EL PERFECCIONISTA. Capítol 23.

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)


CAPÍTOL VINTITRESÈ

El vespre i la nit d'aquell dissabte transcorregueren sense novetat. Quan en Joan s'acomiadà dels mossens, del doctor i d'aquell jove que encara no sabia com classificar, eren les vuit de la tarda, hora ben inconvenient per na Fela. Quan arribà a la dispesa, en efecte, trobà la taula parada amb el seu sopar fred. S'endevinava que els nuvis ja havien sopat feia estona, cosa que no li permeté conèixer-los. El que sí que féu, fou sentir-los tots els trossos de nit que romangué despert. Aquell hostal no gaudia, precisament, d'una bona insonorització contra esdeviments de benaurança infinita.

L'endemà al matí, just després de desdejunar tot sol (que els nuvis encara devien descansar), es presentà a cals Despou el jove Xavier Blanc. Anava per feina, l'home. Sortiren plegats -ell i en Joan- cap al camp perquè, a juí del detectiu, les parets mai són prou sordes. "Que m'ho preguntin a mi", pensà el Joan, recordant la mala nit passada mig en blanc, malgrat que la curiositat no era pas un dels seus defectes.
Anaren caminant per un camí de muntanya durant força estona sense que cap dels dos homes badés boca. Ni tan sols miraven l'entorn, ni el paisatge, ni la botànica exuberant que, em certs llocs, fins els privava de passar l'un al costat de l'altre. El nostre ben conegut personatge vaguejava cabòries de rèplica a la vergonyosa actitud d'ahir de Don Rigobert, tancant-li la porta pels nassos. I el personatge recentment arribat a la nostra narració rumiava les seves futures observacions, imaginava unes exitoses anàlisis, i unes lletres grosses als diaris escampant a so de bombo i platerets la notícia de l'any... i el nom de Xavier Blanc.

-Tinc algunes preguntes que haríeu d'aclarir-me, senyor Baldric. Però... per començar: no us sembla que ens podríem tutejar? La joventit bé ho fa, i nosaltres no som pas gaire granats, encara, per no seguir el costum de moda. D'acord?
- D'acord...
- Veuràs: jo acostumo a escriure'm les coses amb un cert ordre i així puc fer, mésd tard, les meves anàlisis científicament, mètode que, unit a la cura amb que treballo, forneix la necessària seguretat a les hipòtesis que vaig barrejant...
- Dieu, dieu... Digues, digues...

Amb calma, en Xavier cercà quelcom dins les butxaques de la caçadora que vestia. Semblà no trobar el que buscava. Cercà després, també sense nervis, a les butxaques dels pantalons. Res de res.
- Amb les presses, em dec haver deixat els papers a casa. Visc a casa del meu cosí, saps?... El greu seria que ell llegís els meus apunts... Aquí, a.a.ara els tinc! Sempre surten les coses al darrer racó que cerques... Mira que en duem de butxaques... Bé. Com et deia, necessito fer-te unes preguntes. Però perquè entenguis la seva finalitat, t'exposaré, inicialment, les possibles conclusions que crec que són pertinents al cas...
- Soc tot orelles.
- Les conclusions a que podem arribar són les següents: u) una mort va ser natural, la segona, un suïcidi, i la tercera, una mort accidental; dos) la primera va ser mort natural, la segona, un suïcidi, i la tercera un assassinat... repeteixo: un assassinat; tres) la primera va ser mort natural, les dues altres, sengles as-sas-si-nats!; i quatre), les tres morts van ser tres assassinats. Em segeuixes?
- Sí, per ara sí, efectivament... però...
- Més encara: si la prmera mort no va ser natural, o la segona no va ser un suïcidi, o la tercera no va ser accidental, pot haver-hi un, o varis, autors de crims. Em segueixes?
- Sí, sí... peró...
- Deixa'm acabar... Ergo: s'imposa una investigació profunda... I per començar-la, et faig aquesta pregunta essencial: ¿Estàs ben segur, tu, que la nit de la mort del vell Arnau, ni les nits següents, les vas passar al llit, sense llevar-te per a res, ni una sola vegada, ni que fos per anar a beure un vas d'aigua, o per anar al lavabo...

