El senyor Tomàs de les peres confitades

Cada matí el senyor Tomàs, per esmorzar menjava peres confitades rodejades de nata. El senyor Tomàs era tan llaminer que submergia la cara fins a tapar-s'hi el nas dins la nata, àpat que li preparava sa germana després d'haver creuat el taller de truques d'ullet, on hi tenien deu o dotze criatures treballant com a desesperats. En aquella època les criatures no estaven gaire ben considerades, si no anaven a col.legi, els portaven directament a treballar, sense tenir en comte els perjudicis que tindran que trobar el dia de demà. D'aquest treball s'aprofitaven una colla de persones desaprensives que no tenien cap tipus de prejudici per res. Eren molts els punts de treball on s'hi cometien aquestes feines desconsiderades...
La Victòria, que així es deia la germana del senyor Tomàs, creuava el taller ensenyant les peres i la nata, per passar per una porta que donava dintre, a l'interior on hi havia l'habitatge. A la canalla se li feia la boca aigua.
El senyor Tomàs tenia instal.lat aquest taller valent-se de criatures per treballar, a primera hora ja començava adelantant el rellotge per aprofitar una mica... després per plegar el tornava a retocar, perquè sortissin una mica més tard. Vertaderament el senyor Tomàs era un avariciós i una mala persona. Es passava el dia vigilant a les criatures que treballaven a preu fet, deixant-s'hi els dits ples de sang. Als matins parlant d'aquests famosos esmorzars, s'encarava a la vidriera, per vigilar les criatures. Quan arribava el mig dia ja hi tornàvem a ser, la seva germana començava a preparar àpats molt bons, i els comentaris de la canalla eren massa, es tenien que portar bé però no ho podien veure, i clar, feien anar un cap a dintre, perquè així quan passés es fixés en el que feia per dinar... com eren aquells temps. El que passava venia amb el missatge:
-Avui fan pollastre amb xamfaina....
I tots alhora cridaven:
-Pollastre amb xamfaina!
I acabaven dibuixant amb un guix el pollastre...
-Quina olor!
I així el senyor Tomàs s'anava enriquint... Van passar els anys fins el dia que ens van comunicar la mort del senyor Tomàs, que estava sol instal.lat a casa seva...
I el meu pare, que era un nen dels que treballava al taller, va ser l'únic en assistir al funeral.
Així va acabar aquesta trista història d'un petit burgès de primer de segle d'aquella Barcelona que no semblava oprimida però que en realitat si que ho era...
Els anglesos han representat molt aquest tipus de temes, aquí no n'hem fet cap abús ni ho hem exhibit en gaires películes, però en realitat va existir.