El punyal.

A la presó de Can Brians, tots els dies són iguals.
Jo vivia en un poble petit dels Pirineus. Les cases eren grises, fredes i les teulades de pissarra ennegrien el verd i boirós paisatge. En terres de muntanya, als vespres, la gent s'aplega a prop del foc d'alguna de les velles cases dels veïns. Homes tranquils i de pau. Així va ser com, un vellet va explicar la història d'un tenebrós i antic habitant d'aquelles contrades.

Va posseir-lo, una nit de Sant Joan, un esperit endimoniat. Fins llavors, en Pere havia estat sempre un bon jan, tranquil, silenciós i bona persona. Això no obstant, en aquella mala hora, va baixar de la muntanya. Amb silenci. Tenia la mirada perduda. Va entrar a la casa dels Baldiri. La seva nena, rossa i preciosa, dormia tranquil·la. Va clavar-li un punyal, que desprenia una llum blanca i freda, amb una empunyadura recoberta de cuir marró. Després, va entrar a la casa dels Ferrer. El petit Jaume tampoc no va poder ni cridar. El seu llit va convertir-se en un bassal de sang. A la nit fosca, el punyal era l'única llum que brillava amenaçant. Per últim, va degollar la Mercè, el seu coll va esquinçar-se amb facilitat sota el poder d'aquell punyal, la seva joventut va tallar-se de sobte, amb el vertigen que provoca el precipici. Per últim, en Pere, amb pas tranquil, va tornar cap a la muntanya.

A l'alba, el poble va despertar-se amb crits esfereïdors. El desconsol i la histèria s'havien apoderat de tots. A migdia, van trobar en Pere, al costa del riu, a alta muntanya, dormint tranquil. Anava tot brut de sang vermella, a la mà portava el terrible i tallant punyal. Van despertar-lo a cops. Plorava, gemegava, i perjurava que no n'era el culpable de tot allò. Ningú el va creure, allà mateix, a cops de bastó van matar-lo com es mata a un animal. Van agafar el punyal i van llançar-lo riu avall.

Fa un mes, vaig despertar-me a mitja nit. Semblava que algú plorava. Eren crits de nens desconsolats. Vaig acostar-me a la finestra. Tot el poble dormia. Era nit entrada. La festa de Sant Joan feia estona que s'havia acabat. De sobte, em va semblar veure alguna cosa blanca. Vaig centrar la mirada. Semblava una preciosa dona, blanca i freda, com vinguda del nord. Em mirava. Me n'enamorava. No havia vista mai res tan bell. Vaig calçar-me per anar a buscar-la. Però no m'esperava, reia, i se m'escapava. Jo només podia fer que seguir a aquell àngel tot vestit de blanc. Bosc amunt, la muntanya se m'apareixia negra com la gola d'un llop.

De sobte, em vaig trobar en un lloc que no coneixia. Ella havia desaparegut. Vaig sentir, altra volta, els crits els dels nens. Esfereïdors! Amb temor i angoixa, vaig acostar-me al lloc d'on provenien els crits. M'havien semblat esglais, però era la fressa de l'aigua del riu baixar. De sobte, la vaig tornar a veure, a ella, blanca i virginal. Estava enmig del riu. Semblava, de tan blanca, la lluna reflectida en un mirall... o en un punyal. Vaig entrar el riu. Ja no recordo res més. Diuen que aquella nit vaig assassinar tres infants. Tots els dies són iguals a la presó de Can Brians.