Desterrada en l'oblit

Un relat de: Paula Poch

Sempre he pensat que una persona viu mentre perdura en els records dels altres. Com també crec que de pensament es pot ser molt més infidel que no pas físicament.

Doncs jo, com moltes persones, passaré en aquesta vida sense solta ni volta. Sóc invisible pels altres. Si, no és que m'ho sembli a mi, és que realment sóc invisible.

Vaig a fer un cafè al bar i tot de gent al voltant meu demana el que vol sense masses complicacions. I a mi em poden passar les hores en mig del bullici i per molt que cridi el que vull prendre no hi ha maneres. El cambrer sempre té quelcom per fer. O netejar la cafetera o servir al del meu costat o mirar cap a l'horitzó. Hi no us penseu que ningú em mira, no. Tothom pren el que té al davant com si la boja cridanera no existís. No em veuen, per tant, sóc invisible.

De vegades en trec profit de ser invisible. Per exemple, quan vaig en tren ja mai agafo el bitllet. Els revisors passen pel meu costat com si jo fos un extintor d'emergència. Un dia, anava parlant amb una noia que s'asseia al meu costat i li explicava el meu problema, ella mirava per la finestra però jo estava segura que m'escoltava. Doncs va venir el revisor li va demanar el bitllet en ella i a mi...res. Em vaig girar i li vaig dir: "ho veus". Doncs la noia, amb la qual hi havia estat parlant tanta estona, portava auriculars. Una altra que em confirmava la meva teoria de que era invisible.

No ho sé pas, en la meva infància no tenia pas aquesta sensació. Jo recordo jugar a l'escola amb els meus amics de classe o anar a natació amb tot una colla. Si que és veritat que gairebé ningú parlava amb mi i sempre era l'última de la fila però ja em semblava normal.

Ja en tinc d'amics. El que passa és que no sóc gaire xerraire i clar anem a fer un cafè al bar del poble i tothom va parlant i jo els escolto. Però jo si que hi sóc allà a la seva taula, amb en David, la Neus, la Laura i en Gerard. Són les úniques quatre persones que em veuen. Per la resta del món no existeixo.

Avui és Santa Laura, així que sortirem a sopar i després a prendre una copa. M'he vestit de forma espectacular. Porto el vestit vermell que em van regalar els pares per Nadal, és llarg fins als peus, una mica cenyit i amb un escot que a més d'un li tallarà la respiració. La veritat és que em queda de conya i per això crec que és el millor que puc fer perquè tothom em vegi.

En David m'espera a baix i la resta ja són al restaurant. Crec que el vestit fa l'efecte esperat, en David em mira com no ho havia fet mai. M'agrada.

El sopar és distés, tots tenim moltes ganes de que la Laura s'ho passi bé i l'ambient és ideal. En Gerard amenitza la festa amb els seus acudits, ens fa riure molt a tots. La Neus és la seva xicota, ja fa temps que surten i sempre el fa callar. Fan molta gràcia.

La Laura té un detallàs i ens paga el beure i una ampolla de cava per brindar. Nosaltres li hem regalat un quadre perquè el pengi al estudi que s'acaba de comprar.

Ja és hora d'anar a un altra lloc, al restaurant només quedem nosaltres. Anirem al Juli, per variar, però avui creiem que hi pot haver-hi bon ambient ja que és la festa major del poble del costat. Efectivament, una mica més i no trobem taula per seure'ns.

Com sempre, el cambrer s'apropa demana a tothom que vol per prendre menys a mi, però la Neus li demana dos copes. La mira estranya't i ella li engalta: "què passa m'agrada molt beure i si et dic dos són dos".

Tots nosaltres esclatem a riure. De sobte un noi se'ns acosta, agafa una cadira i s'asseu al meu costat. Em pregunta com em dic. Em veu? No sóc invisible per ell? A la taula s'ha fet un silenci, els meus amics s'han quedat tant sorpresos com jo mateixa.

