Cercador
EL TRAJECTE
Un relat de: Jordi Piqueras- Compartir:
EL TRAJECTE
Quan va sortir de l’interior dels túnels de la ciutat, el paisatge solejat de primera hora enlluernava progressivament els vagons. A mesura que augmentava la velocitat, les ombres dels arbres es reflectien com fantasmes. Els viatgers asseguts, molts d’ells endormiscats, eren també espectres en aquella projecció de llums i ombres. El tren era com un transport al no-res sortit de la ment d’un pintor surrealista.
Els passatgers, en un seient assignat abans d’iniciar el viatge, es creien coneixedors del seu destí, de l’estació on haurien de baixar i quan seria el moment. N’hi ha qui s’afegien quan el viatge ja feia estona que s’havia iniciat, molts s’enfilaven a la darrera estació com si això els donés la sensació d’haver fet un llarg camí. Finalment, però, tothom arribaria —abans o després— al final del trajecte. Mentrestant, cadascú passava el temps així com podia. Un llegint un llibre o un diari només per fer passar l’estona. Altres baden, sense saber ben bé ni on eren ni on anaven, i altres mirant per la finestra esperant trobar un conegut a l’andana de la següent estació, però aquesta mai arribava. Els que compartien conversa i paisatges eren una minoria, però també absents del que fa la resta. El sotragueig del tren, el tremolor del contacte amb les vies, no permetia centrar l’atenció.
Feia temps que aquests pensaments l’assaltaven. Palpava la realitat com bufetades diàries que l’estabornien, i la manca de visió i el xiulet de les orelles produïts pel cop, feien que la seva ment marxés a fer un volt pel seu compte.
Amb el cap recolzat al vidre de la finestra, recordava que feia anys havia llegit, qui sap on, la meravellosa autoconsciència de les cèl·lules. Trobava que aquest fet era extraordinari. Que quan una part de teixit o un òrgan és extret del cos que el manté viu i és trasplantat, aquest reconeix de nou la seva funció en el receptor. Aquesta situació li generava més d’un dubte. Què significava en el cas de ser certa? Potser érem tots el mateix? Estàvem destinats d’antuvi? Potser els cirurgians actuaven simplement com a recanvistes de peces. La satisfacció que la màquina tornarà a funcionar de manera òptima, els hi és suficient? Si fora així, moltes coses deixarien de tenir sentit, però moltes altres, abans sense pes ni gairebé significació, resultarien essencials. Mentre pensava, va posar-se la mà al pit per sentir el batec del cor.
Abans de quedar-se endormiscat amb el cap recolzat al vidre de la finestra, va preferir aixecar-se i caminar. Quedava estona per arribar i un cafè li faria més bé que mal. Va haver de caminar en direcció contrària a la marxa del tren tot fent equilibris per no colpejar a cap dels passatgers mal asseguts. Uns, amb la cama envaint el passadís; altres —dormint amb la boca oberta— semblaven morts, amb el cap mig penjat, també cap al passadís. Aquesta poca consideració de la gent li feia venir ganes de perdre l’equilibri i ensopegar. Veure passar el paisatge a contramarxa per les finestres el marejava.
Un cop va arribar, va comprovar que el vagó era ple d’altres que havien tingut la mateixa idea del cafè abans que ell. Va desistir desfent el trajecte dient-se convençut que no li venia tant de gust el cafè i que en llocs així, seria de qualitat mediocre. Quan gairebé arribava al seu seient, es va adonar que, un cop més, havia actuat sense pensar-hi prou. Quin havia estat realment l’objectiu? Caminar una mica o prendre el cafè? Caminar havia resultat fins i tot desagradable i el cafè no l’havia ni ensumat. Una altra vegada, accions sense sentit.
Uns metres abans d’arribar al seu lloc, es va sobtar quan va veure que algú estava assegut al seu seient, si més no ho semblava. No exactament, hi era al del costat mateix, on ell abans, per confiança o distracció, havia deixat la seva bossa amb l’ordinador i els papers del dia a dia.
