El rifle Bèrdan del besavi.

L'estiu del 1875 era xafogós i pesat. Les feines de recollir l'herba dels prats es feia complicada, doncs les partides carlines i els seus oposats cipaios de l'exèrcit regular anaven amunt i avall per l'Alt Urgell, buidant rebostos, pallers i cellers i emportant-se els caps de bestiar, quan els donava la gana.
Al poble hi havia simpaties i odis pels dos sectors, però el sentiment predominant era el del temor a perdre les magres collites. Només el capellà semblava tenir les idees ben clares al respecte i no s'amagava de predicar a favor del pretendent Carles VII, la fe religiosa y la pàtria, emparat amb que la ubicació del poble a la mateixa vora del Cadí i apartat dels camins rals i de les vies fluvials del Segre i el Valira, feien improbable que les forces regulars s'hi apropessin, cosa que permetia que, impunement, partides d'una colla de perdularis amb boina vermella i escapularis al pit, formades per gent del país que volia viure amb l'esquena dreta amb l'excusa de Déu, la Pàtria i el Rei i que es coneixia els topants i els millors rebostos de la contrada, requisessin una mica d'aquí i una mica d'allà, enarborant les seves escopetes i vells trabucs heretats de les antigues guerres civils.
En Gil no en volia saber res de política, ni hi entenia un borrall, tot i que quan pujava als cortals de muntanya, on hi jeien les ovelles cercant les pastures verdes de les cotes que la resta de l'any cobria la neu, s'enduia l'escopeta ben carregada, per si tenia una mala topada amb els uns o amb els altres.
En Gil era ferreny, molt jove encara, i mes afeccionat a la baralla i al got d'aiguardent, que no pas a l'erudició. En realitat no sabia ni llegir ni escriure, però era un expert en les coses del país, com el llenguatge del núvols, els canvis del bosc i de la terra, els rastres de la caça, l'estat del bestiar, que li donaven aquella saviesa atàvica que ja tenien els seus avantpassats de l'època de les cavernes.
-"Qui vulgui galons que se'ls guanyi"- li havia dit al capellà quan aquest intentava alliçonar-lo per la causa de Déu i la Corona. -"A l'únic déu que m'encomano, és al déu que em va parir, i aquest no el coneixeu ni vos ni aquest sòmines de bisbe Caixal que tant venereu i sembla que no es conformi en manar a la Seu, doncs vol aixecar tot el país amb armes."- Li digué al capellà, deixant-lo amb un pam de nas.
Quan va pujar la partida del Noi de la Bastida a " cobrar" les contribucions per la causa, es van tancar a la rectoria com feien sempre, i el Gil, ensumant alguna cosa, va esmunyir-se muntanya amunt, cap els cortals. Quan van haver acabat la conferència amb el clergue, anaren a buscar-lo endebades i ja no el van poder trobar.
En Gil ja tenia clar que li tindrien botada i no li convindria cap mena de topada amb aquella gent de la boina vermella, que es deien defensora de la religió i el bon ordre.
Tot sol, des de la serralada de Sant Salvador, a la vessant oriental de la serra del Cadí, veia la Seu d'Urgell a vista d'ocell.
Havia sentit a dir que un general anomenat Antonio Lizárraga havia pres el castell i la ciutadella als cipaios, que s'havien refugiat a la població . Més tard, al davant d ‘una columna de carlins, el bisbe Josep Caixal els havia foragitat, ocupant tota la Seu. Tanmateix havia intentat consolidar el seu poder per tota la diòcesis, enviant partides per sotmetre tots els pobles de la rodalia i cobrar les càrregues i contribucions per la causa. Era evident que Sa Il·lustríssima s'havia constituït com una mena de virrei al servei de la corona del pretendent.
Des de l'alçada dels dos mil metres, a en Gil li semblava molt llunyana aquella guerra que feia patir els habitants d'aquella petita i ben guardada ciutat, on hi confluïen les cintes platejades del Segre i el Valira.
Si no fos per les anades i vingudes dels lladres de camí ral que enviaven a buidar rebostos i calaixos a dalt del poble i les pors a represàlies i malvestats , res semblaria trencar la pau idíl·lica de la quietud de les muntanyes amb els seus contrasts del verd fosc del pi negre i el gris blanc de les pedres calcàries de les carenes.
Una tarda, pels volts de Sant Jaume, tot fent la migdiada, va sentir el retruny del tro que presagiava tempesta. Estranyat de no veure cap boira al cel blau, va apropar-se a la carena i va veure un formigueig al voltant de la Seu d'Urgell i uns núvols blancs aixecant-se del mig d'uns embalums, que de tant lluny no podia identificar, però eren canons. Va veure que al Pla de les Forques, a Navanés i a Montferrer, s'hi veia el mateix moviment. Era evident que un considerable nombre de cipaios havia posat setge a la Seu i feia foc amb aquells embalums enormes, que ultrapassaven la potència de carrabines, fusells i escopetes i retrunyien amb la remor de la tempesta llunyana, anant a parar els seus trets al castell i la ciutadella, fent estralls difícils d'avaluar des de tant lluny. .
En Gil no havia vist mai artilleria en acció, i tampoc sabia que el General Martínez Campos s'havia entossudit en foragitar en Lizárraga, el bisbe Caixal i les seves forces carlines de la Seu d'Urgell.
Al poble n'anava ple. Feia dies que no pujaven els del Noi de la Bastida a requisar i el capellà, acollonit, estava reclòs a la rectoria, sense dir missa ni res. "Ja era hora que algú li fes por a aquest corb de sagristia"- pensava en Gil, mentre mastegava un brot de farigola.
Algun pastor que es movia per les contrades, portava la noticia de que la gent de la Seu ho passava molt malament, doncs els carlins s'hi havien fet forts i començava a mancar l'aigua, els queviures i de tot. Hi havia pels voltants, per part de les forces del Martínez Campos, no menys de 12.000 infants i 300 de cavalleria, i havien portat qui sap les bateries, amb canons Krupp alemanys i morters, que deixaven caure les bombes damunt la ciutadella i el castell com si baixessin del cel.
- "Bona medicina per a una gent tant beata"- pensava el jove pirinenc.

