Dos gossos i un carrer gelat.

Un relat de: tirapedres

Caminava el gos per el carrer tan fred i humit., com anima en pena en una ciutat humida feta de silencis proletaris.
El gos entre gris i groc i negre, a mig camí entre un pastor alemany i vesten a saber que, un pur mestís, una barreja de tot, pura raça de res, caminant en una nit de petroli fosc amb lluna de plata i estrelles d'ivori.

Es notava buit de tan sol que era, al principi no tindré companyia no el va importar ni molestar, ans al contrari.
Però ara notava que requeria d'una gossa carinyosa i carnosa o d'un amic fidel, i que sense ells acabaria mort per ensopiment o per la gelor de l'ambient, o potser de por entre els mil perills constants d'una ciutat feta per herois, titans acompanyats , no per animes en pena sense tribu ni manada, sense res mes a la vida que unes potes cansades.

Per l'altre canto de la ciutat un altre gos, caminava, mes aviat s'arrossegava, perdia els ulls verdosos contra l'asfalt de la sanefa desdibuixada de l'acera.
Trencar per un carreró on no hi havia mes veïns que barceloneses rates, grosses i porugues com gates embarassades, que mirava amb mes enveja que ràbia, veient que totes gaudien de pares mares, companyes rates, totes juntes i ell tan sol.

Va arrapar-se a un contenedor ple de brossa per sopar quelcom, i van sortir-ne disparats dos gats atigrats i prims de la gana i el fret però no de la tristor de trobar en falta.
I així en anar desfent-se per els carrerons de caus humans ,a una finestra d'aquell bloc de totxo , s'intuïa una parelleta de persones que es besaven entre la olor a menjar calent.

Ja no el feia feliç la placidesa dels altres, ara l'incomodava ser l'únic ser tan sol.
En aquella ciutat plena de gent , de tot , i alhora de res i ningú mes que tu.

De cop davant es troba amb un gos entre gris i groc i negre, gros , el veié violent
S'espanta. El voldria matar, pensa. Un gos sol tan tard, vindria afamat.
Grunyi i es senti odiat, li increpar ensenyant uns ullals de gos vell que mil carns ha perforat.

L'altre gros es sorprengué , veié un gos que l´increpava, el cor li fa fer un tomb
I semblava sortir-li de les costelles. Havia après en la vida al carrer, que la millor defensa era l'atac, i clavar dentellada, i tot foren potes nervioses, sang i mossegades.

Al final es miraven des de terra amb ulls humits i la cara desfigurada, el morro ple de sang ara ja seca i incrustada. El primer dels gossos solitaris veié com al segon se li fonia l'anima ,com els ulls clarejaven del color del cartilac i l'expressió es feia de cartó , quedant com un ninot , un putxinel·li a qui li tallen les corden , i queda de cop a terra
Desordenat i tan mort. La seva era una mort també de la por eterna al desconegut ,
De l'aprenentatge de l'autodefensa.

L'altre mal ferit, s'arrossegava ara mes a prop de terra que mai, i ensengrantat,deixa enrera al que hagués pogut ser el seu amic fidel, tan ansiat, amb aquell que hagués pogut disfrutar dels dies de sol, de la conquesta de gosses de la caça de gats , de la vida sense res mes que ells, sense lligam petit Burgués ni pinso , ni pallisses i corredisses, ni res mes que una amistat d'acer i uns carrers de ciment. Tot el que calia ,suficient.

Enlloc d'això un restava mort, i l'altre tan sol. Com sempre eternament buit.

Comentaris

  • massa semblances[Ofensiu]
    silvia_peratallada | 16-02-2005

    després diuen que les persones no hi tenim res a veure....quina mentida!!
    és ben trista, aquesta hist`ria, i alhora ben freqüent....la no coneixença ens porta a la desconfiança, i aquesta, masses vegades, a l'atac.
    Incites a plantejar una sèrie de coses que, personalment ja m'he plantejat, però segur que molts altres no.....
    actuem en tant al que volem, i coherents, davant de tot!!!
    felicitats!
    salut i revolta
    Sílvia
    PD: com hauràs pogut comprovar, m'expresso fatal...