— Bona tarda. Disculpi, m’he pres la llibertat, ja que no hi era, de seure aquí. La seva bossa l’he posada aquí davant.
No va saber ni tan sols com respondre a la salutació. Només amb un gest de cap i un somriure forçat va assentir com dient «Cap problema, no passa res». Per no resultar groller, no va prendre la bossa d’immediat però sí que va revisar amb la mirada que estiguessin totes les butxaques tancades i no faltés res.
Qui era aquell home i d’on havia sorgit? Feia estona que ell viatjava sol en aquell seient i, si aquella persona hagués pujat a la darrera estació, també feia estona que hauria d’haver localitzat el seu lloc. Va prendre la bossa posant-la damunt seu mentre s’asseia cara a cara amb el desconegut.
Deuria tenir, si fa o no fa, la mateixa edat que ell. Va aprofitar, en un moment que el seu nou acompanyat va tancar els ulls, per fer-li una ullada de dalt a baix. No es veia que portés cap mena d’equipatge, només havia deixat al seu costat un quadern no gaire gruixut de tapes negres envoltat per una cinta elàstica. Del seu vestir no es destacava res: una jaqueta, uns pantalons i una camisa del tot neutres, sense que es pogués dir si anava a la moda o no. Com per no cridar l’atenció. Els cabells curts i pentinats. Unes ulleres normals, semblants a les seves. Tot i tenir els ulls tancats com si dormís, un somriure fi se li dibuixava al rostre. Això va fer que deixés de mirar-lo, li va semblar com si s’hagués adonat de l’interrogatori visual i això l’incomodava encara més.
Tot d’una i sense perdre el somriure, l’home va obrir els ulls al mateix temps que s’aixecava.
— Vaig a pel cafè.
Dit i fet, va sortir del vagó dirigint-se cap on una estona abans, ell no havia aconseguit el seu cafè. No ho desitjava, però va pensar que tornaria sense prendre ni cafè ni llet. Tots iguals... o ningú.
El quadern havia quedat allà. Se’l va mirar un moment i la temptació va poder més que l’educació. Allargant el braç, el va agafar. Semblava antic però ben cuidat. Va enretirar amb delicadesa l’elàstic que protegia el contingut. En fullejar li va venir un calfred. No hi havia absolutament res escrit en aquells fulls groguencs pel pas del temps. Ni un sol traç, ni una sola paraula.
En escoltar les passes lentes que s’apropaven va deixar de nou aquella misteriosa llibreta al mateix lloc d’on l’havia pres assegurant-se que no es notés que l’havia agafada.
— És bo, el cafè d’aquí. No troba?
Com podia ser que, en un tres i no res, aquell individu hagués tornat amb un got de cartró amb una tapa de plàstic i un forat per on sortia el fum del cafè calent?
— Oh... no ho sé. És que el cafè no m’agrada gens.
Aquella resposta li va arribar a la boca sense passar pel cervell. L’home va fer un glop i va somriure de nou.
— I, què tal? Viatge de feina?
— Sí, és el que toca.
— Fins que deixa de tocar —va dir, amb el mateix somriure que sempre.
Aquell home el treia de polleguera. Ell, que no tenia ganes d’establir cap conversa esperava que, amb les seves respostes curtes, la donés per acabada i deixés de dirigir-li la paraula. A més, què volia dir “Fins que deixa de tocar”? Per un moment, va pensar en agafar les seves coses, dir «Bon dia» i canviar de vagó per no veure’l més. Però no volia demostrar un altre cop el que ja sabia i s’hi va quedar assegut.
Un lleuger toc a l’espatlla dreta va fer que obrís els ulls. El tren estava aturat i a l’exterior l’estació semblava buida. L’uniformat empleat que l’havia despertat va dir
— Senyor, ja hi som. Ha de baixar ja.
Desconcertat va voler agafar la seva bossa però no hi era. En el seu lloc, un quadern mig obert deixava entreveure que era ple fins a la darrera fulla.
