EL SEU GAT - CAPÍTOL CINQUÉ

CAPÍTOL CINQUÉ
Sovint quan arribaven la trobaven al porxo o bé a l’ampit de la finestra tota estirada prenent el sol. Un breu i cansat gir de coll li permetia dirigir la seva mirada indolent gairebé sense necessitat d’alçar el cap. Un cop verificava que l’entrada en el seu territori no li generaria cap ensurt, continuava amb el seu dolç no fer res. Vet aquí que la seva existència es reduïa a ben poca cosa més.
Quan era més jove, marxava d’un salt ves a saber on i per hores no se’n sabia res d’ella. De cacera o simplement de passeig. Potser s’arribava fins a la casa d’algun que altre congènere que tip de monotonia es deixava entabanar per un suau miolar i l’acompanyava. Aquestes aventures li havien comportat en més d’una ocasió una bona rebolcada oferta per qualsevol dels cans del poble. El gos, tant o més esmorteït que ella, trobava una bona diversió fent curses de veure si t’agafo. I si t’agafo, ja veuràs. Per les ferides superficials que de vegades mostrava, quedava clar que ella no havia guanyat la cursa. Però ja ho diuen: guanyar la batalla no és guanyar la guerra. Caldria veure també si el perseguidor no duia a partir d’aquell torneig un record en forma d’urpa retràctil. Un recordatori per una altra ocasió. Per saber amb qui millor no voler competir mai més.
Per la seva part, quan obria la petita porta del jardí, calculava si la distància entre ella i ell era prou gran per evitar el perill. Sempre que la veia, tornava aquell sentiment tan arrelat dins seu, impossible de deixar sortir.
Al llarg dels anys ja s’havia fet el càrrec que la situació dominant la tenien ells: els gats. Ell no tenia res a fer. El seu cervell engegava un detector que localitzava a l’instant on era un felí per, amb lleugera discreció, aixecar-se com qui no vol la cosa i allunyar-se.
La seva discreció no servia de res pels seus fills, que coneixedors del que podríem anomenar fòbia s’ho prenien gairebé a befa quan comprovaven que el seu subtil moviment coincidia amb que havia entrat a l’estança la gata per beure, menjar o simplement per saludar.
Així era ella d’educada.
El fet de poder visitar al seu fill gran i a la seva esposa a casa seva ja era motiu més que suficient per oblidar les seves dèries momentàniament, però, si a més a més, en aquella casa també hi vivia la persona que els omplia d’alegria només de pensar-hi, els neguits passaven a cinquè terme.
El naixement de la seva neta els va fer veure de cop a tots que el temps avançava inexorablement i a ell en particular. Li donava a entendre que era el moment de deixar-se d’orgues. Veure com la petita creixia i compartia jocs i joguines, primer a quatre grapes i després amb els seus primers passos inestables, el feia reflexionar. El feien recordar com de lluny quedava aquell fosc episodi de quan era nano. Quantes vivències des d’aleshores. Quants anys. Tants que es podria dir tota una vida. I una vida no hauria de tenir afers pendents de resoldre, no fos cas que es quedessin suspesos sense possibilitat de recuperació al setembre.
Feia setmanes que la seva energia s’anava escurçant poc a poc. El seu fill no sabia exactament quants anys tenia però sí que feia ja molts que era membre de la família. El cert és que les hores de son guanyaven a les de vigília i el seu caminar era calmat i sense estridències. Els egipcis deien que els gats, sagrats per ells, tenien nou vides, tantes com deïtats. Ara semblava que ella estava cada vegada més a prop d’algun d’aquests déus.
Fosca: així la van batejar quan la van acollir a casa. Una gata que, si no fos pel seu pelatge negre, gairebé podries dir que era parent directe d’un gat fer per la seva corpulència i intensa mirada.
Darrerament li semblava que, a diferència de les altres vegades, se li acostava d’una manera evident, buscant-lo, com per comunicar algun secret que només ell havia de saber. Un misteri que al traslladar-li seria l’única persona capaç de desxifrar. La solució a l’enigma. Intentava apropar-se a una resposta que ni sabia que buscava..
Va saber que aquells darrers dies, el seu respirar dificultós i la mínima activitat havien obligat finalment a prendre una decisió que ella mateixa semblava demanar amb la mirada. No era qüestió de decidir si viure o morir. Era prendre la decisió de si morir bé o malament.
Van trucar al veterinari de confiança. El mateix que havia atès a les mascotes de la seva família des que van arribar a viure al poble. El seu fill es va haver d’enfrontar al mateix tràngol que feia anys ja havia viscut, aquella vegada amb la seva petita gossa. Un tràngol que provocava una immensa pena. Es van acomiadar d’ella i el veterinari amb amor se la va endur per no tornar.
Quan va saber finalment que la Fosca ja no hi seria, va entristir. Va sentir pena per la seva nora, pel seu fill i per la seva neta. Algú de la família ja no hi seria.
El primer dia que va coincidir, explicaven que la neta no acabava d’entendre per què no hi era la Fosca. Era molt menuda encara per tenir la consciencia necessària de saber que la vida un dia acaba.
—És allà —els va dir, assenyalant el cel amb una carona trista.