El secret de l´Encarna

En el marc de vidre delicadament treballat combinant els blaus amb els verds feia anys que la fotografia no es renovava. Uns pares somrients i plenament feliços llüien el seu primogènit, acabat de néixer, malgrat que aquest estigués amb la cara un xic embotornada i la mare esgotada després de l´esforç que suposa un part.
Des de ben petit en Roger "junior" va observar aquesta fotografia amb molta tendresa. Era un fill desitjat i estimat i així ho va viure sempre.
Només una persona a la família sabia que just darrere la famosa fotografia n´hi havia una altra que mai ningú va descobrir. Era el gran secret de l´Encarna, la mare d´en Roger i de la Mar que, ben amagadeta, descansava en els braços de la seva mare quan tenia pocs mesos de vida.
Si en una cosa coincidien els germanastres era en la procedència dels seus respectius noms d´orígen marítim. I amb res més. L´un era ros amb els ulls blaus, com el seu pare, en Roger "senior" i l´altra era ben morena com el seu pare , un cubà moreníssim i simpàtic com ell sol.
Aquest i l´Encarna s´havien conegut quan a ella li va entrar la dèria d´anar a passar un estiu a Cuba tota sola. Era un destí que el tenia entre cella i cella i, finalment , el va dur a terme.
Era una treballadora inesgotable i va aconseguir reunir una suma important per realitzar el seu somni. Essent major d´edat com era els seus pares, tot i no estar gaire d´acord amb ella, van acomiadar-la a l´aeroport que la duria a l´illa caribenya.
La trobada amb l´Antonio es va produir el mateix dia de la seva arribada a l´hotel. Ell n´era el propietari i la va acollir com si fos una client especial, diríem en pla protector en vista de la joventut que quedava ben evident en tota la seva figura, per cert molt exhuberant. L´Encarna es va deixar aconsellar per l´Antonio respecte les excursions i la gastronomia que podia gaudir a l´illa.
Vint anys els separaven d´edat, però res més. L´alegria, la cordialitat i la simpatia eren les grans "armes" d´ell. No li calia tenir l´encant de l´Encarna, perquè ja el tenia, encara que d´una manera diferent. En pocs dies van congeniar de tal manera que la seva relació es va anar fent més consistent. Es van enamorar desesperadament i , al cap de set mesos, quan ella ja havia tornat a Barcelona va donar a llum la petita Mar, amb l´encoratgement llunyà de l´Antonio. Bones intencions i pocs compromisos, al cap i a la fi.
Ell sempre va estar al corrent de la situació, però van arribar a la conclusió que un estava totalment arrelat a la seva Cuba natal i ella a Cervelló, el seu poble de tota la vida. A més , l´Encarna era molt jove i necessitava conèixer més coses de la vida.
Va ser un comiat anunciat des de l´inici de la seva relació.
La cosa més dura de la seva vida que va haver d´engolir, va ser aquell dia negre que va haver de donar en adopció la seva Mar per condicionaments socials i pressions familiars.
Passat un cert temps per "refer-se", l´Encarna va entrar a treballar a la fàbrica de vidre dels Pedret. Encetava així una nova etapa, com si partís de zero.
Destacava per la seva bellesa serena, tret que li havia aportat el fet de ser mare. El dolor anava per dintre, però des de fora complia perfectament el que s´espera d´una dona que exerceix amb gran eficiència la supervisó del material que sortia de producció per enviar a l´estranger.
La familia Pedret portava molts anys en aquest negoci del vidre i oferia una gran qualitat en les seves creacions. No paraven d´exportar unes ampolletes de disseny innovador que, amb el seu perfum corresponent de marca, omplirien gran part de les lleixes de les perfumeries més importants de ciutats sobradament conegudes arreu del món.
En Roger Pedret feia un munt d´hores com a gerent de la fàbrica que algun dia heredaria del seu pare. Entre el personal que hi treballava no se li va passar per alt l´atractiu d´una treballadora nova, a la qual veia diàriament. Ella tenia les seves cabòries personals i mai es va fixar amb en Roger com un possible substitut de l´Antonio.
És clar que la situació era ben diferent i els contactes que tenien eren estrictament professionals.
En Roger, però, va intentar anar més enllà d´aquests tipus de contactes i va començar a observar-la amb uns altres ulls. Uns ulls blavíssims, curiosament com la mar, que no la perdien de vista en cap moment.
De mica en mica es va anar apropant a ella i de seguida va copsar que en el fons l´Encarna arrossegava una mena de tristor inapropiada per la seva edat. Van trobar-se fora de la feina, a demanda d´ell, i la comunicació entre ells va començar a fluir. Van parlar d´un munt de coses, però en cap moment ella va fer esment del seu passat.
Es van anar coneixent de forma més íntima i ella va recuperar una mena d´alegria enterrada fins el moment actual. En Roger era la versió millorada de l´Antonio. A ella no se li va escapar aquest detall i en qüestió d´uns mesos l´Encarna va ser formalment convidada a compartir el caselot on vivia en Roger. S´estaven consolidant com a parella. Va néixer una estimació mútua que no va passar desapercebuda entre els companys de la feina, ni entre els familiars.
Van fer plans de futur i tots dos van acordar casar-se civilment en una caleta de la costa on hi havia un petit hotel encisador, farcit de verd, tant a les parets on s´enfilava una enredadera que trepava amb gran rapidesa, com al mateix jardí, eminat de plantes i arbres frondosos que no deixaven que l´astre suprem torrés la pell dels humans. La protecció solar era total i , a més, assegurada de forma ben natural, sense química pel mig.
La celebració no va estar a l´alçada del que els Colom esperaven: ells haguessin preferit una boda religiosa. Tot i així, van brindar per la felicitat dels nuvis amb unes copes de vidre finíssim, regal dels pares, obviament.
Perquè sortís tot rodat només hi faltava algú que prou bé sabia l´Encarna. Va ser la gran absent.
Potser va ser per aquest motiu que, al cap de pocs mesos, va quedar prenyada. Enyorava tenir un nadó entre els seus braços.
Aquesta vegada va treure el cap un xicotet ros, un Rogeret que sempre va quedar a primera línea de mar, a la vista de tothom , ja que la Mar restaria per sempre en segon terme. Però, no per ser la gran desconeguda, seria menys important en el cor de sa mare.
Ella ho va tenir sempre molt clar: quan besava la foto de família era ben conscient que estava besant a la vegada els seus dos fillets estimats.