Quan va sortir de l’interior dels túnels de la ciutat, el paisatge solejat de primera hora enlluernava progressivament els vagons. A mesura que augmentava la velocitat, les ombres dels arbres es reflectien com fantasmes. Els viatgers asseguts, molts d’ells endormiscats, eren també espectres en aquella projecció de llums i ombres. El tren era com un transport al no-res sortit de la ment d’un pintor surrealista.
Els passatgers, en un seient assignat abans d’iniciar el viatge, es creien coneixedors del seu destí, de l’estació on haurien de baixar i quan seria el moment. N’hi ha qui s’afegien quan el viatge ja feia estona que s’havia iniciat, molts s’enfilaven a la darrera estació com si això els donés la sensació d’haver fet un llarg camí. Finalment, però, tothom arribaria —abans o després— al final del trajecte. Mentrestant, cadascú passava el temps així com podia. Un llegint un llibre o un diari només per fer passar l’estona. Altres baden, sense saber ben bé ni on eren ni on anaven, i altres mirant per la finestra esperant trobar un conegut a l’andana de la següent estació, però aquesta mai arribava. Els que compartien conversa i paisatges eren una minoria, però també absents del que fa la resta. El sotragueig del tren, el tremolor del contacte amb les vies, no permetia centrar l’atenció.
Feia temps que aquests pensaments l’assaltaven. Palpava la realitat com bufetades diàries que l’estabornien, i la manca de visió i el xiulet de les orelles produïts pel cop, feien que la seva ment marxés a fer un volt pel seu compte.
Amb el cap recolzat al vidre de la finestra, recordava que feia anys havia llegit, qui sap on, la meravellosa autoconsciència de les cèl·lules. Trobava que aquest fet era extraordinari. Que quan una part de teixit o un òrgan és extret del cos que el manté viu i és trasplantat, aquest reconeix de nou la seva funció en el receptor. Aquesta situació li generava més d’un dubte. Què significava en el cas de ser certa? Potser érem tots el mateix? Estàvem destinats d’antuvi? Potser els cirurgians actuaven simplement com a recanvistes de peces. La satisfacció que la màquina tornarà a funcionar de manera òptima, els hi és suficient? Si fora així, moltes coses deixarien de tenir sentit, però moltes altres, abans sense pes ni gairebé significació, resultarien essencials. Mentre pensava, va posar-se la mà al pit per sentir el batec del cor.
Abans de quedar-se endormiscat amb el cap recolzat al vidre de la finestra, va preferir aixecar-se i caminar. Quedava estona per arribar i un cafè li faria més bé que mal. Va haver de caminar en direcció contrària a la marxa del tren tot fent equilibris per no colpejar a cap dels passatgers mal asseguts. Uns, amb la cama envaint el passadís; altres —dormint amb la boca oberta— semblaven morts, amb el cap mig penjat, també cap al passadís. Aquesta poca consideració de la gent li feia venir ganes de perdre l’equilibri i ensopegar. Veure passar el paisatge a contramarxa per les finestres el marejava.
Un cop va arribar, va comprovar que el vagó era ple d’altres que havien tingut la mateixa idea del cafè abans que ell. Va desistir desfent el trajecte dient-se convençut que no li venia tant de gust el cafè i que en llocs així, seria de qualitat mediocre. Quan gairebé arribava al seu seient, es va adonar que, un cop més, havia actuat sense pensar-hi prou. Quin havia estat realment l’objectiu? Caminar una mica o prendre el cafè? Caminar havia resultat fins i tot desagradable i el cafè no l’havia ni ensumat. Una altra vegada, accions sense sentit.
Uns metres abans d’arribar al seu lloc, es va sobtar quan va veure que algú estava assegut al seu seient, si més no ho semblava. No exactament, hi era al del costat mateix, on ell abans, per confiança o distracció, havia deixat la seva bossa amb l’ordinador i els papers del dia a dia.
