El salvador amorós de la guapa Miranda... o és el que creu ella. Observarem l'Osset de Peluix.

Comentari: Aquí teniu un resum de PART de l'Osset de Peluix, observat a través dels ulls d'una noia com a protagonista: la jove administrativa Miranda, qui necessita imperiosament canviar de nuvi i sembla que no ho pot fer molt de pressa, sembla, però... millor ho llegiu. Per cert, si voleu visitar la web principal de l'Osset de Peluix aquí la teniu: http://ciutat-perenne.com/m/3cx .

¿Salvarà l'Èric a la pobre noia del seu compromís convertint-se en el seu nuvi, o l'acabarà abandonant a la seva sort?

Aquí deixem ja a la Miranda parlar...



--------------------------------------


Hola, senyors i senyores. Em dic Miranda, soc una administrativa jove i us contaré una història d’amor que encara estic vivint a mitges... per dir-ho així. ¿Què tal si anem al gra?

Encara em recordo quan vaig conèixer a l’Èric, el germà del meu amic Joan. Havia tingut jo una nova desil·lusió amorosa amb el pocapena del meu encara nuvi per aquell moment l’Armando i havia anat entristida, gairebé plorosa, a braços del meu amic Joan, qui no era el primer cop que em veia així per culpa del maleït Armando. Sense que em sorprengués gaire, em va aconsellar de nou d’abandonar aquest pocapena dels pebrots. Però hi havia un inconvenient: ¿com podia aconseguir un nou nuvi tan ràpidament? El Joan creu que jo hauria sigut una bona núvia per a ell mateix en altres circumstàncies, però ambdós sabíem que estava (i està) casat amb una dona, una tal Eva (que jo no la coneixia personalment, però que sabia alguna cosa de la mateixa). I, de fet, li vaig prometre a l’àvia abans de morir que mai em quedaria sense nuvi si pogués evitar-ho. Semblava que hauria de quedar-me amb l’Armando encara un cert temps, per no trencar la promesa, però diuen que els miracles passen; just en aquell moment, algú gira la clau a la porta...

Entrà un noi guapíssim que no havia vist mai en persona, amb aspecte d’intel·ligent, una mica estrany, que va mirar de manera curiosa (és comprensible tenint en compte que ell no m’havia vist mai), va saludar al Joan i va desaparèixer per una porta al fons del passadís.

Davant la pregunta, el Joan em va respondre que aquell noi era el seu germà Èric, i quan li vaig preguntar que si tenia núvia em va dir que no en tenia, ¡¡¡i em va donar ell mateix la idea d'embolicar-me jo mateixa amb l’Èric!!! Però em va dir clar que calia donar la cara i presentar-me jo mateixa davant ell a demanar-li una cita; vaig dubtar, però només per uns quants segons. El Joan es va quedar fent els seus assumptes i jo vaig anar tot directe a l’habitació de l’Èric després d’arreglar-me una mica el pèl.

El meu primer contacte amb l’Èric no va ser molt esperançador... o no m’ho va semblar. Vàrem parlar una mica i li vaig explicar la meva situació, i, davant les seves espatlles amples, suposo que em vaig sentir una mica calenta perquè em vaig semidespullar les meves i li vaig dir que si volia em podia tocar una mica. ¿Potser vaig anar massa ràpid amb aquesta mena de proposta? En fi, veient que almenys per ara no semblava molt animat, li vaig acabar donant el meu número de telèfon i li vaig dir que desitjava que em truqués el dijous abans de les vuit del vespre, quan tenia una cita nova amb l’Armando que preferia de no fer pas, quedant amb ell en comptes d’això.

Vaig anar cap a casa, amb el mòbil ben a prop meu. Em sentia en una situació molt incerta... ¿Em trucaria a temps o no? S’havia de veure què passaria.

Passava el temps. Feia una hora que esperava ansiosa la seva trucada que no arribava. Anava fent coses de casa no massa concentrada amb les feines. Em vaig preparar un sopar d’allò més senzill i vaig anar al sofà a mirar la televisió. Després ja era l’hora d’anar a dormir. Em va costar com que bastant agafar el son, però ho vaig fer.

L’endemà al matí era un matí laboral normal. Avui era dijous. Em concentrava en les feines tant i com podia, però no podia treure’m del cap la sensació que l’Èric no em trucaria pas i que no podria fugir de la cita amb l’Armando. Em preguntava, fos el que fos, fins i tot si no fós jo, què pensava ara mateix l’Èric, tant si era com si no era jo mateixa com a probable amor. En fi...

En acabar-se la jornada laboral, vaig anar directe a casa. Faltaven dues hores per a la cita amb l’Armando; encara arribaria a temps l’Èric si em truqués aviat, i ho pensava en condicional perquè ja em pensava que a aquestes altures ja no em trucaria. Pensant en això, de sobte sonà el mòbil. Era el telèfon fix de casa del Joan. ¿Qui em trucava, el Joan o l’Èric? Aviat ho escoltaria...

Em vaig posar al telèfon tot seguit. El qui em trucava era l’Èric!! I volia parlar de la hipotètica cita... Pensant-me que ell es reafirmaria en el "no", jo li vaig dir que ja ho havia entès, que ja veia que ell no volia quedar, que per quedar-se en el “no” no calia que em truques, que... però m’equivocava. Em va dir que volia quedar amb mi, però que en parlaria quan arribés jo caminant a casa seva i del Joan. Em va penjar educadament. ¿Què volia dir-me en privat? Però, o anava en persona a casa d’ell a informar-me, o esperava la imminent cita amb l’Armando; i això últim, de cap de les maneres; vint minuts més tard ja era amb l’Èric a casa seva, sense el Joan que havia sortit de compres, amb un vas de coca-cola a la mà, esperant quina mena de cita em volia proposar. Ell el primer que em va dir és que, si conegués a altres nois, deixaria a l’Armando. Però jo mateixa tenia clar que a qui volia (bé, en el futur a llarg termini ja veuríem) és a ell, a l’Èric, de qui estava ja mig enamorada. El pacte que em va oferir l’Èric va ser quedar amb mi una setmana: si quedava convençut de mi, seríem nuvis ja permanentment; si no quedava convençut de mi, ens separaríem. Es podia interpretar com un període de prova... Em vaig quedar esperançada, alguna cosa en el cor em deia que aconseguiria seduir-lo... i vam quedar per a la cita... ¡¡aquella mateixa nit!! I li vaig indicar que la roba simple que portava estava bé per fer literatura sol davant l’ordinador, però no servia per a una cita elegant amb una noia, o sigui, que s’arreglés... després de dir on quedaríem i a quina hora, vaig anar caminant amb rapidesa i cap a casa meva. L’Armando em va intentar de trucar diverses vegades, però jo més o menys no vaig respondre: només l'essencial, que ja havíem trencat, que no volia donar-li explicacions de res, que l’assumpte de la promesa a mon àvia ja era cosa meva... i això, abans de penjar-li la trucada als morros i ignorar-li la resta d’intents de trucada. Només pensava en l’Èric i, la veritat, no tenia cap ganes de pensar en l’Armando, excepte per una certa ràbia i menyspreu.

Així, arreglada, pentinada i perfumada, em vaig dirigir al monument on havíem quedat amb l’Èric. I allí estava ell, en tot cas puntual, en algun pensament que l’amoïnava. Procurant no sorprendre’l negativament ni bruscament, el vaig abraçar suaument per darrere i li vaig fer un petó a la galta. Ell es va deixar fer. Li vaig dir que li donaria un centau pels seus pensaments, però ell va dir que no valien tant. Així doncs, vàrem anar els dos junts cap al restaurant. Va sorprendre'm veure’l ben pentinat, atractivament vestit i afaitat; suposava que el seu germà Joan, un bon amic meu per cert, li hi havia influït perquè s’arreglés; de fet, potser hauria jo de tornar-li el favor al Joan d’alguna manera entre amiga i amic... Així doncs, vàrem entrar al restaurant i l’Èric seguia com a preocupat; vaig decidir plantar-me davant seu, amb serenitat, com una noia que volia una cita normal, o sigui, divertida, i que es relaxés, que jo era una noia que volia seduir-lo, havia d’admetre-ho, però no era la seva enemiga de cap manera. Ell es va quedar pensatiu uns instants, qui sap què pensava, però la seva cara de mig mala llet se li va anar transformant en un somriure i va decidir comportar-se amb normalitat en una cita. Així es varen deixar de banda les preocupacions, almenys per ara, i va començar una conversa bastant agradable...

Passaren els plats, primer plat, segon plat, postres, una mica de cafè, i la veritat és que va ser molt entretingut. Li vaig parlar de la meva feina com a administrativa, de les meves desventures amb l’Armando, de les meves aficions, dels meus coneixements sobre història... I ell em va parlar de les seves desventures amb les noies, de la seva feina com a secretari, de les seves aficions com a escriptor... Després del sopar i de pagar, vàrem anar a donar un passeig; se suposava que tornaríem a la una, però, no tenint res que ens retingués, fins a tres quarts de dues no estava jo amb ell davant del portal del seu pis, disposant-me a acomiadar-me d’ell amb un petó a la boca... vaig haver de ser una mica insistent, però al final va cedir i em va deixar que el besés. Li vaig dir que encara era aviat perquè féssim l’amor, però sentia que el faríem; fins i tot una noia tan llençada com jo (¡¡i era el primer cop que em sentia tan llençada amb un noi, amb l’Armando mai ho vaig ser!!) una noia com jo tenia els seus límits.

Ja era hora de tornar a casa... i ara fins i tot li havia posat un seudònim a l’Èric: l’Osset de Peluix, perquè era en el fons, o jo creia veure-li en ell, un noi amable, dolç i carinyós que no es coneixia a si mateix ni a les noies que li convindrien, jo entre elles.

Continuarà, possiblement.



---------------------------------------------------



¿Vols visitar la meva web de propaganda i vincles? Si és així, aquí la tens: http://ciutat-perenne.com