Contra l' asfalt

Contra l' asfalt

El conductor de la formigonera posà l' intermitent per girar cap a l' esquerra,anava a sortir de la Nacional II i ja enfilaria la secundària per entrar a l' obra que veia des de la cabina. Eren les vuit i quart, puntual com sempre, amb temps suficient per esmorzar amb els peons.
En el moment de girar, va sentir un espetec al mateix temps que un obstacle li feia desviar les rodes. Mira pel retrovisor, i veié una espècie de pilota de colors que rodolava sortint amb força de la carretera.
Frenà el vehicle i amb una pressió que sobtadament li oprimia el pit, baixà a la carretera. Un mareig l' envaí : el que havia pensat que era una pilota , en realitat era un casc, i a l' altra banda de la carretera una moto estavellada contra la mitjana amb una roda encara girant...
Atordit, cercà el cos, i quan els automobilistes havien començat a deturar-se i se sentia ja la sirena dels mossos, intuí, que el que cercava, era sota la seva formigonera. Un núvol negre li creuà els ulls i caigué desmaiat.

A ciutat, en Carles feia vint minuts que havia arribat al despatx i estava absort obrint i contestant els correus que omplien la seva bústia. Mirà el rellotge i pensà que en Jordi ja hauria arribat a la feina. En cinc minuts li trucaria per verificar-ho.
Estava cansat però esperançat.
Començaven a sortir del túnel, ell, la Clara i en Jordi.
El diagnòstic del Clínic havia esta encertat i la medicació començava a fer efecte.
S' aixecà per abaixar-se un cafè de la màquina.
Havia de matinar cada dia per agafar el tren.
Es va traslladar amb el noi fora de Barcelona, a la casa de vacances que tenien prop del mar.
Va prendre les regnes de la vida del seu fill. Li havia trobat una feina aproximadament a quinze minuts del poble, mantenir-lo a l' Institut era un risc que no volia córrer, ja reprendria els seus estudis més endavant. Ara calia prioritzar el seu equilibri emocional, refer la vida familiar, veure desaparèixer les llàgrimes dels ulls de Clara, qualsevol sacrifici era poc.
En passar pel davant de la recepció amb el cafè a les mans, va sonar el telèfon i la recepcionista li va fer un senyal, indicant-li que era per ell. Va entrar al seu despatx i esperà que li passessin la trucada. Es prengué el cafè,
s' obrí la porta i entrà la Clàudia,la seva companya de despatx i darrera d' ella, veié el rostre pàl·lid i desencaixat de la recepcionista.
Mirà una i altra i intuí que quelcom no anava bé.
Clàudia se li atansà sense desprendre's de la bossa que duia agafada amb força, i amb una veu que volia aparentar serenitat mormolà :
-Carles, tens una trucada : la policia municipal de Castelldefels.
-Per a mi? Que passa?
-No li han dit res a la Rosa, només que volen parlar amb tu.
Es girà i li feu un gest a la noia per que li passés la trucada
La recepcionista corregué al seu lloc, i la Clàudia sense perdre de vista l' home, deixà la bossa sobre la seva taula i s' hi repenjà esperant.
A l' instant sonà el telèfon i en Carles l' agafà.
El que passà a continuació va ser una barreja d' incredulitat, silenci expectant, preguntes sense resposta clara, i una insistent petició de que es presentés urgentment a la caserna de la Guàrdia Urbana, que contrastava amb la petició reiterada de que li diguessin el nom de l' hospital on era el seu fill.
Quan ella s' adonà que no li donaven cap nom, la sospita de que en Jordi era mort es convertí en una realitat.
En entrar a la feina, la Rosa li digué que en Carles tenia una trucada de la policia,que li semblava que era greu, i ella s' havia ofert per dir-li ho.
Com en somnis, pres d' una excitació sorda, en Carles va agafar el mòbil i trucà a la seva dona mentre sortia ràpidament de la feina i agafava un taxi.
Elles el miraren impotents.
Donà l' adreça i mira el rellotge: " tres quarts de nou, si només fa una hora que l'he despertat " pensà "és un error. Potser només li han robat la documentació, potser
s' ha ficat en algun merder..." No era la primera vegada que havia d' anar a comissaria a treure en Jordi d' algun embolic.
El taxi s' aturà i Clara ja estava esperant-lo amb el cotxe en marxa. Estava molt nerviosa, havia trucat a tots els hospitals i ningú sabia res del seu fill, volia saber tots els detalls de la conversa que ell havia mantingut amb la policia, no estava en condicions de conduir. Havia tret el cotxe d' esma de l' aparcament de la feina, i mentre l' esperava havia fet totes les trucades. Ara s' adonava que les esperances que tenia al rebre respostes negatives es diluïen en una espècie de por que la tenallava.
Ell es posà al volant , i la tranquil·litzà mentre sortia en direcció a l' autovia per una Ronda del Mig estranyament buida. El fet que el noi no estigués ingressat era una bona senyal, li deia : "Veuràs com no és res, ja saps com és ell..."
Però les preguntes se li acumulaven :
Per que no contesta el mòbil? perquè no truca ? perquè directament a la policia ? perquè...
La Clara restava en silenci, s' agafava amb força les mans, tenses sobre la falda. Sense saber perquè, dintre seu formulava una espècie de pregària a un deu que havia oblidat i que ara es presentava com un taula de salvació. Prometia coses que faria i coses que deixaria de fer, sense cap ordre ni concert , el cor li havia crescut dins el pit impedint-li la respiració i sentint les pulsacions com martellades dins del cap.

