Desitjar la mort a una persona, no està bé.

Un relat de: Baiba Liepa

La Laia havia desitjat la mort del seu sogre durant 25 anys.
Quan va començar a odiar-lo?
Potser el dia que es van conèixer.
El Sr. Cases com a tot comentari li va dir:
-Has tingut molta sort noia! No ets el tipus del meu fill...amb la Carme si que feien bona parella. Tu estàs una mica massa grassa.
I es quedà tant tranquil.
L' astorament de la Laia fou tal, que es quedà sense paraules.

Optà per allunyar-se tant com va poder d' aquell individu omnipotent al qui la seva família temia i respectava.
Es va cansar de l' indiferència del seu marit, que feia ulls grossos davant el despotisme del seu pare, per no tenir problemes.
En Jan havia discutit amb ell quan era molt jove i abandona la casa anant a viure a una comuna amb la Carme. Estava refent la relació familiar, no volia ficar-se en una situació que li era del tot aliena.

Es va cansar de les queixes i els plors d' amagat de la mare i la germana, incapaces d' enfrontar-se a aquell home que la seva manera d' estimar-les era ofegant-les, sense llibertat de gastar en res que ell no controlés, però carregant-les de joies no desitjades en els seus aniversaris...

Gastant els seus diners en les coses que a ell li agradaven : vacances, automòbils, àpats ...i negant-se a posar calefacció, a arreglar la cuina, a comprar un electrodomèstic...d' això avui se'n diu maltractaments avui.

Abans, d' això se'n deia ser l' home de casa, administrar els diners, protegir les dones...

Provocant l' aïllament de la filla, una dona amargada, depenent del seu pare per no deixar sola la mare amb ell, sacrificant la vida per no res, amb una feina sense cap futur, incapaç de plantar cara a un individu que li espantava tots els homes que se li acostaven, que la tractava de puta quan sortia més de dues nits seguides, i no diguem quan passava una nit fora...

La Laia no entenia aquella família que feia veure que no els hi passava res.

Cercava excuses per no acompanyar en Jan quan els anava a veure.
S' inventava feines, reunions, compromisos, malalties... No s' hi oposava quan se'n portava l' Emma, era la seva família.
I quan no li quedava més remei, anava "de visita", educadament, mantenint-se al marge, contestant amb monosíl·labs...

"No queda més solució que es mori, així aquestes dones podran viure una mica", concloïa.

Va començar a vigilar el seu aspecte físic, per si s' esbrinava algun senyal d' algun mal futur.
Potser el dia en que va desqualificar la seva dona davant tota la família tirant-li en cara que el dinar no estigués al seu gust, i ningú va dir res, va ser quan va començar a odiar-lo.

Vigilar les seves malalties, esperant que en sorgís alguna que comportés una complicació definitiva.

Potser quan el sogre va conèixer els seus pares i que per tot comentari va dir : "Quina diferència amb nosaltres! Sembla mentida una gent tant eixuta! No es pot comparar amb la simpatia dels Cases. Oi que sí, noi ? Ja et ben planyo!"

Elucubrar sobre possibles accidents quan viatjava ...

La Laia es va quedar embarassada, i ell va assegurar a uns amics que "no estava ben segur de que aquella criatura fos del seu "nen". No estaven casats,.... i aquella dona...."

Presumit, egocèntric, prepotent, mal educat, groller...insensible a res que no fossin els seus propis sentiments i necessitats...

No està be, odiar tant.... i esgota molt.
Vint i cinc anys, va tardar en morir el sogre.
Feia sis anys que havia enterrat la dona, i la Laia creia que es va voler morir per no haver de suportar-lo més.

La seva filla ja era un manyoc de nervis, sempre a punt de saltar, sempre amb els ulls plorosos, sempre amatent als designis, desig i capricis del pare. Soltera, substituint la mare.
Pendent un home que com més vell, més gelós, més egoista, mes por de perdre l' infermera i la dona de fer feines, en que s' havia convertit ella. Amargada per no saber, ni poder revoltar-se, amb una feina miserable com a única escapatòria.
I en Jan, passant com sempre.

Quan per fi va morir, vell però inflexible, sol en un llit d' hospital, la Laia se'n va alegrar.
Al tanatori havia de fer esforços per dissimular .
Només pensava ...
Li sabia greu per la seva sogra, perquè no hagués pogut gaudir dels seus diners... de la seva llibertat.
Va pensar en sa cunyada, que no sabia la sort que havia tingut de que per fi hagués mort el tirà, i que plorava desesperadament en braços d' en Jan que tenia els ulls humits.
Va pensar: "com et canviarà la vida, Agnès, aprofita-la, gasta't els diners del vell, viu !"
L' Emma no plorava. Asseguda al costat de la Laia encara s' accentuava més la semblança entre mare i filla, sobretot per la mirada que les dues ocultaven als familiars i amics darrera les ulleres de sol.

No havien parlat mai del tema. La noia adorava l' Agnès. De l' avi, ni una paraula.

Durant la cerimònia, en Jan s' adreçà als presents i comença amb la veu trencada per l' emoció a fer un recordatori de les vivències de la seva infància parlant d' un pare idealitzat.
L' Emma, xiuxiuejà a l' orella de la Laia : "De qui està parlant el pare?"
Baiba Liepa

Comentaris

  • m'afegeixo[Ofensiu]
    neret | 02-05-2006

    als comentaris del biel i del senyor bonet... a mi també m'agraden més els dos primers relats que els dos següents. Trobo que en aquest hi ha una bona idea al darrera i que alguns fragments estan molt bé (el final per exemple), però en general la manera d'escriure fa que costi seguir el fil de la història. Crec que li caldria una repassada, perquè per escriure d'aquesta manera cal podar molt bé el text, treure algunes frases reiteratives i algunes faltes.

    Però com diuen més avall, això són comentaris subjectius d'algú que ni és un crític ni pretén ser-ho. La gran majoria de la gent que escriu aquí crec q s'ofendrien amb un comentari com aquest, però espero que tu no t'ho prenguis malament. ja t'he dit que els dos primers relats m'han agradat força, sobretot el segon. Aquests altres no m'han entrat tant, però et seguiré llegint!

  • Segons la meua opinió,...[Ofensiu]
    rnbonet | 02-05-2006

    ... humil, "passada en el temps" -per vell-, modesta i molt personal, aquesta història no està a l'alçada de les altres dues que t'he comentat. L'he trobada inconnexa, precipitada, "flaca" (en el sentit de magre aliment literari).
    Espere llegir-ne més... i de millors. Com les primeres!
    PS.- Cal afegir que només es tracta d'una opinió personal? I que no sóc cap crític, ni cap déu...?
    Avant, xicota! Salut i rebolica!