El sutge de Lisboa

Un relat de: pèrdix

Fa quinze anys vaig fer una llarga estada a Lisboa per assumptes de feina. En aquella època jo estava solter i el viatge havia estat una elaborada coartada per a afluixar la tensió del cordó umbilical que m‘unia, massa plàcidament, a la meva benestant família. El camí de la meva vida estava definit des del meu naixement, o des d'abans i tot, ja que, com a primogènit, la meva Missió Vital - així li deia el meu pare- era heretar el sempre pròsper negoci familiar. Jo havia acceptat el meu fat sense rumiar-m'ho mai, però en un moment donat, la constatació de la inefabilitat del meu destí em va provocar un ofec tan gran que m'obligà a marxar durant un temps per reflexionar-hi. El meu pare va acceptar, no sense protestes, el meu viatge a Lisboa amb l'excusa d'ampliar coneixements, veure altres maneres de fer i poder guanyar, així, més diners, que era l'important

I vaig marxar.

A Lisboa no vaig aprendre res de nou del ja sobat i trillat negoci, però em vaig enamorar de manera incondicional de la bellesa i el frescor de la ciutat i, com no, de la dolcesa de les dones portugueses.

Una nit, mentre passejava la meva pena, completament sol, pels carrers del centre de la ciutat, intentant oblidar la darrera decepció amorosa, em va cridar l'atenció un petit bar on sonava una alegre música. Vaig pensar que la millor manera de començar a refer-me de la pèrdua de l'enèsim amor etern de la meva vida, era beure, escoltar música, ballar i deixar-me raptar per les Sirenes de la nit.

S'entrava al local baixant tres escales que menaven cap a una única sala. Tenia les parets nues, pintades de color vermell cridaner, una llarga barra que ocupava quasi tot l'ample del fons del local i una estanteria completament plena d'ampolles de licor que, il·luminada amb enginy des del darrere, donava la sensació de què miraves per un calidoscopi. El local era petit, acollidor, i estava atapeït de gent de totes les edats, sexes i races. La música era alegre, de tonada simple, d'un ritme difícil de classificar en cap estil però que incitava al ball i, tant era així, que absolutament tota la gent que hi havia al local ballava. Ningú ho feia sol, cadascú tenia la seva parella la qual no havia de ser, necessàriament, del mateix sexe, de la mateixa raça, de la mateixa edat, de la mateixa condició social.

Només entrar vaig ensopegar amb una noia vestida amb roba esparracada, d'uns preciosos ulls blaus que no podien amagar, però, un punt de follia, que xerrava sola i que ensopegava i atabalava a tots els clients del local. La vaig apartar de males maneres, sense miraments. Ella em va maleir en veu baixa, dedicant-me un gest obscè.

Seguia el camí cap a la barra decidit a assolir l'estat d'amnèsia etílica proporcional a la meva pena, quan vaig veure a la dona més encisadora i bella del mon. Aquella dona, de la qual estalvio fer una descripció acurada per a evitar malmetre el seu encant, resumia en el seu cos tots els idearis de bellesa que havia elucubrat, en les meves nits més calentes, escollint les millors virtuts de cadascuna de les meves amants. Per acabar-ho d'adobar m'estava mirant, somrient, i amb els seus ulls em feia senyals inconfusibles per què m'apropés. Encisat, em vaig apropar, ens vam enllaçar en una abraçada silenciosa i, sense adonar-nos, vàrem començar a ballar seguint l'alegre ritme de la música.

Feia una suau i embriagadora, es movia etèriament, com si flotés, la seva cintura era el redós a partir del qual es podia entendre el sentit de la vida. Ballàvem, rèiem i conversàvem, tot a la vegada, voltàvem, voltàvem com infants per la menuda pista de ball completament indiferents a la resta de personal. En aquell moment joiós, els meus sentits i la meva creativitat van obrir les seves portes de bat a bat i tot el que m'envoltava va començar a prendre un sentit que fins el moment se m'ocultava. Em sentia completament ple. Volia tenir aquella dona al costat cada dia, cada minut de la meva vida.

En aquell moment indescriptible, recordo que ella em va dir, suaument, a cau d'orella:

- Ven me amar, José
- Si amor- li vaig dir emmelat, apartant-me una mica per veure-li bé els deliciosos ulls- mas não me chamo José, meu amor. Meu nome é Baldiri, Baldiri Casamitjera.

