Diane de Poitiers

Diana de Poitiers

Un ventot de primers d'abril arrossegant sentors de mare-selva i romaní ,s'escolava pels passadissos que unien les immenses sales de parets cobertes de rics tapissos representant escenes de la mitologia clàssica, sostres de fusta bellament policromada i terres de ceràmiques intrepitjables fetes a mà i resguardades per catifes gruixudes que només deixaven veure en llocs estratègics la seva bellesa, contrastava amb l'impecable i calculat grau de calefacció que refeia al visitant embadocat i enfarfegat de tanta sumptuositat i fred.

Ja feia dies que visitàvem castell rere castell, sota un cel ennuvolat i sota la implacable guia Michelin que la meva amiga Cèlia portava com si fos la bíblia, o l'alcorà, intransigent amb la frivolitat i complidora absoluta de tots els suggeriments documentats, insensible a les nostres velades insinuacions per suavitzar el peregrinatge a la Vall del Loira, cedint a alguna parada per fer un cafè i anar a la toilette, que no excedia ni pertorbava el pla que duia irremissiblement a aprofitar el viatge.

Com una sacerdotessa, la Cèlia cada nit abans d'anar a dormir, feia un balanç del dia, consultant si s'havien complert les previsions, i preparant amb cura el pla previst per l'endemà. Portava documentació diversa que s'havia baixat d'internet, i que utilitzava per complementar els trajectes, sense oblidar tots els fulletons turístics que arreplegava en cada visita, tant mal traduïts a l'espanyol que jo els anava canviant dissimuladament pels francesos.

Ens trobàvem doncs dins del castell de Chenonceau, una impressionant edificació rodejada d'aigua del riu Cher, quan seguint religiosament el recorregut indicat, els meus ulls llegiren: “Chambre de Diane de Poitiers”, i sobre la inevitable llar de foc un impressionant retrat de Caterina de Mèdicis. Això em tragué del meu ensopiment, i vaig començar a llegir el fulletó amb interès: Caterina a la cambra de Diana?

Caterina de Mèdicis, esposa d'Enric II no semblava una dona molt agraciada, segons el retrat, però si vaig deduir que havia estat ressentida i astuta.

Ressentida amb Diane de Poitiers, l'amant eterna d'Enric, a la qual el rei havia regalat aquell immens palau, i a qui a la mort del rei, ella va obligar a abandonar. Quina satisfacció devia experimentar Caterina el dia que va veure marxar la seva eterna rival! Més odiada per eterna que per rival, segur. Astuta per que va aconseguir fer reines a les seves tres filles i casar els seus fills amb reines també, augmentant poderoses aliances.

Jo volia veure un retrat de Diana, i amb un entusiasme que em va sorprendre a mi mateixa, em vaig dedicar amb fruïció a llegir totes les explicacions que acompanyaven els retrats. Les nobles dames com Maria Estuard i Madame Dupin, competien amb Judit i Holofernes, Samsó i Dalila, emperadors de l'imperi austro-húngar, infants reials que no van arribar a l'edat adulta... res, vaig arribar a pensar que la malvada Caterina havia fet cremar els retrats de l'amant reial.

Darrer saló, darrera esperança, però allí estava en sumptuos marc “Portrait de Diane de Poitiers en Diane chasseuse”.

El quadre representava una dona jove de carns exuberants, vestida amb una túnica curta i portant un arc i un caiac amb sagetes daurades.

L'acompanyava una incomprensible cort de llebrers, infants i banyes de cérvol, i sobre la cabellera hi duia una petita diadema amb una mitja lluna. Al fons un paisatge i el que vaig suposar el propi castell.

No és que m'esperés gran cosa més.

El contrast amb Caterina era insultant: seriosa, recta la mirada, rostre ressec, eixuta la figura, el cap cobert amb una còfia negre ribetejada de fina blonda que no aconseguia endolcir els seus trets. Un sever vestit negre sense cap ornament completava la seva austera imatge.

Diana era representada com el contrari: lleugera de roba i d'esperit... i segurament no eren tant diferents. Dues dones poderoses, amb un home poderós en comú... vaig mirar la Cèlia de cua d'ull: estava llegint delerosament i amb veu alta la descripció d'un armariet de doble cos amb ornamentacions incrustades de nacre i marfil al Pau, al seu company, que l'escoltava amb posat atent.

Per l'ampit del pont es veia el que s'anomenava el jardí de Diana, ple de composicions geomètriques de verds i violetes, a l'altra banda el jardí de Caterina, amb l'aigua brollant d'una font i els parterres recoberts de flors blanques: tulipes, pensaments, jacints... per un dels senders bellament traçats vaig descobrir la figura del meu company, parlava pel mòbil aliè a la bellesa de l'entorn, fugint de qualsevol possibilitat d'evadir-se, sempre amb ganes de ser en un altre lloc i de marxar-ne ràpidament quant hi arriba.

Vaig notar una presència al meu darrere però no em vaig moure, sabia que era en Pau.

Amb veu baixa a cau d’ orella, em digué: Diana, no creus que al retrat de Caterina només li faltava la guia Michelin?

Baiba Liepa