El poruc de les peres

Allí, en aquell racó característic a més no poder, es parlava de tot: s'hi discutia el bo i millor de la política, es tractava d'adobar la situació financera municipal, es comentava el que es deia i deixava de dir-se de determinada fadrina de l'encontrada, que si l'hereu dels Magalls tenia la mà foradada, que els del Molí Vell estaven ofegats fins a la nuca... D'aquest safareig sense aigua, l'ànima, l'eix, n'era en Pere, baster i a la vegada guarnimenter del poble.
Quart endavant, quart endarrera, gairebé sempre hi feia cap a la mateixa hora. Era, tanmateix l'única debilitat que tenia: anar al cafè. Més que per assaborir el líquid flairós i reconfortant, per a prendre part en la tertúlia habitual.
Amic de la facècia, d'armar gresca i tabola, la seva taula, aquella enclavada al costat dret del taulell, al fons de la botiga, era la més simpatitzants.
Una de les tasques primordials, una de les ocupacions essencials que la taula tenia al seu càrrec, era la de rebatejar, la de posar renom a tots.
Tothom era conegut pel malnom, tothom menys en Pere. Ell, solament ell, n'havia sortit indemne. Ni els seus propis companys havien atinat a rebatejar-lo. Heus ací com el nom li servia, a la vegada, de motiu, car de Peres n'hi havia bastants al poble però com que a ningú se'l distingia pel nom, ja se sabia que es referien al baster quan hom en les converses anomenava a un tal Pere.
Així les coses, heus ací que un dia, un bon dia d'estiu calorós, el nostre home comparegué a la reunió consuetudinària, quelcom preocupat i enutjat.
Es tractava del seu hort. Més concretament: de la perera que hi tenia. Com que era l'única que hi havia en tot el poble, els xavals, tan aviat com el temps de fruitar arribava, romanien a l'expectativa. Gormands a desdir, tan bon punt les peres es podien menjar, en feien la corresponent requisa. Aquest fet venia a ésser com una mena de cançó de l'enfadós, car cada any es repetia amb la consegüent sorpresa d'en Pere a qui, malgrat l'experiència dels anys anteriors, la malifeta dels brivalls agafava sempre descuidat.
Aquell any, però, la cosa canviaria notablement de rumb. Sortosament, la casualitat l'havia avisat a temps. Fou aquell mateix migdia, mentre es trobava en el bell mig de l'hort, al brocal del pou, poant aigua per tal de posar el vi en fresc, quan arribà a les seves oïdes una estranya remor, com de brancatge que s'esqueixa. Llençà l'esguard terra enllà, en direcció al lloc d'on li havia semblat percebre el soroll. Algú, provinent de sota la perera, tal vegada creient-se observat, les emprenia caminal avall, vers la carretera que circumdava el regadiu.
- Malviatge la canalla! - exclamà en Pere, tot menant les seves passes envers el dissortat rosaci que ja abans d'hora despullava la mainada entremaliada.
Depriment espectacle el que presencià en Pere tantost arribà sota l'arbre. Tot el sòl, al volt de la soca, era una catifa de peres mossegades, llençades al constatar llur verdor. I per damunt de tot aquest estropellament, una branca de proporcions no gens esquifides, plena de fruit a mig madurar, jeia ferida de mort.
- No s'hi val a fer malbé! - i tot dient-ho, al bon Pere els ulls li espurnejaven.
Instantàniament, alçà la vista enlaire. L'home es reanimà notablement. La destroça, a terra, havia estat considerable, però dalt de l'arbre la collita es presentava ubèrrima i esplendorosa com no mai. Encara hi era a temps, doncs.
Sota de l'arbre, al redós del fullam, prometé solemnement no deixar-se prendre les peres. Per tal d'aconseguir aital fi les vetllaria constantment, dia i nit, armat convenientment,
- Malaurat aquell que gosi acostar-se! - proferí, decidit a tot.
A la tarda, al cafè, entre els companys, no pogué dissimular la contrarietat soferta al migdia. Hagué d'explicar el "com" i el "què". També la decisió que havia pres d'escarmentar a qui s'acostés, fos qui fos, sense distinció de cap classe.