Al tanatori de Castelldefels, havien fer el que havien pogut. Els hi havia arribat una autèntica desfeta. Amb el permís de la jutgessa havien serrat el casc per treure el cap del noi. La resta del cos era una massa de roba,sang,vísceres i ossos. Havia estat literalment aixafat contra l' asfalt. No hi havia motiu per l' autòpsia, les anàlisis no havien donat positiu de res que pogués fer sospitar que el noi anava drogat o begut.
La cara i el cap intactes, només un lleu senyal de la pressió del casc. El que quedava del cos el van embolicar amb un llençol, caritativament, per que semblés sencer.
Quan en Carles i la Clara van entrar, l' estupefacció i la incredulitat, no deixaven passar la desesperació.
Eren les onze. A les vuit quinze encara era viu. La Clara es va precipitar al cos i en Carles no va ser a temps a parar-la, ja que ell si se'n havia adonat que el cos era buit. Un crit d' espant sortí de la gola de la mare. Ja no era ningú era la mare del Jordi mort. El pare l' agafà per les espatlles i l' abraçà. Ho veia tot com en un somni, com si li passés a un altre. Estava fred, com si el fred del seu fill l' hagués posseït.

Clara s' assegué a una cadira, plorant en silenci, les paraules dels policies explicant-los els fets ressonaven en el seu cap : " ha estat un accident, no ha estat culpa de ningú. El noi no ha pogut reduir la velocitat quan el camioner ha fet la maniobra i l'ha desplaçat sota les rodes. Ha mort a l' instant. No ha patit".
Van obviar detalls. Ja n' hi havia prou.
A l' empresa la Clàudia no podia concentrar-se amb res. Ella i en Carles s' havien fet amics. Els seus fills tenien la mateixa edat i es deien igual. Xerraven d' ells, del seus problemes, de l' adolescència que estaven a punt de deixar, de com els hi anaven els estudis, de com els hi anava amb les noies...
Se'n va adonar aviat que alguna cosa passava amb el fill del seu amic. Quan va començar el batxillerat i el va deixar a mig curs, quan va tornar a provar-ho a l' any següent....de cop i volta les seves explicacions anaven tornant-se més vagues i ella va entendre que no en volia parlar.
Tot això li venia al cap mentre es consumia a l' espera de notícies.
Just dos mesos abans, a l' hora del cafè ell li havia explicat tot : les males companyies que havia agafat en Jordi, la desorientació en els estudis, els embolics amb la policia per coses en les que es ficava sense saber-ho, demostrant una manca de consciència i de voluntat alarmants, la desesperació de la seva dona que no podia entendre que aquell noi tant manyac s' estigués fent malbé la vida, i ell, que es veia impotent i sense recursos per fer front a la situació, la reunió familiar en que van convèncer al noi per que el veiés un equip de psicòlegs especialistes en trastorns de conducta,el diagnòstic del trastorn d' atenció i manca de concentració, o això havia entès, i la possibilitat de curació amb tractament mèdic i psicològic. La millora, la decisió de treure'l del seu ambient, de vigilar-lo i protegir -lo d' ell mateix. La feina de mig dia en un polígon industrial ...i li va comprar una moto.
L' esperança per que les coses tornaven anar bé desprès de tant patir...

El so del mòbil la tragué dels seus pensaments i s' espantà. Una veu desfigurada per l' emoció i el plor li cridava a l' altra banda : Clàudia! el meu nen! el meu nen! me l' han matat...ja no tinc el Jordi...l' he perdut...és mort! i penjà .
La Clàudia plorava pel Carles, per la Clara, per aquell nen que havia crescut amb el seu, encara que no s' haguessin conegut mai, del que coneixia els gustos, les aficions, els èxits i els fracassos, les il·lusions del seu pare i les desil·lusions i el silenci que van seguir, i la confessió esperançada d' encara no feia dos mesos...

Ha passat el temps.
En Carles és un envàs buit que segueix mecànicament una rutina.
Ha passat el temps que li semblava veure en Jordi pel carrer, que posava tres coberts a taula, que el sentia arribar a la nit i anava fins la seva habitació que ningú havia gosat tocar, que agafava el telèfon i pensava que era ell..que dormia amb una peça de roba que encara guardava l'olor del seu fill i de la que Clara no volia desprendre's ni un moment.
Ha passat el temps de la teràpia de grup, de les visites al psicòleg, de cercar explicacions inversemblants i fins i tot esotèriques.
Ha passat el temps de l' intent de suïcidi de la Clara..

La Clàudia no pot fer res més per ell que fer-li companyia.
Ha passat el temps en que tenia remordiments per conservar el seu fill, per ser feliç malgrat tot...per ser tant afortunada...per no
poder ni imaginar-se el dolor del Carles i la Clara.
Ja fa temps que no li pregunta per ella i tampoc per com li va a ell.
És allà, i de tant en tant, només de tant en tant , quan el cor li ho demana li diu : Carles, tu ja saps que pots comptar amb mi, oi?
I ell la mira amb un somriure trist i diu : Ja ho sé, Clàudia, ja ho sé.
I retornen a les seves pantalles de llum blavosa, amb la seguretat de que res mai serà igual .

El que la Clàudia no sap, el que la Clara no sap, és que el Carles, el dia de la mort del seu fill, va conduir fins el lloc de l' accident, i va veure les roderes de la formigonera i de la moto, i les restes de sang del Jordi que no havien pogut netejar després d' encastar-se contra l' asfalt.
Baiba Liepa