En Gil era un esperit fort. Esperonat per la misèria i l'experiència de la seva infància, durant la qual moltes nits havia anat a dormir sense sopar per no tenir un mos, es dedicava a fer de tot, inclòs el contraban d'Andorra. Coneixia tots els camins i vores de la comarca i se les enginyava per treure un ral de cada cosa que podia tocar. Malvivia de tot això i de llogar-se de mosso, pastor, vaquer, segador i tot el que li passés pel davant.
Dal la carena de Sant Salvador i veient la Seu d'Urgell coberta per les fumaroles de l'artilleria, va tenir una pensada: va baixar al poble i va omplir un sac amb un parell de pans, una llenca de cansalada, unes quantes llonganisses, un parell de formatges d'ovella, una coixinera de mongetes i s'encaminà cap a la Seu. Va fer la vintena de quilometres costa avall que hi ha del poble a la ciutat, tenint cura de no topar amb ningú i a baix es va amagar entre els canyars i els herbeis del riu Segre, mentre veia les casaques blaves i els quepis dels soldats, la lluentor de les baionetes i els sabres dels oficials i veia maniobrar els artillers, fent un foc formidable i per ell desconegut amb aquelles imponents eines muntades damunt unes rodes de carro, mentre traginaven els pesats projectils, entre dos soldats, i els saquets de pólvora que serviria per tornar-los a carregar. Va poder comprovar que era el mateix sistema que emprava ell amb l'escopeta, però tot molt més gran i imponent. El soroll era quasi insuportable i havia foragitat totes les aus i la caça. D'altra banda li donava certa seguretat, doncs no hi havia perill de que els sentinelles sentissin cap mena de soroll provinent del seu amagatall, i només li calia tenir cura de no aixecar el cap ni deixar-se veure.
Ja de negra nit es va fer el silenci i els sentinelles es cridaven els uns als altres amb la monòtona cantarella del: "Centinela alerta", que començava el caporal, per anar contestant la resta de la guàrdia: "Alerta está" . Això li permeté anar localitzant els punts de vigilància i evitar-los.
Va burlar el setge i va entrar a la Seu, saltant pels horts dels ravals, on ja no hi quedava ni un rave, ni una mongeta, ni un tomàquet, de tantes escurades que hom hi havia fet.
Va dormir en un portal vora els porxos on s'hi feia el mercat, fent servir el sac de coixí, i al fer-se de dia anà a veure un botiguer conegut, que, fent uns ulls com taronges, li comprà els queviures a bon preu. Va acabar la jornada, dropejant per ací i per allà, bona part del dia arraulit a una portalada, des de on podia veure que els carlins havien aixecat una gran creu de fusta, davant de la qual el bisbe Caixal hi celebrava solemnes misses i que els nois de la boina roja veneraven com a la seva insígnia. Quan es va reprendre el foc de les bateries dels cipaios, tothom va amagar el cap sota l'ala, cercant aixopluc. Els trets anaven exclusivament dirigits a la ciutadella i al castell, per la qual cosa la població civil no hi patia gaire, tret de la fam i el terrabastall, al que de mica en mica s'hi anaven acostumant.
Ja fosc, saltant els mateixos horts de la nit anterior, en Gil tornà a trobar les aigües del Segre, que va travessar ajudant-se amb un tronc de pi ajagut de la vora i, evitant els sentinelles, va enfilar el camí de Coll de Creus que el portava al seu poble.
Va repetir l'acció un parell de vegades més, venent el contingut del sac a d'altres botiguers que coneixia, sempre a bon preu, no fos que s'acostumessin al negoci i li fessin la pasqua -no es refiava de ningú- De dia sentia el brogit de les canonades, que sentia passar xiulant pel damunt de les teulades, feia un mos de quelcom que s'havia portat al sarró, i traguejava de la bota i de nit tornava al poble.

