El sentit de la vida

Així no cal que llegeixis dos cops el mateix.
En fi, la vida és absurda i, clar, sense sentit.

Una abraçada.

Arbequina.

el relat compleix el que pretenies, parlar sobre el sentit de la vida. S'enten què expliques, i aquesta crec que era la intenció, més que fer un relat amb intriga, o amb poesia, o amb el que sigui. Així doncs, res a opinar per aquesta banda.

sobre el que sí puc opinar, és sobre el que dius, ja que no acaba de convencre'm el que expliques, tot i que està acceptat per gran part de la humanitat.

El que et diré ara només és el meu punt de vista, i no pretenc fer canviar el teu. Només que miris les coses des d'una altra banda, i una mica d'aquí una mica d'allà, acabis entenen el món a la teva pròpia manera, ja que penso que hi ha d'haver tantes visions de la vida com persones existeixen.

Bé, jo crec que la vida no en té, de sentit. Ni tan sols quan mires el passat. Creus que quan mires al passat li trobes el sentit, però per mi això no és cert. L'únic que fas és seleccionar els records que tens d'una manera coherent, com si fos un conte. I t'oblides de tots els que no encaixen, i això és molt trist, perquè llavors passes per alt la meitat del que vius, ja que acabes capficat en voler entendre què has estat fent i seguir d'acord amb tot això. No n'hi ha de camins. Per explicar-t'ho d'una manera metafòrica, imaginat un espai infinit rodejat de puntets. Tu neixes al mig, o a un costat, és igual, és infinit. Llavors, plores per respirar. Tries un dels puntets que tens al voltant. Un en concret. Motiu? No n'hi ha, no hi ha sentit, a no ser que consideris com a sentit l'impuls de triar justament aquell puntet i no un altre. Llavors, tries el següent puntet, d'una manera conscient o inconscient, això és el de menys. I així, vas triant avançar pels puntets per on sents que has d'avançar en aquell moment. Al final, t'atures i mires enrere. Veus una línia, feta dels puntets que has anat triant. Però realment no és una línia, són, com ja he dit, puntets, fragments de vida minúsculs, sentiments, paraules.. cada puntet que tries no ve justificat pel següent, influenciat potser sí, però justificat mai. És a dir, posem pel cas que tu seràs escriptora d'aquí uns anys. Però haver descobert aquesta web, no es pot justificar pel fet que d'aquí uns anys seràs escriptora. Però potser, quan siguis ja una escriptora, miraràs enrere i diràs: és clar! per això vaig descobrir relatsencatala! perquè havia de ser escriptora!

bé.. crec que ja he xerrat prou, no sé si se m'ha entès gaire, però crec que així és la única manera de viure mirant només al moment, absorvint tots els detalls que t'envolten, perquè tots són igual d'importants, no veig perquè hem de donar més importància a les coses que ens passen i després tenen continuitat..

res més, ja callo. Perdona per la parrafada.

Una abraçada

Tiamat

té sentit... li dónes importància... saps per on caminar i valores les coses segons l´època que estàs vivint... m´ha agradat la frase " hi ha persones que no troben sentit a la vida"... com dius tu, elles no li donen sentit... la deixen buida, avorrida, inerte, passada de moda, com si jas fos viscuda i escorreguda com una taronja...
i la teva veig que està plena de somnis però tocant de peus a terra, d´equilibri i de tranquil-litat... això espero de tu...
segueix escribint, si us plau...
xcert... la de la foto, ets tu...? wapa!!!!
un petó i una abraçada d´un amic que et seguirà llegint i esperant nous relats teus!
ànims!!!!

el busques, el trobes i el descrius de manera ben clara i concisa. Curiosament, tinc un relat pendent de publicar que du el mateix títol. Però crec que em falta la precissió que tu li saps donar...

Si amb 16 anys escrius així de bé, si saps dur la joventut tant formidablement, el teu somni es complirà: seràs bióloga.

Saliut!