Reptar no sempre és fàcil... gener de 1939 en el record

c/ 27 de enero de 1939

No em puc imaginar això que em demanes, Jeremíes.
"Abans de la guerra..... desprès de la guerra"
Aquest era el temps que marcava els esdeveniments de la meva vida des que vaig tenir ús de raó.
Vaig néixer el 1948, en una família que fonamentalment volia oblidar i sobreviure.
Era una nena afortunada, i al meu voltant no trontollava res.
Els meus avis paterns formaven part de la burgesia culta de la meva ciutat,una ciutat no massa gran, però suficientment lluny i a prop de Barcelona com per que la urbs no l' absorbís i pogués esgrimir la seva capitalitat provinciana.
Els meus avis materns eren rics.
L'avi patern parlava del dia que van "entrar els nacionals", parlava de la gana, i
d' amagar-se, i d'aquella gent, de la que les meves tietes parlaven en veu baixa, i en deien "els rojos", que cremaven esglésies i mataven els capellans... A casa l' avi es parlava en català.
Els que suposadament eren els bons, eren "els nacionals". Però tampoc eren ben bé els bons. Eren els que havien guanyat.
A casa els meus avis materns tot era modern. Vivien en una torre rodejada
d'un frondós jardí, en el que hi havia un estany de peixos vermells, i la "la casa encantada", deshabitada i mig ensulsiada, on hi havien viscut els meus besavis.
La guerra allí tenia una altra versió: l'havien passat al "costat nacional" i a Suïssa. El meu avi era ric i excèntric i anava a veure a Franco.
Es parlava el català, però sempre a casa. No es parlava de la guerra, sinó de la "victòria".
Jo adorava els meus avis. A tots. Un dia el meu avi ric em va dir : Mariona, saps que jo vaig ser espia?
Intuïa una situació familiar caòtica sobre el que realment havia passat a la guerra civil, i que em va comportar una batzegada el dia que ho vaig entendre.

Jeremíes, jo vivia al carrer "26 de enero de 1939, dia de la liberación" i aquell dia era festa i no em calia saber res més.