Cap a finals d'agost, tot just s'havia colat a la Seu burlant el setge per enèsima vegada, cap a les set del matí, va veure baixar una munió d'homes amb les armes a l'espatlla, les boines roges de gairell i les banderes esparracades del 2on i el 4rt batallons de Lleida, precedits del General Lizá
rraga i els seus oficials, tots blancs com el paper. Els esperaven els cipaios, amb les seves casaques blaves, els seus quepis, els galons daurats i les banderes roges i grogues de la monarquia Alfonsina. El bisbe Caixal, rodejat d'alguns canonges i un exèrcit de monges esporuguides, seguia la comitiva. La gent s'apropava al improvisat espectacle i aplaudia als combatents d'un bàndol i de l'altre, especialment quan el general carlí va lliurar l'espasa al Martínez Campos, que estava estarrufat, al costat del general Jovellar, traient pit com un gall d'indi en zel. El bisbe Caixal i la seva cohort de canonges i monges van rebre la xiulada i els insults de la gent, fins el punt d'haver de ser protegits pels mateixos cipaios que els feien presoners, davant de la indiferència dels dos generals alfonsins, que només tingueren signes de cortesia i deferència vers els militars combatents vençuts, però no amb la capellanada.

En Gil va tornar a passar el Segre, i enfilar el camí cap al poble. Arraulit i mig amagat entre uns boixos, va veure un xicotet valencià, amb els nas més vermell que la boina que duia al cap. Era un noi de setze o disset anys, que aprofitant la confusió de la rendició s'havia fer escàpol i no sabia ben bé cap on anava. Estava afamat i cagat de por i pregava per la seva vida. En Gil el tranquil·litzà i com que el noiet no tenia ni un xavo, li canvià el seu rifle Bérdan model 1867, amb cartutxeres, baioneta i munició, per un tros de pa i una secallona no més gruixuda que un dit. També, i això de franc, l'encaminà cap als passos d'Andorra, ben bé al revés de on, desorientat, es dirigia el malaurat carlí.
En Gil, tot cofoi, se'n anà a casa seva. Ara disposaria d'una arma de debò per defensar-se dels uns i dels altres, que ja podrien comptar amb anar-se'n ben calents si volien prendre-li quelcom...

Passats els anys, cap el 1970 del segle XX, la casa on havia viscut en Gil era una runa. Ell havia tingut temps de casar-se amb muller i criar fills, que havien emigrat tots a Barcelona, a treballar a les fàbriques. Ell s'havia mort de vell sol i deixat, poc abans de començar una altra guerra civil, cap als anys trenta i el casalot s'havia perdut, com la memòria dels fets passats.

Uns andorrans van comprar el terreny amb les quatre pedres ensorrades i van començar-hi unes obres. Al tirar una paret a terra, va aparèixer l'esquelet metàl·lic d'alguna cosa llarga i rovellada, d'indefinible aspecte. També hi havia restes d'uns cartutxos d'un gros calibre. Un estiuejant tafaner, besnét del vell Gil, interessat amb coses d'armes i historia, la va examinar i va dir: "Això és la part metàl·lica d'un rifle Bèrdan, reglamentari a l'exèrcit de la segona meitat del segle XIX. De ben segur que el van emparedar quan les carlinades per evitar que els el trobessin. Amb la humitat s'ha podrit tota la fusta, però encara es veu el mecanisme de percussió i l'any 1867 gravat. Ves a saber la historia que hi deu haver darrera d'aquesta andròmina..." - I va mirar enlaire, amb aquell posat de suficiència dels que semblen estar pel damunt del bé i del mal i que, malgrat conèixer els topants de la història, saben que sempre se'ls escapen els petits detalls que van units a les persones que van protagonitzar els grans fets que avui dia ja només s'escriuen amb una dotzena de ratlles als llibres de text.