El susbtitut és dins de l'armari

He vist desenes de pel·lícules, sèries i telefilms que narren invasions extraterrestres. No m'ha passat per alt que darrerament expliquen invasions lentes, quasi pacífiques i quasi incruentes. I sé del cert que es així com succeirà -els guionistes ho encerten i ens adverteixen-. De fet, ja està succeint. A casa meva, sí, a dins mateix de casa ja hi ha un alienígena.
Em vaig casar amb l'Elisa Schultz fa vora de set anys. Ens unia una visió bohèmia i relaxada de la vida, quasi nòmades de vocació; i l'amor per la música dels setanta, per la cuina vegetariana, les drogues lúdiques. I fins fa uns mesos va ser així, invariablement. Però tot d'una va començar a canviar certs hàbits minúsculs, que haurien pogut passar desapercebuts a un ull poc atent. La vaig sorprendre escoltant música electrònica, per exemple. Poc més tard va dir que sentia una cert avorriment per la dieta dels vegetals, i que enyorava el pernil i els fuets.
Però el senyal definitiu fou quan va dir que això de pagar un lloguer era una pèrdua de diners, i que més valia comprar un pis. Em va obligar a voltar pels barris nous de la ciutat. Horribles avingudes impersonals i fredes, espantoses façanes llises, de formigó, vidre i acer. Ho trobava bonic, em feia l'efecte. Preguntava preus, concertava cites amb individus sinistres que es feien dir assessors immobiliaris i consultava índexs borsaris, seguia els moviments de l'euribor als diaris.
Al mateix temps va produir-se un cert distanciament físic entre nosaltres. Com per instint, sentíem un cert rebuig mutu. Sèiem separats al sofà, i a la nit, dins del llit, ens donàvem l'esquena des del mateix instant de l'allitament.
La hipòtesi que l'Elisa havia estat substituïda per un doble extraterrestre va anar guanyant força dintre meu. Hom pot evolucionar, i accepto que els gustos són susceptibles de variar. Però no pas de capgirar-se de la nit al dia. La sospita va fer que la relació s'enrarís. Em retreia coses absurdes, m'acusava d'haver perdut la líbido. En certa manera, m'acusava de no ser un substitut com ella. Quan em va dir que em comportava com un dinosaure incapaç d'adaptar-se als nous temps (perquè escoltava un disc de Pink Floyd amb els auriculars a les orelles i una Guinnes a la mà) vaig tenir la certesa que el procés ja era irreversible. Però això no era el pitjor. L'horror va arribar tot just a l'endemà.
Al matí, quan ella ja havia marxat a la feina -si és que la mantenia, perquè bé pot ser que els substituts es mantinguin amb d'altres procediments alternatius als laborals-, vaig sentir uns sorolls dins de l'armari de l'alcova. Vaig pensar que era el nostre gatet Lenin, que s'hi havia ficat per equivocació. Però en obrir em vaig trobar un home sencer i to un, dret i estàtic, que em mirava fixament. La primera impressió, que ja és terrible de per sí, va empitjorar molt més encara quan em vaig adonar que el un era una fotòcpia meva, un tipus idèntic, calcat, una fotocòpia de mi. Els mateixos cabells -en el mateix punt de calvície-, la mateixa cicatriu al llavi, la piga a la dreta del melic, la clapa de pelets més clars al pubis.
Vaig fer tres passes enrera i vaig caure damunt del llit. Ell va fer dues passes i es va plantar davant meu, estudiant-me com un tigre que no ha decidit si té prou gana. I justament llavors es va obrir la porta i va entrar ella.
-M'he deixat el telèfon mòbil -va dir, i se'ns va quedar mirant, atònita.
-Ha sortit de l'armari -li vaig balbucejar.
A ella, aquesta frase li vaprovocar un atac de riure fort i violent, i repetia que ja ho sabia, és a dir, que no ho sabia però s'ho imaginava, i que ja es veia venir.
Em va fer fora de casa amb grans crits. Els veïns es va espantar i van col·laborar en la meva expulsió. En aquesta conducta hi ha contribuït el clima enrarit que propicia la premsa, ja ho sé: la gent no reflexiona ni analitza, només veuen una pobra dona i un australopitecus potencialment perillós. Això, o bé tots els veïns ja eren substituts, també.
Aquesta darrera hipòtesi és la que sosté el meu nou amic, l'Èric Schnitzler, a qui vaig conèixer la primera nit a la intempèrie, sota el pont de l'Arxiduc Carles. Ell opina que des de fa temps s'estava preparant la darrera fase de la invasió per substitució, que de fet hi havia molts senyals que ho indicaven: ja molts anys en Cat Stevens es va convertir a l'Islam i ningú no en va fer cabal. En David Bowie es va casar amb una model de Somàlia. Alguns poetes catalans van deixar de fer poesia i es van posar a la política, o al periodisme. I així, milers de petits indicis.
Per fortuna, però, crec que els homes encara tenim alguna esperança: no tot ens ha estat negat. L'Èric i jo, valgui com a exemple, hem trabat una sòlida amistat i ens uneixen vincles intensos que ara no detallaré. A més a més, a les nits, els homes no tenen mai els peus freds.