Que m' està passant?

Que m' està passant ?

En sortir de les oficines d' Hisenda, el vent bufava amb força donant al passeig marítim un aspecte de desordre i solitud. Només els pals dels velers arrecerats al port esportiu que sobresortien del mur del passeig, mantenien una insòlita verticalitat.
No tenia ganes encara de rescatar el meu vehicle del pàrking de disseny. M'he mirat el tiquet per veure a quina hora havia entrat. No porto rellotge, i les gestions que acabava de fer m' havien despistat completament.
Les 8 '45, hora d' entrada, data de 25.01.07 i l' avís de que només pagaria l' estada pel temps real d' aparcament .
Hora del mòbil 9' 55
"Està bé, vaig a buscar el diari. " em vaig dir.
Una idea em va començar a rondar, com de fons, com d' un conjunt de neguits Acabava d' adonar-me que feia un mes que estava vivint una situació estranya, una suma de fets que va començar la tarda de Nadal.
Vaig pagar el rescat del meu vehicle, i vaig calcular que portava gastats 202 € amb 20 cèntims, i només eren les 10 h. Més el diari, 203,20 €
En sortir començava a ploure i he pensat en la possibilitat de llançar-me a la carretera. M' agrada conduir amb mal temps. Però estic de baixa.
Si senyor, estic de maleïda baixa des del dia de Nadal.
Per què ? dons per que vaig caure, i em vaig fer una fissura a l' astràgal.
- "No, no m' he fet mal, gràcies. Estic bé "
Que continuï la festa.
- "Sobretot evita ser el centre, Elsa. Que ningú et pregunti res".
De moment la mirada del Xavier ja m' havia taladrat.
Una mirada de retret.
Retret etern. Tot el que em passa es veia a venir.....
Dos dies desprès veient que les coses no milloraven i amb tot el meu sentiment vaig veure'm obligada a anar a urgències.
El panorama previst a la sala d' espera : fills de mitja edat acompanyant pares ancians amb pneumònies varies, mares joves amb un nen malalt i sovint amb el fill més gran o més petit, per no saber on deixar-los.
Per sort, al no haver-hi neu, jo era l' única de trauma. Vaig passar aviat. Radiografia, repòs, posar-se una protecció, agafar la baixa...veure al meu traumatòleg habitual al cap d' una setmana...les vacances enlaire.
El primer dia de treball, o sigui de baixa autèntica, vaig decidir organitzar-me i fer-me un horari que girava entorn de l' hora de recuperació.
Tenia un encàrrec per fer sense cobrar, un favor. Un amic necessitava la meva ajuda per presentar un treball. Li havia dit que no, però arran de l' accident m' hi vaig repensar.
Amb això, la feina que m' enviaven per internet els de l' oficina, la recuperació i la feina de casa (l' assistenta m' havia abandonat ) en tenia ben be prou.
De pàrking a pàrking.
Centre comercial, entre barri "cutre" i barri "super-fashion".
Embolicada en els meus anàlisis de la situació no m' he adonat del temps que ha passat.

Pla del matí : tallat, lectura de premsa i compra IPOD a la FNAC.

Quants diners hauré gastat al final del matí?
Arrossego el peu i no puc deixar de pensar en la injustícia de la sanció que m'han posat, en que a sobre, m' han perdut l' al·legació i en el temps que he perdut per que ells refessin l' embolic, amb l' estratagema de que suposadament podies fer la gestió per internet, fals, fals i fals .

- Un tallat i, que dimonis, un croissant.
La cambrera no m' entén.
Parlo català, il·lusa de mi. Li repeteixo poc a poc, sense el dimonis, que era un pensament. No em dona la gana canviar de llengua.
La funcionària d' Hisenda, una dona de mitjana edat, m' ha parlat tota l' estona en castellà, i jo com que m' he pensat que no m' entenia el que li explicava, he canviat de llengua. No fos cas que fossin incapaços de rectificar l'error que ells mateixos han perpetrat en canviar de persona el meu expedient sancionador.

Total, tard o d' hora hauré de pagar.

Fullejo el diari, el país tampoc acompanya. Em refereixo al país "Ejpaña" i, l' altre, el petit, tampoc.
Ahir em van fer malament unes fotocòpies del treball que he fet pel meu amic.
Res, una petita taca en algun dels fulls..... i unes marques de la fotocopiadora en els originals que han marxat amb una goma d' esborrar............. (les de les fotocòpies, no).
I jo que m' he gastat els diners en un bon paper i que he passat hores per que em quedés el treball perfecte...(total entre paper i fotocòpies 19 €)
He protestat dèbilment al individu d' orelles foradades que m' ha fet les còpies, més preocupat per retornar amb la noia que tenia amagada darrera la fotocopiadora que amb la porqueria que acabava de perpetrar. Una xinesa s' esperava darrera meu i una noia de l' estil de la que hi havia amagada, mostrava visibles signes d' impaciència davant la meva pretensió de fer-li entendre al noi que no m' agradava la seva feina.
He pagat, i me'n he anat indignada i amb el ferm propòsit de no tornar-hi mai més.

El tallat s' ha refredat. 3 € tallat i croissant.
He comprat l' IPOD amb l' assessorament d' un noi vagament interessat en els meus dubtes. 87€
203,20 + 3 + 87 + 19 = 312 €

En resum, no he organitzat un escàndol a Hisenda per impresentables, no he aguantat la meva llengua amb la funcionària per no perjudicar la meva causa; no li he posat les fotocòpies per barret al incompetent de la copisteria i no les hi he fet fer bé que per això pago i li paguen; no me'n he anat a un altre bar quan la cambrera no m' ha entès, no li he fotut una "bronca" al meu fill adolescent per haver perdut l' IPOD, si no que a sobre n'hi compro un altre; no l' he dit al meu marit que es posi perruquí, per exemple, que no suporto els calbs...i a sobre aquest turmell que em fa tant mal.

Però, que m' està passant ? On m' he perdut ? Per que consento tot això ? Des de quant deixo que em passin aquestes coses? Fa molt temps que em passen i ara me'n he adonat?

Sort que el pàrking és gratis....