El rellotge

Tic tac tic tac tic tac.
El so del rellotge era tranquil, amb els temps precisos, uniforme, perfecte.
Va sospirar i va observar l'andana del tren. Buida, completament buida. Ningú esperant el pròxim tren, només ella i ni tan sols sabia si hi pujaria.
Tic tac tic tac tic tac.
Només quedaven deu minuts. Amb un lleu somriure va indicar que esperava pujar al tren, que ningú la retindria.
Es va recolzar una mica millor al banc i va observar la via. Va recordar quantes vegades havia fet el mateix en diferents llocs del món. Sempre canviant de ciutat, sempre canviant de país, sense quedar-se gaire temps en un mateix lloc. Aquell era el problema, no podia quedar-se.
Tic tac tic tac tic tac.
Que tranquil·litzador que era aquell so que l'havia acompanyat sempre! Que fàcil que era quedar-se adormida escoltant-lo!
Va començar a xiular la mateixa melodia del rellotge, fent-lo al mateix temps, però molt més agut.
Tic tac tic tac tic tac.
Va imaginar-se pujant al tren i, des de la finestra, observar com l'andana quedava enrere altra vegada. I va somriure. Quantes vegades havia viscut la mateixa història?
Tic tac tic tac tic tac.
Ja havien passat cinc minuts? El temps a vegades s'escolava massa ràpid.
Va observar altra vegada l'andana, no havia aparegut ningú, viatjaria sola, llavors?
Tic tac tic tac tic tac.
Dos minuts per l'arribada del tren, aviat començaria un nou viatge.
Tic tac tic tac tic tac.
Un minut.
Tic tac tic tac tic tac.
El so del tren ja es sentia a la llunyania. Un so metàl·lic que debilitava la petita melodia del rellotge.
Tic tac tic tac tic tac.
Algú es va aturar davant seu. Ella no va aixecar el cap, simplement va observar les sabates que duia aquella persona. Eren de color negre brillant, d'home, d'una marca que en aquell moment no podia arribar a recordar.
La dona va aixecar els canells amb els palmells de les mans mirant el cel. Unes manilles la van encadenar i va ser llavors, només llavors, que es va dignar a mirar cara a cara a l'home que tenia davant. Era un home d'una cinquantena d'anys, de faccions dures, cabells blancs i mig calb, ulls clars i blaus amb una guspira d'astúcia.
La dona va somriure i es va aixecar.
Tic tac tic tac tic tac.
El tren va parar a l'andana, però ja no hi havia ningú. Havien atrapat a l'assassina en sèrie que feia tant temps que buscaven.
Tic tac tic tac tic tac.
I el so del rellotge, tan perfecte, tan tranquil·litzador, va seguir sonant, aliè a tot el que passava al seu voltant.
Tic tac tic tac tic tac.