S'aturà en sec, em mirà als ulls, primer amb estranyesa, després amb ràbia, i em deixà anar una sorollosa i elegant bufetada. La música va parar en sec, tothom ens va mirar i ella va marxar, tan volàtil, cap a la porta. Va marxar del local sense mirar-me.

Em vaig quedar mut, atordit, completament sorprès, i així hagués romàs durant una bona estona sinó hagués estat perquè pel darrere algú m'estava donant uns insistents i enervants copets amb el dit. Em vaig girar.

- Així que tu ets en Baldiri... no m'ho hagués imaginat mai. T'imaginava menys estirat, la veritat.

Qui em dirigia aquesta sorprenent afirmació, amb un català impecable, no era una altre que la noia desmanegada amb qui havia ensopegat a l'entrada del local. Vaig estar un moment mut, descol·locat, afectat per la estúpida pèrdua d'una deessa, però al final vaig encertar a preguntar-li:

- De què em coneixes tu? Qui ets?

- Sóc la teva Inspiració- va dir-me amb un to de veu cansat- Si, ja sé que sembla un conte de fades típic, però les coses van així. Aquest bar és un lloc de trobada entre artistes i les seves fonts d'inspiració.

- M'estàs prenent el pèl- vaig dir-li- Ets una llunàtica, me n'he adonat d'això només entrar en el local. A veure, "Inspiració", perquè ens hem trobat aquí, tan lluny de casa, havent tants bars de copes a casa nostra?- li vaig preguntar desconcertat

- Les coses van així- va repetir amb el mateix to de veu cansat- El moment de trobada entre nosaltres i qui tenim designat no està marcat per endavant, simplement arriba un moment a la vida que toca. I quan toca, toca.

- Però com vols ser tu!- vaig dir-li despectivament, donant-li a entendre que estava boja- Mira la meva elegància, la classe, l'educació exquisida, el meu saber estar. Just al contrari que tu desmanegada, despistada, inconstant, repel·lent i...jipi!. Si ara mateix he tornat pràcticament boja a la dona més encisadora que mai he conegut, com has de ser tu...?

- Ai Baldiri, Baldiri- em digué condescendent- Aquella dona tan bella era la Inspiració de José Saramago que anava una mica beguda. Au, agafa'm per la cintura, o meu amor- va dir amb una ganyota burleta- i ballem, que tot ho veuràs més clar.

I, encara atordit, vaig ballar amb aquella noia. Vàrem dansar de manera maldestre tota la nit, ens trepitjàvem, ens emprenyàvem, ens abraçàvem, discutíem, rèiem i ens posàvem d'acord. Semblava caòtic, però la Inspi, havíem agafat confiança, val a dir que era encantadora, i al final de la nit ens enteníem a la perfecció. Vam acabar fent l'amor a casa meva, un polvo estrany, caòtic, desmanegat i breu, però tots dos vam arribar a tenir un orgasme que va satisfer plenament les nostres necessitats. Realment ens enteníem.

Mentre fumàvem el cigarret de rigor, vaig pensar que mai més em podria estar de veure la meva Inspiració i que, sense adonar-me'n, m'havia fet addicte al seu somriure i a les seves carícies. Vaig decidir anomenar-la Talia, musa grega de la comèdia, ja que la meva vida havia estat això, una comèdia. Ella, mig adormida, va acceptar el bateig amb un dolç somriure.

I partir d'aquell dia, que voleu que us expliqui? M'agradaria dir-vos que vaig comprendre que el meu camí estava lluny de la monotonia, grisor i seguretat de la meva antiga vida i que, per tant, vaig marxar, amb na Talia a domar cavalls al Pallars Jussà, a viure del camp i a composar-li contes on ella era sempre la protagonista. Però realment no va ser així. Vaig tornar a la meva ciutat, em vaig casar, per conveniència, amb una noia de casa rica, he tingut tres fills, he heretat el pròsper negoci familiar, l'he convertit en un dels més importants del país, trepitjant a Deu i sa mare, i en mantinc plenament ocupat amb la feina per no haver d'afrontar les carències i frustracions que arrossego en la meva vida gris i buida.

Però això sí, no me'n puc estar, cada vegada que apareix, de tenir un d'aquests orgasmes curts, intensos i explosius amb la meva Talia, la meva dolça amant sempre jove.

