EL SEU GAT - CAPÍTOL TERCER

CAPÍTOL TERCER
La casa que havien llogat a l’entrada del poble era tota una referència històrica. La vila havia estat des de començaments del segle passat un destí d’estiueig per la burgesia de Barcelona. En aquells temps el clima de la zona i la relativa proximitat de la gran ciutat la feia idònia per la recuperació d’afectats per malalties respiratòries.
Amb una sola planta, l’accés des del carrer no donava la sensació que fou realment tan espaiosa. Tot envoltant la casa per un passadís s'accedia a la part de darrera de la casa amb un espai solejat amb plantes i gespa que resultava a la fi força acollidor.
A l’altra banda del mur que delimitava el jardí amb el terreny veí, creixia un pi que possiblement tenia tants anys com la casa. Cridava l’atenció al tractar-se d’un pi pinyer enorme que donava, gust veure'l.
Una tranquil·la tarda on semblava que no tenia que passar res en especial, es va declarar una emergència nacional. Nacional?. Mundial!.
El gat, ja instal·lat a casa des de feia dies, potser empaitat per un gos afamat o entremaliat, havia decidit albirar les teulades del poble, enfilant-se sense pensar que no sempre tot el que puja ha de baixar.
Els seus fills escoltaven de lluny el llastimós miolar del petit però no encertaven d’on venia el plany.
— Vinç!. Vinç!
— Vincenzo!
— Vina Vinç, té!
El gat havia estat batejat per la família amb un nom italià. Sembla que l’aterratge damunt del seu plat de pasta dies enrere hagués estat la seva pila baptismal. I amb aquell nom i els honors que se l’hi oferien, a fe de Déu que s’havia convertit en el “capo di gruppo”. Només hauria calgut que sonés a l’aire música d’en Nino Rota.
Un dels amics del seus fills, afegit a la recerca, va alçar la vista. Just quan feia una queixalada a la magdalena del berenar, va exclamar, escopint engrunes sense voler:
— És allà.
— On?
— Allà dalt. Al capdamunt del pi!.
— No el veig.
— Jo tampoc.
— Ni jo.
El gat era tan menut i el pi tan alt que no es veia fàcilment on s’amagava. Forçant la vista i sumat al miolar ploraner, es va poder identificar una petita taca negra amb la panxa blanca arrapada a la branca més alta de l’arbre.
Era evident que el gat havia de baixar d'allà. La qüestió era com.
Ni intentant mostrar-li al vent el seu aperitiu preferit en forma de rodanxes de pernil cuit van aconseguir que es bellugués ni un pam. Així doncs, la mestressa de casa va creure que la millor opció, era avisar els bombers.
Sí, per descomptat. La imatge d’un fornit bomber enfilat a una escala, arribant fins a l’animaló, tornant-lo sa i estalvi als seus propietaris, era encisadora. La realitat era absolutament diferent. L’arbre no era un arbret. Era un arbre immens i grimpar fins a la copa no feia cap mena de gracia. L’equip de bombers es mirava amb incredulitat davant d’aquella esperpèntica situació.
Van decidir fer alguna cosa per la causa gatuna: engegar la mànega d’aigua a pressió i provar sort a veure si amb un raig fugia com si estès escaldat. Però no, el gat continuava tan sec com un dia sense pluja i enfilat a l’arbre.
Quin desencís! Quina frustració. Quina tonteria tot plegat!
Era el moment de fer servir un mètode expeditiu per acabar amb aquell afer, que ja feia massa que durava. La seva publicitat diu: “Potència, precisió i durabilitat”. Per ell, amb la precisió ja tindria prou. Carabina d’aire comprimit, perdigó de plom i una mica de paciència.
Donada la distància, el petit calibre del plom i la mida del gat, eren prou garanties que l’impacte en cap cas seria fatal. A més, no diuen que en tenen set de vides? Era més probable que si s’espantava i queia des d’aquella alçada, gastés de cop com a mínim sis de les seves vides.
En aquell moment es va marejar, perdent el món de vista. El pols accelerat i la respiració entretallada li portaven imatges borroses de feia temps, sense deixar veure res amb claredat. De fet, ell no volia enviar el gat a l’altre món, només que baixés i fugís sense mirar enrere.
Quan els fills i la seva colla d’amics el van veure armat, es va sentir repudiat com si fos per un grup de peluts hippies amb pancartes de “no a la guerra”. Des que van néixer, a casa sempre hi havia hagut algun animaló formant part de la família. Ells no entenien per què ara ell no acceptava que aquell menut formés part de la seva comunitat i que el volgués ben lluny.
Era qüestió d’aïllar-se dels crits, respirar fondament i tranquil·litzar-se tot esperant que s’estigués quiet. La seva panxa blanca facilitava el blanc perfecte. Els crits dels nanos, intentant que s’amagués, només van aconseguir que s’exposés una mica més. I ja se sap, “la curiositat va matar al gat”. Aclocar l’ull, fermar la respiració un segon, prémer el gallet i ... pac.
Un petit cop sec i tots van veure com el gat va baixar del pi com si caminés en pla arrapant les urpes a l’escorça del formós pi i desapareixent de la seva vista.
Ell no estava gens satisfet.