Ficcus o l'enorme poder d'un planeta (poder).

El poder d'aquell nou planeta descobert tres anys abans, en 2578, era espectacular. Glaçava la sang. Era el primer cosmonauta que hi aterrava. Des d'un primer moment, vaig adonar-me que allà tot era diferent. Actuava de manera irresponsable, a voltes trist i moltes vegades content. El més estrany, és clar, és que era el planeta Ficcus qui s'estava comportant així.

A la zona septentrional, vents furibunds no deixaven de bufar mai, per tal de visitar aquelles serralades calia màscara d'oxigen, d'altra forma era impossible. Allà arribava un riu, que vaig anomenar K6, de color vermell conglomerat, que avançava a centenars de quilòmetres per hora, i posseïa un enorme volum de líquid que no vaig saber mai si era aigua o sang. Ficcus tenia una massa cent vegades superior al planeta en què els humans havien viscut primer, la terra.

Des de la serralada septentrional, el K6 es bifurcava amb milers de rius petits cap a l'est, arribant a tots els racons d'aquell enorme planeta, i l'aigua adquiria un to blavós que no vaig saber mai en quin punt concret canviava de color. De la fosca tonalitat de l'oest, reduït i estret, ben aviat Ficcus t'inundava dels colors grocs, verds, liles, vius i potents, que les propietats d'aquells rius semblaven transmetre a les terres que visitava des de la nau Ina en què havia viatjat.

A l'altra punta de Ficcus, existia un pic altíssim, tenia una altura de cinquanta quilòmetres, i vaig poder descobrir, del tot sorprès, que dins d'aquest gegant, a les entranyes de la muntanya, els milers de rius arribaven desgastats i envermellits al peu de la muntanya. Després, i cap llei científica em podia explicar allò que esta veient, tot i que succeïa, els rius s'ajuntaven en un immens llac roig, la font del K6, en el peu de la muntanya, i l'aigua començava a pujar i pujar, com atreta per aquell gegant de muntanya, fins al cim.

Des d'allà, una mena d'autopista o d'artèria extraordinàriament voluminosa bombejava l'aigua vermella fins a les serralades septentrionals. Ho heu sentit bé. La paraula era bombejar, ja que el líquid llefiscós sortia amb molta força, com si fos empès a un ritme periòdic.
Us pot semblar una bogeria. Però allò que primer se'm va acudir, era que l'estructura planetària de Ficcus era la d'un sistema sanguini humà, en què les serralades actuaven com a pulmons, el K6 com a artèria, i els rius com a venes, mentre que la gran muntanya gegantina feia de cor. Ficcus no tenia sol, però en canvi sempre hi havia llum, fet que tampoc podia ser explicat, a més que tenia una posició fixa, que sense gravetat en principi era impossible.

Per la qual cosa, la teoria del sistema sanguini encaixava, ja que en realitat s'aguantava en tant que Ficcus era un ésser viu, amb pensaments, un Déu enorme, que a mi em va semblar que acabava de néixer.