Una història correntCapítol 2n Les coses són com són

Capítol 2n
Les coses són com són

La casa estava fosca i silenciosa.
La nena s' havia adormit al cotxe, i no es va despertar quan la deixà al llit. L'àvia li havia donat sopar, i portava posat el pijama.
Anà cap el bany .En Bruno li havia deixat un missatge escrit amb el dit i pasta de dents,al mirall : "Carinyu" vindré tard, no m' esperis desperta. Petons. Tot bé?
Al vestidor, la seva bossa oberta i l'escampall de roba evidenciava una sortida precipitada.
Es tragué un pes de sobre. Qualsevol treva li anava bé.
Obrí les aixetes de la banyera i s' anà a preparar un "cubalibre" sense gel.
Tot li semblava estrany: no reconeixia els mobles, les seves coses semblaven defugir-la, el terra semblava allunyar-se dels seus peus a mesura que avançava, i els sorolls li arribaven esmorteïts, com si tingués el cap sota l' aigua.
Era com si patís els símptomes d' alguna malaltia, o com si una bruixa li hagués fet un encanteri.
Tancà les aixetes, barrejà sals de magnòlia amb l'aigua, es despullà, i es submergí dins del bany.
Les coses no eren tant fàcils.
Tenia la sensació d' haver estat molt temps fora. No volia pensar en el que havia fet.
Capítol tancat - pensà - i buidà el got d' un glop, allunyant-lo de la banyera tant com li va permetre el braç.
El problema era ella. Amb això no hi havia contat. S' havia cregut que es coneixia i es controlava perfectament, i ara estava perduda dins un cos que no reconeixia com a seu, i que semblava que tampoc la reconeixia a ella.
S' enfonsà dins l' aigua uns segons i torna a sortir. S' acaricià els mugrons. Li feien mal. Un mal que la feia estremir. Els premé suaument amb els dits, i unes lleus punxades de plaer li recorregueren el cos fins al sexe i es notà un gran buit entre les cames
L'instint de supervivència la feu reaccionar ràpidament. Agafà una esponja i es fregà el cos, enèrgicament fins que la pell li quedà envermellida mentre es deia en veu alta:
" Ja ha passat, Alícia, ja està, s' ha acabat. No tornarà a passar mai més"
Deixà anar l'aigua i mentre es buidava la banyera, s'embolicà el cos en una gran tovallola blanca,i el cap amb una de petita, blanca també.
Continuà parlant sola, en veu alta. Es volia sentir la veu : Tot és teu, Alícia, els miralls, la casa, les tovalloles son teves, blanques, com li agraden a en Bruno....entrà a l' habitació sense obrir el llum i s' estirà sobre el llit .
La torre Agbar resplendia com una torxa blava en la nit .
"No vull perdre res, no he de perdre res, no tinc per que perdre res, la meva nena...la Maria...He de pensar en la Maria. No vull pares separats, no vull bosses de cap de setmana, no vull "novios" de la mare i "novias" del pare, ni germans eventuals per ella."

Però perquè pensar tant ? que havia estat allò? Res més que una aventura. En Bruno no en sabria mai res. Segur que l' Ernest estava tant tranquil a casa amb la seva companya i ni tan sols pensava en ella, ni en el que havien fet...no, no era possible que ja n'estigués gelosa !

S alçà del llit, i sense obrir el llum, només amb la claror blavosa que li venia del carrer, es posà un pijama i s' assecà el cabell amb la tovallola.
Lluïa una mitja melena escalada hàbilment per un perruquer de moda. Era l' únic luxe que es permetia : un cabell ben tallat, d'un color castany fosc impecable,que emmarcava el seu rostre allargat, de llavis plens i ulls verd gris.
Necessitava moure's. Endreçà el bany,apartà la bossa de nàutica d' en Bruno, deixant-la en un racó, i notà com dintre seu naixia un sentiment de culpabilitat.
L'allunyà ràpidament, només li faltava això : sentir-se culpable.
S'acostà a l' habitació de la nena que dormia plàcidament, li feu un petó i l' acotxà.

Ella també se'n va anar al llit : blanc i fred...
Rebobinà els fets des de l' inici. Ho necessitava.
L' ocasió s'havia presentat sola.
Quan el director gerent va delegar en l'Alícia per anar a València, i va proposar que hi anés algú de màrqueting, l'Ernest s'hi va oferir. Va dir que tenia el cap de setmana lliure, i que li anava bé.
La seva proposta es va acceptar sense més comentaris.

Ella no va poder evitar que una barreja d'eufòria i temor l'envaís. Va pensar que encobria una proposta. Des d' aquell petó trasbalsador, no havien tingut cap contacte físic més. La tensió era palpable entre ells. Al menys ella si que la notava.
Havia estat sempre una detractora dels embolics a la feina, però aquella relació tenia l'aspecte de ser una bomba. S' hi sentia irremissiblement abocada.
No van creuar cap comentari, només van organitzar-se la feina. L' empresa els hi havia reservat dos vols en primera fins a Manises, però ella va refusar. Volia anar i tornar sola. Preparar-se per l' anada, tenir temps de pensar a la tornada.
Dues habitacions al mateix pis de l' Hotel.