Comentaris

  • per cert! se m'oblidava...[Ofensiu]
    micanmica | 27-08-2008

    per què "El sutge de Lisboa"?

    i, per últim, dir que m'ha fet gràcia que la història se situés a Lisboa, perquè hi he estat ara fa molt poc i no m'ha costat gaire recordar-la, i menys encara amb l'ajuda de les teves descripcions!
    bé, et deixo aquí els dos dubtes que, si tens temps, m'agradaria que m'aclarissis... una abraçada!

  • ostres, quin relat[Ofensiu]
    micanmica | 27-08-2008 | Valoració: 10

    més original!! des d'un primer moment, podríem dir que m'ha enganxat de valent, i mai m'hauria imaginat, quan llegia les línies que descriuen com el protagonista entrava al bar, que allà trobaria la seva inspiració, i encara menys, que seria la persona menys esperada. El final també és força inesperat... això és de les coses que més m'han agradat del relat: la capacitat de donar als esdeveniments un gir de 180º, si fa falta.
    per cert, tinc una pregunta! al fragment en què descrius la inspiració d'en Saramago (molt bo, també, el desengany d'aquesta en saber que no ballava amb el seu autor), en una ocasió ho fas amb la frase: Feia una suau i embriagadora, però no aclareixes què és el que era suau i embriagador. L'olor? (és l'únic que se m'acudeix) però només és això, que no m'ha quedat del tot clar. Pel demés, ho trobo tot molt original i ben treballat, com ja he dit. Felicitats! m'ha agradat llegir-te

  • Vejam[Ofensiu]
    pellpintada | 05-06-2007

    Si en Foster ha recomanat aquest relat serà per alguna cosa. Però jo encara no l'he sabut veure. Està escrit correcte. Poca cosa més. La història del ric hereu ja l'he llegida mil cops. Pobret.

  • esta molt be[Ofensiu]
    Davidmorillas | 14-05-2007 | Valoració: 8

    M'agrada, esta molt be, el comentari anterior no ha funcionat.

  • Davidmorillas | 14-05-2007

  • Encara que...[Ofensiu]
    Biel Martí | 15-04-2006

    Encara que has desaparegut misteriosament de la pàgina (encara que si un es posa a investigar segurament no resulta tant misteriós), no puc estar-me de comentar aquest relat que, vès per on, m'havia passat per alt.

    La idea inicial, que sembla un relat purament de viatges, canvia en el fantàstic bar on cada escriptor balla amb la seva inspiració, fet que em sembla romànticament genial. Encara que la fama de les portugueses no és de ser precioses, jo no hi he estat, o sigui que... Ben escrit, polit i net, massa curt, però amb un toc màgic ben portat i amb gràcia.

    Biel.

  • en foster va recomanar aquest relat[Ofensiu]
    Shu Hua | 31-10-2005

    i li he fet cas i a mi també m'ha agradat molt. Amb final sorpresa, ja que sembla que el noi s'ho hagi de repensar i no, al final segueix amb la vida de sempre. Val a dir, com a comentari poc romàntic, que els negocis que funcionen solen ser els familiars i que, no massa temps abans, a cap fill se li hagués passat pel cap la idea de no formar-ne part. Támbé és cert que ara es viu d'una altra manera.
    La teva inspiració i tu teniu bon caliu i segur que la tractes bé, perquè et serveix bons relats.
    Com a coseta a afegir, amb permís, diria que vigilis amb els possessius; en el primer paràgraf hi ha una colla de"meu" que, quasi en totalitat, es poden suprimir alegrement.Consell que em van donar a mi en el seu moment i l'he agraït molt sempre.

    i bé, una abraçada després de tant de temps de no llegir-te

    Glòira

  • com un fado...[Ofensiu]
    naimma | 05-09-2005


    Molt enginyós. M´ha fet recordar el meu viatge per Lisboa en què vaig estar en un pub irlandès de Lisboa cercant la inspiració amb un bloc de notes a la mà...

  • Em trec el barret[Ofensiu]
    foster | 05-09-2005

    Un relat on tot hi té cabuda, tot el bo, és clar. Ritme, reflexió, fluïdesa, les descripcions necessàries -ni més ni menys- per conformar una trama original i ocurrent. Veig que t'agrada aquest joc de les capses russes -idees dins d'altres idees, diferents nivells de lectura-, i veig també que saps donar als finals o desenllaços la importància i protagonisme que tenen sempre en un relat curt i que sovint es menystenen.
    Em faig pesat, però felicitats novament!
    Com és obvi, t'acabo d'inscriure a la meva personal "llista negra" (de preferits,ja).
    foster

  • feia temps que veia el teu relat rondant ..[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 26-03-2005

    això que feia temps que veia el tìtol d'aquest relat, no sabia de qui era i avui m'he decidit, no m'ha decebut gens però després de tot lo que t'han dit i "pesos pesados" de RC
    no puc afegir res més sense fer el ridicul, t'hauràs de quedar amb un senzill " m'ha agradat molt" ...


