El sastre (conte típic de Catalunya)

Trobant-se un sastre a les portes de la mort, cridà al seu fill i amb mostres de la major angoixa, va dir-li:

- Si sabies, fill meu, el que pateixo! En aquests instans en què vaig a morir-me, el dimoni m'està fent mirotes i befes, i em considera ja com a cosa seva, i em va passant davant els ulls totes les banderes que he fetes durant la meva vida. Si me n'ensenya! Si en passen de tots els colors i de totes les mostres! Quin suplici és el meu! ... Per tant, fill meu, et recomano, en aquesta hora suprema, que el meu patir et serveixi d'exemple, i que no en facis, de banderes, sents? No facis banderes, que tot això t'estalviaràs a l'hora de la mort!

(Cal dir, pels que no ho sàpiguen, que fer banderes equival a treure de la roba destinada a fer un vestit, el major nombre de retalls, en perjudici del parroquià, el qual els reclamava en va, ja que, casualment, mai no en sobraven).

Afortunadament per ell, el sastre no va morir d'aquella. I un cop pogué reprendre la feina, el primer vestit que va fer va enfarcellar-lo juntament amb tots els retalls, sense que n'hi faltés un sol; i, acompanyat del seu fill, va portar-lo ell mateix al parroquià.
Però, el que pot la força del costum! Al moment precís en què anava a trucar a la porta, fica mà al farcell, i treient-ne el retall més gros, diu al seu fill:

- Té, amaga't això a la piltrera!
- Però, pare recordi que l'hora de la mort el dimoni el turmentà mostrant-li totes les banderes!
- No tinguis por, fill meu; recordo perfectament que d'aquest color no va ensenyar-me'n cap.