- Sóc l'Alba Mitjà. Però tu i jo ja ens coneixem, anàvem a la mateixa classe fins que vas marxar a no sé on.

- No pot ser, jo me'n recordo de tothom qui venia a la meva classe i sempre em feia amb tots i a tu... no t'hauria pas oblidat.

- T'asseguro que si que és possible que m'hagis oblidat. Tu et dius Jordi Collell i toques el violí. El teu germà també anava a l'escola.

- De veritat que em deixes al·lucinat, recordo un per un als de la classe però no recordo cap Alba. I me'n recordaria perquè tinc una cosina que es diu exactament igual. No pot ser.

- No t'hi escarrassis, sóc invisible. La veritat és que ets la primera persona que em veu en molt de temps. A part d'ells.

Tots cinc esclatem a riure per la cara que fa en Jordi. Marxa encara pensatiu i nosaltres continuem la nostra festa. Per mi ja s'ha fet massa tard. Em despedeixo. En David insisteix en acompanyar-me però vull caminar i que em toqui una mica l'aire. Me'n vaig cap a casa.. La veritat em sembla que he begut massa.

La trobada amb en Jordi Collell m'ha deixat tocada. Reafirma la meva teoria de que si ningú et recorda és com si no haguessis viscut mai. Si, per un moment he deixat de ser invisible per algú, però al instant ha desaparegut la certesa d'una infància normal. He sigut invisible sempre, però abans no n'era conscient.

Sempre he pensat que un persona viu mentre perdura en el record dels altres, jo en canvi no puc estar a la memòria de ningú perquè sóc invisible. Serà que no estic viva?

Comentaris

  • Ets invisible perquè vols.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 27-03-2006 | Valoració: 10

    Et vull fer més visible. Per això, et poso un 10 (no hi ha nota més alta) al teu relat.

    T'he afegit als meus escriptors(es) preferits.

    El teu relat està molt bé, precisament perquè d'un tema important (qui no es sent invisible en molts moments de monotonia?) n'has fet un bon relat. D'aquells que deixen un bon record en el temps, que tracten de sentiments eterns.

    Per cert, no t'agradaria tenir un 2n lloc on publicar? A lastoa.com pots publicar (sense exclusivitat) els teus articles, alhora que a altres llocs.

    Tens una qualitat molt visible. Potser no puguis fer que et reconegui la gent a qualsevol carrer (per això, mentre no surtis a la tele...), però a Internet pots destacar. Ànims i curra...!

    (Jo porto anys escrivint a Internet, i t'asseguro que no he sortit molt de la invisibilitat pas...).

  • estava una mica perduda[Ofensiu]
    Paula Poch | 13-10-2005

    aviam si m'animo i torno a escriure.

    Moltes gràcies a tots dos. espero que ben aviat em torneu a llegir.

    tons,

    paula (jordina)

  • estàs fent molts punts...[Ofensiu]
    mirrina | 12-10-2005 | Valoració: 10

    ...per entrar realment ben aviat a la meua llista. No sé si aquest relat teu serà en certa manera autobiogràfic. Però si no ho és, te puc ben assegurar que hi ha gent (jo mateixa) que se sent invisible moltes vegades i que has descrit perfectament aquest sentiment, amb la teoria de què si ningú no et recorda, no has existit.
    Molt bé, Paula, segueix escrivint. I ja saps, que no morgue la paraula MAI!

    Petons!

  • reflexions[Ofensiu]
    qwark | 14-05-2005

    Fas unes reflexions interessants, sobre els temes (a priori absurds o com a mínim exòtics)del teus relats, en el concret i en l'abstracte. M'agrada l'aparent (però falsa!) manca d'ordre en la teva argumentació, que sembla que no vulgui anar a parar enlloc però que acaba traçant una línia prou hàbil. Per últim destacar l'ús de la primera persona: realment tinc la impressió que estàs parlant de la teva vida.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: