El sabi i el Dimoni

Un relat de: tirapedres

A la cara hi tenia gravades setanta punyalades del fred, i trenta dos traus
De la gana. A cada ull hi portava una perla blava, i sota hi lluïen dos dents
En una boca gairebé desdentada. El cabell llarg, era brut i el tratge barat i rossegat
Pels ratolins. Caminava per les nits i dormia pels matins. Dormia a les roques planes
I contra l'escorça dels pins.

Per les seves costums d'home extravagant , pobre solitari pobre, viatger errant, va anar topant amb fades i follets i criatures extranyes extravagants, fins que es troba amb un dimoniet petito pero arrogant. En veurel el dimoniet no va poder mes que mirar-sel i va notar que les entranyes li bollian mil vegades amb mes força i empenta que el foc de l'infern i les dents li recordaven aquelles roges flames de tant que crepitaven.

-Qui ets tu , qui ets, que tens que em fa venir tanta por? Com pot ser un mortal vell brut i mig mort de la gana i del fred em faci aquest coïssor per dintre la meva demoníaca anima.

-Jo tinc la veritat. -digue l'home brut i vell.

El dimoni s'el mira i les pupil·les se li feren grosses com melons madurs i la pell roja se li torna del color de les taronges, i s'allunya correns, montanya enllà per ficar-se dintre d'una roca al costat d'un riu de plata per on es baixa a l'infern.

Entra al palau i demana parlar amb l'amo. Els guardes veient-lo tan esporuguit sense ale i amb aquella mirada turbia dels que estan condenats a portar un missatge massa feixuc per la seu cos de titella hi li van obrir les portes d'or , i mes enllà d'aquestes Satanas estava sentat al seu tron mentre es mossegava les ungles i mirava avorrit unes mortals que ballaven i es tocaven i escoltava mig endormiscat la musica monòtona d'una obesa que tocava l'arpa.

-Qui osa molestar la pau del rei dels inferns?
-Soc un dimoniet trapella que batlla pels turons i pels singles en busca
d'ànimes pecadores, senyor meu.
-I que es aixo que tant t'espanta?.
-Senyor avui al bosc mentre parlaba amb el llop
he vist un home que sabia la veritat ¡¡ Senyor que es farà del nostre ofici si la veritat
s'exten?? Estem perduts ,condenats ¡¡.

Satanas calla reflexiu , i tot seguit feu aquell somriure dels egolatres pressumptuosos i digue:

- Tranquil dimoniet meu, els meus homes ja estan allà.
- Els seus homes? Doncs jo no he vist cap dimoni senyor ¡¡
- Si petit meu, els meus homes son els mossens, els cures ¡, ells convertiran filosofia en dogma, ells faran de la pau guerra i del dia nit, faran de la llibertat la persecució
i del respecte a la vida , la pena de mort ,faran de l'amabilitat i la solidaritat la jerarquia
i del compartir el negoci , faran mort ,faran suor i sang.
Aquells ,Aquells son els meus homes, dorm tranquil dimoniet, res s'ha pertorbat, tot
Segueix igual ,les meves tropes ja ho han vist, hi son pressents , les sotanes protegeixen el nostre regne, alabada la pàtria del infern.

I el dimoniet tranquil·litzat besa els peus del monarca infernal i torna a la recerca de noves animes a les que torturar.

Comentaris

  • Bon relat.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 30-01-2005 | Valoració: 7

    M'ha semblat un bon relat, està bastant bé. M'ha recordat en alguns aspectes la crítica de Nietzsche a la religió, com també els mites grecs. Crec que l'autor farà coses millors amb el temps i tot. El germen de la qualitat ja el té.

    A seguir endavant!