Un record en carn viva

Un relat de: Paula Poch

En Miquel i la Lola passegen pel parc agafats de la mà. Els més de seixanta anys que porten junts no han aconseguit apaivagar el seu amor.

S'asseuen en un banc. Ni parlen, ni es toquen. Només respiren un al costat de l'altre. En Miquel observa a la Lola. Li reconeix tots els records en cada plec de la seva pell. Cada arruga representa la seva vida en comú.

Les arrugues del voltant dels ulls són tots els somriures perduts. Totes les rialles compartides. Les insinuacions darrera un ventall.

En Miquel rumia en tots els mals de cap que no li ha pogut estalviar, tots els problemes s'han traslladat al ampli front de la Lola. Solcs de pensaments perduts en paraules cridades i promeses callades.



Un petit somrís se li escapa entre els seus llavis tremolosos. Agafa les mans de la Lola. Unes mans fortes i menudes, que també deixen entreveure el pas del temps entre els seus dits.

Les mans de la planxadora. Coneguda des de Figueres a Girona per deixar les camises millors planxades de la contrada.

Pensa en la Lola com en una artista. La seva passió es transmet en el seu pit, ara ja en decadència però que deixa percebre la bellesa robada pels anys.

I el seu ventre esponjós, seu de l'inici de la vida dels tres fills en comú. Aquell buc que cada nit , des de fa seixanta anys, besa amb deliri abans d'anar a dormir.

En Miquel pensa en el cos de la Lola com en un jardí hivernal que ha perdut tots els seus colors i fulles però que s'endevina el seu resplendor primaveral.

La Lola no vol ser vella. Es sent feixuga com si tots els anys viscuts li pesessin en les seves cames. Però encara li brillen els ulls amb tendresa al mirar-se en Miquel. Sap la sort que ha tingut d'estar amb ell tots aquests anys.
Les seves primeres passejades, els seus petons d'amagat per la colla sardanista, el dia que en Miquel se li va declarar de cop i volta. Sense romanços.

La tranquil·litat i la capacitat per resoldre tots els problemes. Això és el que més la fascina d'en Miquel. Passi el que passi mai li dona prou importància com per capficar-s'hi més de dos dies. La Lola està convençuda que aquest és el motiu que la va enamorar.

I ara després de tants anys segueixen seguts l'un al costat de l'altre. Sense parlar-se. De fet què més els hi quedava per dir-se?.

Moltes coses. La Lola li vol dir com l'ha fet de feliç, mentre mira a la canalla jugant davant seu. En Miquel li ha agafat la mà i ella creu que és per què l'ha sentit. Però romanceja amb els seus pensaments. S'estimen. Ella endevina en els seus ulls tot l'amor que sempre li ha professat. I somriu.

No li cal res més. Poder compartir aquell moment abans de dinar al parc amb el Miquel. L'omple.

La Lola sap que coneix millor a en Miquel que a ella mateixa i pensa que a ell li passa el mateix. Són una impremta en carn i ossos de la seva llarga vida.

Un record en carn viva que s'asseu cada migdia al parc, un al costat de l'altre. Ni parlen, ni es toquen. Es pensen.
































Comentaris

  • Simplement...[Ofensiu]
    mirrina | 12-10-2005 | Valoració: 10

    ...preciós! Ara sí que et ficaré als meus preferits. Què bonic és el que contes!
    Jo sempre m'he preguntat si realment és possible que dues persones que porten tants anys junts se puguen seguir estimant. Després de llegir el teu relat, no em queden dubtes. De ben segur que sí!
    Realment escrius molt bé, amb la senzillesa que fa que les paraules parlen per elles mateixes. No et fa falta emprar paraules rimbombants per fer literatura. El que contes i com ho contes, això és literatura en estat pur.
    I com sempre dic jo, i en aquest cas t'ho dedique a tu especialment, que no morgue la paraula MAI! I sobretot, que no moguen les teues paraules, que tan enriqueixen aquesta pàgina.

    Petons!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: