La boira del matí

Un relat de: daniroura

Els carrers de Girona estaven humits, la boira blanca i freda ho desdibuixava tot, llums, botigues, fanalets de Nadal, i matiners abrigats, només insinuats per culpa d'aquesta capa o núvol blanquinós de no res. En aquella casa del carrer tristesa també feia un enorme fred. El cos li feia llàstima, abatut de nou sota la corretja gris de ferro. La nit havia estat espantosa: insultada, humiliada, violada i fuetejada. Després, la son va arribar-li en un racó del sofà vell, allunyada del monstre que l'havia colpejat fins a gairebé deixar-la inconscient.
Havia tornat a tenir un somni premonitori, n'estava segura que ho era, ja els havia après a diferenciar amb els anys i les primaveres. Havia vist la mare amb un abric vermell nou. Estava elegant, després, l'havia abraçat.
Al matí, a l'habitació, va sentir de lluny el plor d'en Martí. Va acostar-s'hi, mentre ell jurava que no hi tornaria mai més, que l'estimava més que res en el món, que volia morir-se, que se sentia un monstre. La Marta, de nou, va besar-li les llàgrimes, les galtes i la pell. En Martí la va abraçar com el nen s'enganxa a la mare després d'un gran perill. La Marta, que tenia un ull del tot tancat per la inflamació dels cops de la passada nit, va mirar l'horitzó i va tornar altra vegada a plorar en silenci.
En Martí va vestir-se i va anar cap a la feina. La Marta fou escridassada per en Pau, que va recriminar-li que tornés a faltar a la feina. Ja n'hi ha prou, va dir. I la va fotre fora d'un cop de veu en el telèfon. La Marta se sentia sola en el món. Algú va fer sonar el timbre. La Mare. Portava un abric nou i vermell. La Marta li va somriure avergonyida, i la va abraçar molt fort. La Mare plorava compartint a les entranyes el dolor de la filla.
A la fàbrica, en Martí es va prometre no tornar-la a colpejar. A l'hora de dinar, va decidir no fer ni un mos, i aprofitar la petita mitja hora per anar corrents a buscar un ram de roses vermelles enorme per la seva Marta. A les set de la tarda, estava completament frisós per tal que la sirena retoqués i pogués anar a fer mil petons a la dona que estimava.
Això no obstant, cinc minuts abans de les set, va arribar l'encarregat i va adonar-se que en Pau s'havia tornat a equivocar. Es va posar foll i vermell de ràbia. Després li va cridar: ets un inútil, Pau, un ignorant, un dropo, estic fins als collons de tu, no saps fer absolutament res. Res de res. Inútil. Tu el que voldries és que em fotin fora a mi per culpa teva. Desgraciat. Inútil. Fill de puta. Cada dia igual. Ets un desgraciat. Ni a la teva dona no has de fer contenta. Segur que ha de buscar-se algú que l'acontenti. Algun dia me la follaré. Vull que ho sàpigues. Inútil. Què mires amb aquesta cara? A mi no em miris així, que rebràs. Et juro que rebràs. Ja n'estic fins fart. Cabró. Ets un cabró. Vull que ho sàpigues. T'ho dic a la cara. Què em faràs? Covard... Covard.
En el carrer un ram de roses vermelles esclafat entre els pneumàtics dels cotxes i la pluja de desembre. En Pau va anar al bar, i va veure molt i molt.
La Marta va olorar l'alcohol, de nou, mentre en Pau pujava per les escales. Orina llefiscosa va baixar per entre les cames. Tremolava. Va amagar-se, arraulida, darrera de la porta. Què puta -va dir-li en Pau- en veure-la, ja t'amagues, què has fet aquesta vegada. L'ombra gegant i maligna de les cames es projectava sobre la Marta. Es va treure el cinturó, es va gratar els genitals. El sons delataven la carn esquinçada.
Aquella nit la Marta va somiar amb un ford fiesta del tot trinxat en un racó de carretera. Quan en Pau es va despertar, no el va voler escoltar, tampoc no li va dir adéu. Però es va fer una mica més de sang al llavi, mossegant-lo com volent obligar-lo a callar. Des de la finestra va sentir com el ford fiesta s'engegava per tal de portar en Pau a treballar.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer