EL TEMPS ES FA ELÀSTIC

La persona que esperava tardava més del que jo, innocent per naturalesa, havia previst. Pensant que seria per poca estona –càndid pensament- vaig estar-me palplantat davant mateix del portal per on havia d’aparèixer la noia amb la que havia quedat. Com que passava el temps i ella no baixava jo, allà quiet, semblava un estaquirot avorrit. Vaig optar per fer curtes passejades amunt i avall, això sí, sense perdre de vista, ni un moment, l’entrada de la casa. Però els minuts transcorrien molt lentament. Tenia la percepció que els seixanta segons de cadascun es multiplicaven per cent.

És una sensació totalment relativa, ja ho sé, però en les situacions en les que els factors emocionals són els components essencials –i una primera cita és una d’aquestes situacions- el temps deixa de ser un concepte mesurable, inflexible, independent de tot i de tothom, per convertir-se en un concepte relatiu, elàstic i absolutament imprevisible que, gairebé sempre, juga en contra nostre.

Quan les circumstàncies no són ni bones ni agradables ni emocionalment positives per a nosaltres, el pas del temps és lent. El temps s’estira, se’ns fa llarg, molt llarg i sembla que gairebé es detura. El temps no passa. Però quan les circumstàncies són bones i agradables, aleshores el temps s’arronsa, es contrau i es fa curt, molt curt. Passa volant.

La noia va aparèixer darrera el portal de vidres bisellats. Mentre feia el gest d’obrir-lo, la seva figura quedava a contrallum. Una silueta perfecta em venia a trobar. A l’instant, les cabòries que m’havien ocupat i les meves reflexions envers la elasticitat del temps, van ser immediatament substituïdes per la màgia que sorgia d’aquell moment, d’aquella nova situació engrescadora. Podia imaginar-me com seria d’interessant l’estona que compartiríem aquell vespre i ja frissava per viure-la. N’esperava molt d’aquesta trobada i estava força il•lusionat. Potser és per això mateix que van retornar les cabòries i em vaig preocupar. Segons la meva teoria, si tot va bé, i espero que així sigui, per lògica el temps es contraurà, es farà curt i em passarà volant. Jo voldria que, almenys per una vegada, el temps fos elàsticament favorable i s’estirés molt i molt lentament, fins gairebé deturar-se.

Jo havia arribat allà, davant del portal, a l’hora convinguda, puntual. L’espera s’havia eternitzat i el temps passava amb una lentitud exasperant. Just quan ella sortia, en un gest instintiu vaig mirar el meu rellotge. Només havien passat uns quants minuts, però la espera se m’havia fet molt llarga. El temps s’estira si el nostre estat emocional és negatiu i s’arronsa si és positiu. La realitat m’ha confirmat la teoria que el temps no és rígid sinó que el temps es fa elàstic.