EL SEU GAT - CAPÍTOL SEGON

EL SEU GAT
CAPÍTOL SEGON
Devia tenir deu anys aquell estiu, al barri de Barcelona on vivia amb els pares i el seu germà gran.
Eren vacances escolars. Al matí sortia a jugar al carrer, i a la tarda, més del mateix: curses amb bicicleta o partits improvisats de pilota, amb porteries fetes amb un munt de pedres. La infantesa llavors era poc més que això.
En aquell indret, al peu de Collserola, no semblava pas que fossin dins d’una gran ciutat. Per a ells, el centre, tan cosmopolita, quedava lluny de les preocupacions diàries.
El veïnat estava format per edificis de nova construcció dels anys seixanta, que s’anaven omplint a poc a poc de matrimonis joves amb fills petits. Al portal, una placa ministerial definia els nouvinguts com a gent senzilla i treballadora, sense excepcions. Gent que dipositava totes les il·lusions en el futur dels fills i, potser, en un futur millor per ells mateixos.
Sortia pel portal i baixava les escales de dos en dos. Girava la cantonada, creuava el carrer estret i es trobava davant d’un mur de blocs mig enderrocat. Més enllà, s’estenia l’antic camp de sembrat, amb algunes figueres, un caqui immens, la resta d’un molí d’aigua i un pou. Una mica més lluny, el terreny s’elevava suaument i al cim s’hi alçava una imponent casa pairal. Al seu costat, ni lluny ni a prop, la casa dels masovers, que temps enrere devien tenir cura dels horts, fruiters i aviram.
Ara tot restava abandonat, erm i mig enrunat.
Per a la canalla, era l’espai ideal per esbravar-se. Podien fer totes les entremaliadures sense estar a la vista dels pares —o això creien. A més, en aquells anys, fora dels murs de la casa pairal s’estenia una pineda muntanya amunt que feia de tot plegat una escola per a petits indòmits i aventurers. Servia també de drecera per excursions fins a l’ermita de Sant Medir o per sobre la carretera de l’Arrabassada, on jugaven pels camins ombrívols que els portaven a la font del Bacallà. No hi havia lloc millor per gaudir del groc lluminós de les ginesteres els dies assolellats i del mar blau vist des de la serra.
De tant en tant, anaven a caçar insectes o sargantanes, que disseccionaven o rostien amb la lupa de plàstic del plumier escolar, tot focalitzant la llum del sol. Experimentar com resistia l’abdomen d’aquells petits llangardaixos els fascinava i fastiguejava a parts iguals.

Tota aquella extensió, sense cartells municipals que anunciessin sancions, era feréstega i provocadora. Nens, joves i vells convivien amb la natura, els gossos, els gats i les rates, que de tant en tant deixaven sentir les corredisses. A ell, ni gossos, ni gats, ni rates li feien gens de gràcia. S’havia tornat expert a creuar el carrer si de lluny percebia qualsevol animal de quatre potes.
Al seu carrer semblava existir una frontera ben definida, com dos països separats. Al seu costat, els minyons eren fills de treballadors, tots més o menys de la mateixa edat, que al primer crit de la mare pujaven a casa a recollir-se. A l’altra banda, un reguitzell de nanos de totes les edats, sempre en grupets, que corrien pel carrer sense cap control aparent. Fins i tot cridaven i jugaven quan ell ja era al llit. Eren els trastos del barri, o així li semblava.
A casa era costum recollir-se aviat al vespre. La seva mare treballava al torn de nit a l’hospital com a auxiliar de clínica. Sempre els deixava sopats i a punt d’anar al llit. L’hospital ja feia anys que s’havia inaugurat, però amb el creixement de la ciutat s’hi havien afegit nous edificis i més personal assistent. Això li havia permès obtenir plaça, malgrat no haver pogut estudiar de petita. En aquells temps, es valoraven les ganes, la responsabilitat i el bon fer.
Aquella llibertat del ramat corrent i cridant mentre ell ja era tapat fins al nas amb la manta li provocava sentiments contradictoris: mig reprovació, mig admiració.