— Bona tarda. Disculpi, m’he pres la llibertat, ja que no hi era, de seure aquí. La seva bossa l’he posada aquí davant.
No va saber ni tan sols com respondre a la salutació. Només amb un gest de cap i un somriure forçat va assentir com dient «Cap problema, no passa res». Per no resultar groller, no va prendre la bossa d’immediat però sí que va revisar amb la mirada que estiguessin totes les butxaques tancades i no faltés res.
Qui era aquell home i d’on havia sorgit? Feia estona que ell viatjava sol en aquell seient i, si aquella persona hagués pujat a la darrera estació, també feia estona que hauria d’haver localitzat el seu lloc. Va prendre la bossa posant-la damunt seu mentre s’asseia cara a cara amb el desconegut.
Deuria tenir, si fa o no fa, la mateixa edat que ell. Va aprofitar, en un moment que el seu nou acompanyat va tancar els ulls, per fer-li una ullada de dalt a baix. No es veia que portés cap mena d’equipatge, només havia deixat al seu costat un quadern no gaire gruixut de tapes negres envoltat per una cinta elàstica. Del seu vestir no es destacava res: una jaqueta, uns pantalons i una camisa del tot neutres, sense que es pogués dir si anava a la moda o no. Com per no cridar l’atenció. Els cabells curts i pentinats. Unes ulleres normals, semblants a les seves. Tot i tenir els ulls tancats com si dormís, un somriure fi se li dibuixava al rostre. Això va fer que deixés de mirar-lo, li va semblar com si s’hagués adonat de l’interrogatori visual i això l’incomodava encara més.
Tot d’una i sense perdre el somriure, l’home va obrir els ulls al mateix temps que s’aixecava.
— Vaig a pel cafè.
Dit i fet, va sortir del vagó dirigint-se cap on una estona abans, ell no havia aconseguit el seu cafè. No ho desitjava, però va pensar que tornaria sense prendre ni cafè ni llet. Tots iguals... o ningú.
El quadern havia quedat allà. Se’l va mirar un moment i la temptació va poder més que l’educació. Allargant el braç, el va agafar. Semblava antic però ben cuidat. Va enretirar amb delicadesa l’elàstic que protegia el contingut. En fullejar li va venir un calfred. No hi havia absolutament res escrit en aquells fulls groguencs pel pas del temps. Ni un sol traç, ni una sola paraula.
En escoltar les passes lentes que s’apropaven va deixar de nou aquella misteriosa llibreta al mateix lloc d’on l’havia pres assegurant-se que no es notés que l’havia agafada.
— És bo, el cafè d’aquí. No troba?
Com podia ser que, en un tres i no res, aquell individu hagués tornat amb un got de cartró amb una tapa de plàstic i un forat per on sortia el fum del cafè calent?
— Oh... no ho sé. És que el cafè no m’agrada gens.
Aquella resposta li va arribar a la boca sense passar pel cervell. L’home va fer un glop i va somriure de nou.
— I, què tal? Viatge de feina?
— Sí, és el que toca.
— Fins que deixa de tocar —va dir, amb el mateix somriure que sempre.
Aquell home el treia de polleguera. Ell, que no tenia ganes d’establir cap conversa esperava que, amb les seves respostes curtes, la donés per acabada i deixés de dirigir-li la paraula. A més, què volia dir “Fins que deixa de tocar”? Per un moment, va pensar en agafar les seves coses, dir «Bon dia» i canviar de vagó per no veure’l més. Però no volia demostrar un altre cop el que ja sabia i s’hi va quedar assegut.
Un lleuger toc a l’espatlla dreta va fer que obrís els ulls. El tren estava aturat i a l’exterior l’estació semblava buida. L’uniformat empleat que l’havia despertat va dir
— Senyor, ja hi som. Ha de baixar ja.
Desconcertat va voler agafar la seva bossa però no hi era. En el seu lloc, un quadern mig obert deixava entreveure que era ple fins a la darrera fulla.