A partir d' aquell moment, va començar a no ser ella. No havia de fer esforços per dissimular el seu estat a casa. No hi havia mai ningú. Excepte la Maria.
En Bruno estava massa ocupat en ell mateix.
Tampoc es volia crear masses expectatives. Potser a fi de comptes tot era fruit de la seva imaginació.
***
La història havia anat així : entrar en el cercle de l' Ernest no era fàcil.
Pertanyia a un trio molt tancat que tenia fama d'elitista. Una era dona, la coneixia de vista : la Natàlia Prats, Cap de vendes internacional, una pèl roja menuda que vestia molt extremada, i tenia fama de tenir una llengua mordaç.
Els altres dos, eren el director de publicacions, l'Abel Casado, un intel·lectual alt i prim vestit amb una elegància indolent, una mica afrancesat, amb fama de filòsof, i l' Ernest, un "llop" del màrqueting.
Esmorzaven junts a la cafeteria de l'empresa situada a la última planta des de la que es veia una magnífica panoràmica sobre la ciutat.
Seien sempre en una taula al costat del finestral de vidre que donava a llevant. Ningú gosava seure amb ells, ni s'hi acostava.
Ella tampoc havia fet cap intent per apropar-s'hi. Li feia por ser refusada si hi entrava sense ser convidada, i en el fons, no els necessitava per res.

L'Alícia no anava sempre a la cafeteria. Sovint es prenia un cafè de la màquina del passadís i assaboria l'estona de tranquil·litat que li proporcionava la fugida del personal de la seva planta, que anava a esmorzar a la dalt o fora.
Va conèixer l'Ernest en un curs de reciclatge de català que l'empresa havia organitzat arran d' una oferta de la Generalitat a les empreses.
No era precisament un home atractiu a primera vista : no massa alt, no massa prim, una mica calb...
De fet no s'hi va fixar fins que el va sentir riure. Una riallada forta, encomanadissa, vibrant...que lli va fer girar el cap i es va topar amb uns ulls negres, alegres i brillants, com els del dimoni, va pensar. A partir d' aquell dia, es saludaren, es somreien, feien per coincidir i intercanviaren alguns comentaris banals.

Uns ulls negres ? ni se li havia acudit que li poguessin agradar. Amb això l'Alícia era una mica selectiva. Li agradava més que congeniar, combinar. Amb l'aspecte exterior era una mica frívola. En el seu departament tot estava combinat. Els colors, les plantes, la il·luminació, la distribució del mobiliari...fins i tot s'havia atrevit a fer recomanacions sobre els colors de la roba que portaven les seves administratives si li semblava poc adient per l'escena.
***
La casualitat es va produir en un acte acadèmic a la Pompeu Fabra, en que l'Alícia va acompanyar en Bruno, i van coincidir amb la Natàlia Prats d' Internacional.
La Natàlia anava amb Joaquín Hiniesta, catedràtic de Literatura Castellana de la facultat, i a la seva esposa Margaretta, una pintora incompresa d' origen suec.
Hiniesta i Bruno es coneixien de l'època del servei militar, i acabarem els cinc en una xampanyeria del Born.
La Natàlia es mostrà extraordinàriament amable amb l'Alícia,cosa que la posà en guàrdia, ja que a la feina gairebé ni la saludava. Desprès l'acompanyaren a casa, ja que la Margaretta tenia mal de cap i els Hiniesta agafaren un taxi.

L'endemà, la Natàlia va anar a buscar-la per esmorzar juntes i la va portar fora del complex empresarial.
L'Alícia es va estranyar de tot aquell misteri. La Natàlia sense tallar-se, la va sotmetre directament a un interrogatori sobre el professor Hiniesta incidint sobre la seva vida privada. Però l' Emma no en sabia gaire, tret que la Margaretta era sueca i no tenia gaire èxit com a pintora i que tenia un fill d' un anterior matrimoni que vivia a Ystad.

De sobte la Natàlia li confessà que era l'amant d' Hiniesta, i que mantenia amb ell una relació molt especial i emocionant de caire sadomasoquista i que, turmentada per aquest fet necessitava explicar-ho a algú.
Realment allò li va resultar increïble, però no ho deixà entreveure i li va oferir el seu ajut si li calia, pensant que aquella dona, per un motiu que desconeixia, s'havia inventat aquella història que explicava sense cap pudor a una desconeguda
De tornada al despatx la Natàlia li va proposar d' esmorzar plegades més sovint, i davant la seva sorpresa li va confessar a l'Alícia que sempre l' havia trobat una dona molt interessant i que el seu grup estaria molt satisfet si esmorzava alguna vegada amb ells i participava en les seves activitats.
L'Alícia no se'n sabia avenir. Per una banda, la constatació de que hi havia gent que practicava el sexe d' una forma que ella sempre pensava que pertanyia a la literatura,i que fos capaç d'explicar-ho a una perfecte desconeguda, i per l' altra, l'insospitat interès que despertava en el grup dels "divo / divins" com eren coneguts per la resta, no sense una certa enveja, amb la invitació a entrar-hi, honor que pel que semblava no admetia dubtes.
En aquest punt es va adormir. No sentí arribar en Bruno fins que notà el seu alè al clatell, i la seva abraçada. En silenci començà a acariciar-la i ella sentí que la pell se li eriç
ava i que un rebuig incontrolat li naixia de no se sap a on. Es controlà, i el deixà fer sentint-se culpable sense poder fer-hi més.
Llavors s'adonà que realment havia travessat una línia invisible, i que mai,mai més, les coses tornarien a ser com abans.