A finals de juny, amb el curs acabat, el barri estava pletòric. El camp del darrere, allunyat dels habitatges, era el punt ideal on tothom portava mobles vells i la canalla cercava fustes per alimentar la foguera de Sant Joan. La recordava enorme, gegant, i quan cremava a la nit, aclaparadora com un monstre roent.
Aquella nit, amb el resplendor vermellós i groguenc de les flames, la visió del parc d’atraccions il·luminat al capdamunt de la serra i el garbuix d’infants i grans li provocaven una sensació estranya que encara ara no sabia com definir.
No li agradaven llavors, ni tampoc ara, els petards. Per la revetlla eren imprescindibles, però a ell li provocaven més que respecte. Si havia d’encendre’n un, forçat per la insistència del pare, tancava els ulls i esperava l’explosió, que no només li feia mal a les orelles, sinó també a la panxa. Alguna vegada li havia esclatat un petard a la mà, amb l’ensurt i la riota del pare i del germà, mentre ell empassava l’espant, la ràbia i les llàgrimes.
El juliol passava sense pena ni glòria. La mare feia mans i mànigues per portar-los a les piscines de la Barceloneta ben d’hora al matí. Un regal d’estiu. Sempre ho recordaria com un “molt soroll per no res”, perquè perdien més temps en el trajecte que dins l’aigua. Els pares mai van tenir cotxe, i ell mai s’havia preguntat el perquè. Ni tampoc ara. Com cantava en Serrat, “Temps era temps”.
A la piscina no era gens destre nedant. Li va costar temps treure’s la por de morir ofegat en una piscina on, a la part menys fonda, hi havia tot just mig metre d’aigua. Devia ser patètic veure un tanoca de dotze anys intentant no enfonsar-se entre nanos de quatre o cinc amb flotadors d’aneguets.
Ara només podia agrair a la mare tot el que va fer per ells.
L’agost era el mes que menys li agradava. La majoria marxaven als pobles dels pares o avis, sovint al sud d’Espanya, i el carrer quedava gairebé desert. Només hi restaven els que no tenien poble on anar, o els que no es podien permetre ni una escapada.
—Per què nosaltres no tenim poble, mama? —li va preguntar.
—El nostre poble és Barcelona.
—Doncs m’agradaria tenir-ne un i marxar.
Allò significava avorriment.
De tota la colla, ell era el més petit. Només hi havia el seu veí del replà de la mateixa edat. La resta eren com el seu germà, tres anys més grans. Per a ells, ell era una nosa, i sovint feien el possible per despistar-lo. Ell, en canvi, feia mans i mànigues per enganxar-s’hi com una paparra i sentir-se més gran i important. Ho tenia clar: si ets un cuc i et compares amb una papallona, només penses quant falta per a la metamorfosi i poder volar.
Era molt tímid i amb pocs contactes fora dels companys de l’escola i la colla. Ja li deia la mare:
—Deixa de mirar per la finestra i surt, que et criaràs ximple!
Ell assentia, però continuava mirant mentre escoltava música al tocadiscos, a l’habitació que compartia amb el germà.
La casa era un pis petit, on els pares els havien cedit l’habitació gran. Quin plaer muntar i desmuntar la pista d'Scalextric que els havia regalat el Padrí Lluís!
Oh, el Padrí. No era família directa. L’àvia, per les mancances de la postguerra, llogava una habitació del seu pis, i feia anys que vivia amb ells. Quan ell va néixer, li van proposar ser padrí de bateig. Va acceptar i es va convertir en un avi per estimar.
Una tarda, va veure moviment des de la finestra i, deixat de la mà de Déu, del germà i dels amics, en un acte de rebel·lia o d’inconsciència, va decidir travessar la frontera. Si al nord no el volien, aniria al sud. Del cel a l’infern, com un àngel caigut, es va apropar a l’altra colla.
De lluny, els observava. En veure que no li feien cas, va avançar a poc a poc fins que, de sobte, es va trobar al mig d’ells.
Va deixar de ser dels Jets per provar de ser dels Sharks.