El poder de les preguntes

En Robert té 11 anys. Avui fa cara de preocupat , tant és així que el seu pare li pregunta:
-Que et passa alguna cosa Robert?
-No, no res- contesta
-Com ha anat l'escola- insisteix el pare
-Bé, ens han explicat una cosa nova.
-D'això es tracta, no? d'anar aprenent. I quina ha estat aquesta cosa?
-Ens han parlat dels Drets Humans. Tu els sap?
- Sí...
-Tots? És que n'hi ha 30, eh?
-Home, potser no te'ls sabria dir de memòria, però els conec sí, només faltaria!
La conversa es va acabar així, de moment, però en Robert hi va continuar pensant. Hi havia punts que no li quadraven.
Un altre dia, a l'hora de sopar, la família tenia la televisió posada i parlaven del problema de l'emigració. De cop en Robert va saltar:
-Això no pot ser -va dir
-Què dius?-li va dir la mare- De què parles?
-D'això de l'immigració. Per què serveixen doncs els drets humans? Allà diu ben clar que tothom pot anar lliurement on vulgui, doncs per què hi posen pegues?
-Ui, fill meu! Això és molt més complicat del que pots imaginar, que no ho veus que si vinguessin molts, molts de fora, aquí no hi cabríem?
En Robert va callar. Estava pensant. També semblava tenir raó la mare, però llavors, com quedava allò dels Drets?
Van passar uns dies i de nou amb una menjada familiar amb la tele engegada com de costum, va tornar a saltar en Robert:
-I això què?
El pare i la mare es van sobresaltar i quasi alhora li van preguntas:
-Què dius?
-Que no ho sentiu que estan dient per la tele? Estan parlant dels ocupes!
-Bé, i què?- s'interessa el pare.
-Que ja no torno a entendre res. Qui són els ocupes, els que no tenen casa?
-Home, n'hi ha que sí que en tenen.
-Doncs per què no es queden a casa seva?
-Robert, no t'hi encaparris, això també és molt complicat- intervé la mare.
-Complicat o no, potser que m'expliqueu alguna cosa, no? per veure si m'aclareixo les idees. Segons els Drets Humans, per una banda la propietat privada és legal i per l'altra tothom té dret a tenir una casa on viure. Això ja em dificulta entendre l'idea dels ocupes, però si a sobre em dieu que n'hi ha que tenen casa i se'n van a viure a casa d'un altre... per què ho fan?
El pare i la mare es miren entre si. Qui li contesta? El pare s'hi llança:
-Mira, hi ha ocupes de moltes menes... diem que els més... diguem-ne bons, ho fan precisament per difondre aquest dret que dius tu.
-Així que aquest dret, com el dels emigrants no es efectiu, en realitat? Per què, a veure, qui ho va decidir tot això dels drets humans?
- Bé... ja molt de temps, no recordo la data... algú va fer una Declaració... escolta, això ho pots preguntar a l'escola, eh maco?
-No, si m'és igual qui va ser el primer a dir-ho ni quan va ser. El que vull saber és qui ho ha de fer complir, qui se'n cuida?
-Ai ves! El govern, deu ser.
- I per què no funciona? Per què no funciona, oi?
-Prou, noi! Ja n'hi ha prou per avui! Tinc altres maldecaps jo!
Aquella nit, una vegada al dormitori el pare i la mare no s'ho podien treure del cap:
-Ens haurem de repassar la lliçó. noia.
-I tant! Però està bé que s'interessi pel tema, oi?
-Segurament, però em sembla que no li sabrem pas aclarir.
A l'habitació del costat el Robert no podia dormir. Trobava estrany que els seus pares no li sabessin explicar més clar tot allò. I total s'havia preocupat per un parell de Drets. I n'hi havia 30!
....................................................................................................
Però totes aquelles inquietuds no van ser en va. Els pares d'en Robert formaven part de l'AMPA de l'escola del seu fill i van organitzar un cicle de conferències sobre la vigència dels Drets Humans a tot el món. Com a conseqüència d'aquestes conferències diverses persones es van apuntar a ONGs que lluitaven pel seu desenvolupament, uns com a socis i alguns altres com a cooperants actius.
Per la seva part la direcció de l'escola, motivada per l'iniciativa dels pares, va decidir aprofundir d'una manera més didàctica el coneixement ja iniciat d'aquests drets. Va muntar exposicions il·lustratives i va incitar als alumnes a fer grups per tractar-los d'un a un i a participar en un concurs de contes per tal de donar-los més a conèixer. El premi ofert als guanyadors consistiria en un viatge familiar (de pares i fill) a un país on es pogués comprovar la tasca de voluntaris per promocionar els tan citats Drets.
Vet aquí que una vegada més es constata que el fer-se preguntes sobre un tema, al mostrar-hi interès, no és mai inútil, encara que de moment no s'obtingui la resposta desitjada.