El primer, per tu.

La cinta grisa de la carretera es compensava amb els primers colors dels brots primaverals que apuntaven els arbres que la vorejaven. Al fons, la línia blava del mar es feia cada vegada més present. Sonà Roy Orbison per l' emissora , i com sempre que l' escoltava , vaig sentir aquella sensació interior que semblava una esponja vegetal flonja plena de forats que anava indefinidament adjunta als sentiments d'enyor del temps que vaig compartir amb Max. Havien passat els anys i no havia aconseguit que el seu record em deixés d' impactar. L' oblit era impossible. La relació m' havia deixat una cicatriu a
l' ànima.
Aquella vegada vaig deturar el vehicle en un ample voral que feia de mirador, i m' assegué en el pedrís que el vorejava. El capvespre havia deixat el mar pla i unes onades llepaven suaument les roques.
Encara tenia aquella sensació que la música m' havia desvetllat. Per un moment em vaig imaginar com l' interior d' una església de la que s' haguessin pintat i enguixat moltes vegades les parets per tal d' ocultar uns mosaics bizantins originals, i de tant en tant s' escrostonessin les capes i un polsim d' or s' escampés per l' aire.
El sol s' amagava lentament tenyint els núvols de taronges i violetes. Vaig tornar a pensar una i mil vegades com me'l podria treure del cap. Potser si era capaç de pensar-hi racionalment, si era capaç de posar negre sobre blanc, i llegir-ho en veu alta, em semblaria que aquella història li havia passat a una altra i potser la trobaria ridícula i forassenyada.
Aquella mateixa nit, desprès d' haver encès la llar de foc, més per fer ambient que per necessitat, vaig engegar l' ordinador i mentre es configurava, em vaig posar un cd
d' àries de Maria Callas .
" Segurament l' empremta que em va deixar la meva relació amb en Max, tenia els ingredients necessaris per esdevenir permanent : la clandestinitat de l' amor prohibit, l' ansietat per experimentar sensacions que intuïa, la manca de remordiments per la traició,la mateixa impossibilitat de consolidació d' aquella història, propiciava la " barra lliure" ...li vaig demanar tot el que se'm va acudir. No vaig tenir vergonya.
Cada vegada que ens posseíem , volia, desitjava, pregava, que fos única i diferent, i que ell mai pogués oblidar-me. Que totes les seves relacions amb les dones de la seva vida tinguessin com a referència aquella relació que mantenia amb mi com a punt de partida de la passió, oblit, entrega i perill...
Perill...traspassar una línia que jo ni sabia que existís. Veure'm des de fora, com en un viatge astral, anar més enllà del que mai havia anat...descobrir que es podia anar més lluny i que encara hagués pogut anar més lluny,vorejant els límits d' un estat desconegut i enfollidor...
Un dia es va acabar.
Sense que passés res, sense dir res, vaig entendre que no podia demanar més.
Em pensava que estava preparada. M' ho havia repetit des del primer dia : és un regal, aprofita'l, no pensis en res...però no som tan amos de nosaltres com creiem, no havia previst allò.
La raó manava, s' imposava, m' encerclava, em protegia ...però el sentiment des d'algun lloc molt al fons de dintre meu pujava fins a la gola deixant-la seca, el cor bategant durament, el cervell desorientat, el cos profundament buit.
La ràbia i el despit van venir desprès... la raó s' imposà : autocontrol, orgull, distanciament... preservarem l' amistat, jo al menys m' hi vaig resignar, per no perdre el contacte, preservarem l' afecte i la complicitat. A vegades necessitava sentir la seva veu. Tenir-lo una estona només per a mi : en un restaurant, la terrassa d' un bar...el telèfon, els correus"
Acabo de llegir-ho tot en veu alta i m' en vaig a dormir. Potser sí que m' anirà be fer l' esforç d' escriure-ho. De fet és una teràpia...
Aquesta història , però , ha tingut una conseqüència tant impensable com certa : m' ha deixat d' interessar el sexe sense ell. És com si haguès tancat un capítol.
Baiba Liepa