    Una aferrada

    Conxa

  • parlant de viatges...[Ofensiu]
    neret | 25-03-2005

    ... jo fa molt temps que tinc pendent un viatge a lisboa, i més després de llegir la història del setge de lisboa, del saramago, que és un dels llibres que més m'han agradat. Ara que veient com és la seva musa, no m'estranya que escrigui tant bé aquest home.

    Ah, i a la inspi deixa-la córrer, que déu n'hi do els relats que t'ha inspirat, et dóna molt bon rendiment... m'agradaria saber on deu parar la meva inspiració... suposo que en alguna festa major!

    Doncs això que m'ha agradat molt aquest relat i (com el viatge a lisboa) feia temps que em cridava l'atenció pel títol i tenia ganes de llegir-lo... i realment no m'ha decebut gens!

    per cert, et comento tot escoltant els pogues també! moltes gràcies pels comentaris ciclero!

  • Caram, caram, caram...[Ofensiu]
    brideshead | 02-12-2004 | Valoració: 9

    Noi, m'ha encantat. I que consti que no he llegit els altres comentaris per no sentir-me influenciada. L'he llegit tot seguit, sense poder aturar-me. Veus? Gràcies al pivotatomic, he descobert aquest relat. T'he vist força pel web i pel fòrum, m'acostuma a agradar el que dius, però aquest, de ben segur que no l'hauria llegit mai.
    Igual que el "No podia dormir" de pivotatomic, gran riquesa de llenguatge, descripcions sorprenents i suggerents.
    Molt bé, llegiré més cosetes teves.

  • Uma rapariga pra cada poeta[Ofensiu]
    Cugat Vil·lajoana Robert | 26-11-2004 | Valoració: 9

    Realmente a vida tem issas coisas. Sobretudo na Lisboa a vida se desenvolve com uma mecânica incrível. Além de ser uma cidade mágica, Lisboa é um luar onde as pequenezas têm a sua esquina e o seu rincão. Lisboa tivesse que ter sido a capital da península. Você conhece o deito: "L'autonomia que ens cal és la de Portugal"

    Bé, simplement he trobat que no hi havia millor aparador per explicar la teva història que Lisboa i el seu Bairro Alto. Jo em sembla que quan hi vaig anar vaig topar amb las inspiració del Pessoa; issa rapariga no era uma beleza, era a beleza e por isso fiquei apassionado.

    Enamorat de Portugal i de la seva petitor. I enamorat de ton text i de sa petitor. Jo ja n'he llegits molts aquí però ton conte és força ric. Ens ofereixes una mar de recursos (o um Tejo cheio da imaginação) i d'idees. No acabes d'estar mai satisfet i cada cop ens portes una mica més enllà. Malauradament tot s'acaba i el conte també. Però és màgic i justament senzill. "Justament"... vull dir que ho és amb justícia i no pas precariament, eh? Com Lisboa, que en conjunt és una ciutat no gaire ostentosa. Ja et tinc a preferits! apa adéu!

  • Esplèndid![Ofensiu]
    pivotatomic | 26-11-2004 | Valoració: 8

    Companyer, el teu relat em sembla, simplement, el millor que he llegit fins ara en aquesta web (no et facis il.lusions, tampoc n'he llegit tants, eh?) :-)
    M'encanta la idea de trobar la teva inspiració en un bar de Lishboa, que sigui com la descrius (amb encant, però imperfecte) i de descriure com ho fas a la de l'amic José (només em pregunto cóm seria la de Gabo...).
    Per cert, també m'ha semblat un bon recurs el deixar per la imaginació de cadascú el físic de la musa de Saramago, dient, simplement, que és la dona més maca que has vist mai. Cadascú tenim el nostre propi ideal, oi?
    En fí, me n'alegro molt de la teva feliç troballa i espero que tinguis molts més orgasmes amb ella. Jo, per la meva part, faré d'aquest realt el primer de la meva llista de favorits.
    Una derrera coseta... aquest bareto... no tindrà una sucursal a Barcelona, oi?

Valoració mitja: 8.8

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: