així és la vida.

    A vegades somiant amb el que no serà...

    Molt real, felicitats.

  • eoooo[Ofensiu]
    Paula Poch | 13-10-2005

    la vritat és que estic mirant de publicar aquest recull de contes sobre la memòria...toto arribarà.

    tons,

    paula

  • només puc dir...[Ofensiu]
    mirrina | 12-10-2005 | Valoració: 10

    ...enhorabona pel teu relat. M'ha agradat molt. no m'esperava el final i m'ha sorprés gratament.
    En certa manera tots som el senyor Romà. Sempre hi ha quelcom que esperem i esperem i mai arriba.
    Proberé de llegir els altres relats teus, perquè si m'agraden la meitat del que m'ha agradat aquest, de ben segur que tindràs un lloc dins els meus autors preferits!
    que no morgue la lletra MAI.

    petons!

  • Hola Paula![Ofensiu]
    ROSASP | 12-06-2005

    Quina mala passada del destí, aquell moment que mai va arribar...
    M'agrada molt el títol, després de llegir el relat el trobo que li va al pèl.
    Se m'ha fet molt àgil de llegir, les imatges del noi esperant quatre hores a l'andana del tren estàn plenes de nerviosisme i esperança.
    El final esdevé un trist record gravat molt endins del cor, en un punt indefinit de la memòria del pobre Romà.

    Una abraçada i fins la propera!

  • penelope[Ofensiu]
    ilargi | 29-03-2005

    aquest relat recorda a la canço de serrat "penelope" pero m'agrada mes el relat doncs realment et mante al fil de la historia pensant en el possible desenllaç i flas.....pobre senyor romà.

Valoració mitja: 9.29

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: