EL PERFECCIONISTA. Capítol 35. (FI DE LA NOVEL.LA)

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)



CAPÍTOL TRENTA-CINQUÈ

"Tot allò que l'home fa o imagina, té per objectiu satisfer les seves necessitats o apaivagar els seus sentiments".......................................EINSTEIN


La senyora Bellfaig (que fou així com se la conegué en els medis financers des que agafà els regnes de les empreses, a la mort de son pare) fou extraordinàriament generosa amb en Joan Baldric. Li donà llibertat absoluta en els projectes de promocions, en l'organitzacó de les empreses immobiliàries, en l'arquitectura que havia de prevaler i en els tipus d'urbanitzacions a desenvolupar. L'única exigència era, com li havia dit a l'hora del sopar, la que normalment s'exigeix qualsevol empresa: l'èxit financer. I pel que fa al sou, li oferí molt més del que mai hagués pogut arribar a somniar, a part dels honoraris dels projectes que redactés, i a part d'un important percentatge sobre els beneficis que les empreses obtinguessin.

El canvi de vida de Joan Baldric fou radical. Les primeres setmanes foren apassionants. Les presentacions i les preses de possessió dels nous càrrecs, l'assabentar-se de la marxa dels negocis, la coneixença de cadascuna de les urbanitzacions, dels projectes en curs, i dels programes a curt i a llarg termini, més el contacte directe amb els arquitectes, els enginyers i els administradors que portaven les empreses, totes aquestes novetats foren engrescadores i estimulants. Però arribà el dia que el nou Director General hagué de fer de director general, és a dir, de prendre decisions. I el nou ditector general s'adonà d'un fet extraordinari, quelcom que li succeïa en tots els afers de la seva vida, però que no creia que ara li succeís: s'adonà de la difcultat de decidir i, més encara, de decidir bé, sense error; s'adonà que la crítica, que ell dominava tan bé, és una feina ben fàcil comparada amb la presa de decisions en qualsevol empresa. I decidí que decidissin per ell, amb l'esperança que les decisions fossin ben preses.

Es reservà, naturalment, allò que era pròpiament el seu ofici: els projectes d'arquitectura i d'urbansime. I aquests projectes foren l'excusa per renunciar a l'alta direcció empresarial, cosa que féu ben aviat posant el càrrec a disposició de la senyora Bellfaig. Blanca no ho comprengué fins que en Joan li donà a entendre que la seva professió exigia completa dedicació; que l'arquitectura era una "bella art", i quan l'art es vol barrejar amb el negoci hi perden un i altre; que ell preferia dedicar la seva vida a allò que sentia de debò dins seu, encara que econòmicament hi sortís perdent; que no li venia de gust, en una paraula, iniciar ara un nou cami -el camí de la direcció empresarial- perquè mai havia tingut gust pels negocis ni apetència de diner que és l'objectiu real, últim, de tot negoci.

Antónia, en assabentar-se de la renúncia d'en Joan, no féu cap comentari. Ella ho havia sabut d'antuvi, perquè coneixia bé en Joan. Tanmateix, li quedava encara l'esperança del tr¡omf professional del seu marit. Però el marit era en Joan Baldric. I els Joan Baldric d'aquest món nostre no canvien, que és ben cert allò que diuen, que geni i figura... fins la sepultura, i allò altre: que primer muden muntanyes que genis.

El fet és que en Joan tenia moltes virtuts i moltes qualitats, però n'hi havia una que Déu no li va atorgar: esperit creador. Ell havia fet uns pocs projectes i n'havia quedat satisfet, això és ben cert. Però quan els projectes foren més, no sortien noves idees. Feia com el novel.lista que no ho és, que ha de repetir sempre la mateixa novel.la, la primera, que és la història de la seva vida i dels seus pensaments respecte la vida. Així que l'home es decidí a cercar ajuda, i la trobà: el seu amic Robert Ermengol s'avingué a col.laborar amb ell en les seves obres. I en Joan s'afanyà a fer bé allò que era capaç de fer: desenvolupar i perfeccionar les idees d'en Robert, traient-se hores de son per acomplir la seva tasca de manera que no semblés un complement de la tasca fonamental, que era la creació, sinó quelcom alhora tan important com la creació: la funcionalitat de cada projecte.

La vida d'en Joan tornà a ser la que era abans. I el món seguí, naturalment, rodant i essent el que sempre ha estat: un món amb imperfeccions polítiques, socials i humanes. I la gent, amb les seves debilitats, no aconseguí pas ser contemplada pel Joan, com un dia aconsellà n'Antònia al seu marit, com un conjunt d'éssers cadascun dels quals mereixia amor, admiració i respecte, sinó com una munió d'éssers majoritàriament irresponsables, egoïstes, hipòcrites i desvergonyits...

I en Joan Baldric seguí preocupat com sempre, desgraciat com sempre, i perfeccionista com sempre...

Avui, precisament, ha tornat a escriure un article pel seu diari, que, com sempre, dubtem que el diari li publiqui.

Heus-el ací, com un retrat final de l'home protagonista d'aquest relat, que volgué canviar el món i canviar-se a ell mateix, i, que, malgrat tot el que li ha succeït i ha viscut, segueix essent en Joan Baldric de les absurdes preocupacions...

"ENGINYERS I ARQUITECTES: CULPABLES.

"Construir edificis que durin ha estat, de sempre, una de les dèries de la humanitat.

"Dólmens. menhirs, clapers de gegants, taules i una immensitat de pedrotes grosses es troben espargides pel mon, demanant clemència als déus. Piràmides i altres sepultures colossals guarden els cossos de faraons antics, i de moderns faraons, per aconseguir que llur glòria pugui ser immarcescible i llurs ànimes aconsegueixin la pau eterna. Temples dedicats al culte als déus excel.leixen en perfecció i en grandària. I tots, sempre, construïts per sempre.

"Els materials eren petris. Els basalts, els granits i els marbres encara perduren a Luxor, a Karnak, i al Partenó d'Athenea. Les calcàries dels pobles pobres, que no podien anar a cercar a pedreres llunyanes pedres de més qualitat, han anat degradant-se lentament i inexorable, però dos mil anys després de posar un carreu sobre un altre, moltes construccions encara aguanten l'embat del temps. La humanitat construïa contra l'assot dels segles. Sense tecnologia avançada. Sense grans coneixements.

"Però els darrers segles, els segles de la llum i de la ciència, enginyers i arquitectes s'afanyen a utilitzar el ferro com a material constructiu i, des de finals del segle XIX, el formigó armat. La ciència de la construcció està d'enhorabona. Enginyers i arquitectes ja saben calcular amb detall els esforços a què estarà sotmesa cada peça de l'edifici, i saben calcular les mesures mìnimes amb què cada element pot ser bastit. Les columnes ja poden aprimar-se i les llums expandir-se. Es pot economitzar material. Es pot assolir més bellesa combinant harmònicament resistència i esbeltesa.

"Simultàniament, comença la industrialització. I es basteix fàbrica rera fàbrica, amnb llurs fums i llurs de¡xalles als rius, però produïnt cada dia més coses a més baix preu. L'economia de mercat revoluciona el món. La societat està d'enhorabona.

"Els enginyers sabien que les fàbriques perjudiquen el medi ambient, de la mateixa manera que sabien que les mines de carbó perjudiquen els pulmons dels minaires, però consideraren que això del medi ambient i això de la salut dels minaires eren problemes petits. Els arquitectes sabien que el ferro s'oxida, ique no s'oxida gaire si es pinten sovint pilars, jàsseres i bigues. Ambdós, enginyers i arquitectes, sabien qe les barres de ferro que duu el formigó armat s'han de recobrir bé de ciment perquè, del contrari, les barres s'oxiden i l'estructura es fa malbé. Tot això ho sabien, però es van oblidar d'allò que mai no havia oblidat la humanitat mentre no era tan sàvia: es van oblidar de l'immens poder destructiu del temps. A l'ensems, van perdre la por, perquè creien a ulls clucs en la infalibilitat de la seva ciència, com si ja la dominessin del tot, oblidant-se d'allò que anomenem els imponderables, aquells imprevistos aleatoris que la ciència és incapaç de predir exactament perquè no té prou dades al seu abast.

"I un dia s'esdevingué que un enginyer tingué la idea genial de construir una presa amb volta laminar apuntalada a les muntanyes de la dreta i de l'esquerra del llit del riu. Una immensa volta catalana aguantava un immens embassament. Un mur enorme (una presa de gravetat) havia estat substituït per una làmina de formigó armat. Però un dia la volta, contra tot pronóstic, es trencà. Frèjus visqué el drama terrible de l'embassament buidant-se sobre la ciutat. Què havia passat? Doncs que els estreps de la volta, les muntanyes, s'havien mogut lleugerament degut a un insignificant terratrèmol, que no s'havia considerat possible.

"Un altre dia els enginyers de Nova Tork s'adonaren que els ponts de ferro construïts sobre els rius que travessen la ciutat, malgrat la pintura constant de totes llurs peces, es troben molt a la vora d'enrunar-se. Sí: resulta que el ferro s'oxida més i més de pressa, en certs supòsits, del que els enginyers havien cregut.

"Un altre dia es descobreix que es degrada, amb la humitat, el ciment aluminós que els anys cinquanta els arquitectes empraven quan havien de fer jàsseres de llum molt gran, o les circumstàncies exigien apressar els terminis d'acabament de la construcció. Per què? Imponderables de la química. Ja que resulta que tots els ciments són més vulnerables al pas dels temps del que els enginyers i els arquitectes havien cregut, aquest pas del temps que s'havia oblidat, aquest degoteig d'anormalitats imprevisibles que els anys van aportant...

"Mentrestant, els ecologistes ens diuen un dia i un altre dia quelcom que els qui haurien d'escoltar no volen sentir: que destruir la natura és autodestruir-se. Però les fàbriques projectades per enginyers continuen emetent gasos tòxics, i tirant al torrents i als rius les aigües que els sobren. Els residus industrials van omplint abocadors que infesten la terra. La política d'espais proteg¡ts
segueix enganyant tots els bonafès del món perquè no vegin com va seguint la destrucció del medi: una destrucció dirigida per enginyers forestals que desconeixen què és un bosc, i enginyers industrials que no volen saber què és un riu quan recuperen centrals hidrolèctruiques o en projecten de noves.

"Enginyers i arquitectes... Sou culpables!

"Sou culpables de desoir la veu sensata dels il.lusos ecologistes, i la veu de l'experiència dels vells.

"Sou culpables d'avantposar els vostres coneixements tècnics al sentit comú i a la por dels humils.

"Sou culpables de no rebelar-vos contra la mesquineria dels comerciants de la construcció per a imposar-los-hi uns coeficients de seguretat que permetin lluitar, com els antics, contra les malvestats del temps i les malvestats del homes.

"Sou culpables de seguir construïnt edificis fràgils en comptes d'edificis per sempre...



FI DE LA NOVEL.LA