En Joan Baldric havia anant perdent els estreps a mesura que " el detectiu" anava explicant les possibles "conclusions" a què havia arribat després de la seva llarga meditació nocturna, però quan li va fer la pregunta, tot i que volia contenir-se, anà a explotar... Però canvià, a temps, d'actitud. La seva contesta fou aquesta:
- Admiro la teva capacitat i la teva rapidesa de raonament. Sí: l'admiro francament, sense concessions a la fàcil adulació... I et contestaré això: que recordo les nits dels dies tretze, catorze i quinze de març d'aquest any, fa vuit mesos llargs, com si fossin la nit passada. I recordo perfectament que la nit del dia catorze em van quedar en blanc tres hores i mitja exactament, durant les quals vaig agafar molt de fred... Té importància, la cosa?
- Si que tens bona memòria, Joan... -contestà una mica sorprès, el bon detectiu, incapaç d'adonar-se que algú volia mofar-se d'ell. -Si és tal com tu dius recordar, ja tenim quelcom de guanyat. Ens faltarà, aleshores, conèixer un còmplice que et pogués ajudar a penjar el pobre senyor Pasqual a les golfes...
- Em deixes opinar, Xavier? Crec que has trobat, ja, el desllorigador...
- Digues, digues...
- Doncs que em penso que és això el que va passar: que l'endemà de la mort del vell Arnau, en Tòfol (que ha estat premiat per la seva gesta), ajudat d'algun foraster perfectament hipnotitzat, que potser vaig ser jo mateix, van assassinar i penjar Don Pasqual... Em segueixes?... I al cap de tres dies, quan va aparèixer Donya Clotilde, la germana, i Don Rigobert va veure que ella començava a sospitar d'ell, doncs, aleshores, es va tornar a servir del mateix Tòfol, o d'algun altre testaferro, per a fer-la caure dins d'un pou..
- És possible... és possible, en efecte. Però, com podem provar-ho, això?...
- Aquest és el teu problema, amic Xavier, que el dectectiu ets tu, no jo... Jo solament sóc un involuntari còmplice d'assassinat...
- I el vell Arnau, Joan?
- Aquest devia morir de vell, home, d'un atac de cor, que és com moren tiots els vells que tota la vida han estat sans...
- Està clar... està clar... -comentà. somrient, el futur famós detectiu.
-Quasi esclarida la qüestió, ¿què et sembla si tornessim enrera, cap al poble? M'agradaria parlar, abans d'anar-me'n, amb mossèn Jesús i amb el dctor Safont (el teu cosí vull dir), que ahir els vaig saludar sense poder fer la més lleugera xerrada amb ells, i són agradables, oi?, tots dos, sí, tos dos... que sempre tenen converses interessants... al menys amb mi...
- ¿I no seguir amb la investigació?
- Anem, anem... Et deixo el mèrit per a tu sol. Ja faràs...
- El més important seria fer parlar en Tòfol...
- Oh, i tant! Però com jo me'n vaig en havent dinat, fes, vés fent, i tinga-me'n al corrent. Ho faràs, oi? Ara aniré a saludar el teu cosí, tot acompanant-te a casa.
- No sé com tens interes en veure'l al Lluís, al doctor, vull dir. És un home que mai eixa parlar ningú...
- Precisament per això, Xavier. Dels que em deixen parlat no en trec res, que tot el que jo puc dir, ja m`ho sé. En canvi, dels que no em deixen dir res, quan parlen i em diuen coses interessants sempre en trec alguna cosa.
- Home... Mirades les coses d'aquesta manera...

La casa del metge era "la casa del metge" que alguna Administració havia fabricat en sèrie i distribuït per tota la geografia de la seva influència. Un sol projecte havia servit per totes les contrades, fossin de mar o de muntanya, calentes o fredes, amb sol o amb neu. Al nostre perfeccionista, en arribar-hi i veure-la, de poc que li agafa un cobriment de cor. Era una caseta amagada, d'una sola planta rectangular, emblanquinada, coberta amb teulada de teula plana a quatre vessants, d'un color d'argila vermella com per enfurir un brau. Dues xemeneies de barret ridícul s'enlairaven per sobre de la ridícula construcció.
- Marededéusenyor!- exclamà en Joan.
- Que et passa alguna cosa?
- Però.. que no ho veus?
- Què és el que haig de veure?
- Cony! Aquesta casa!
- I què té de particular aquesta casa?
En Joan premé el polsador del timbre sense contestar, deixant en Xavier per inútil. Si una casa com aquella no era capaç de frapar aquell home, és que aquell home era insensible. I a una persona insensible, ¿se li pot ensenyar sensibilitat?

Obrí la porta una dona amb davantal, que semblava tan atrafegada com per no tenir temps ni de saludar-los: ni al cosí del metge, que era de la casa, ni al nou hoste, a qui no coneixia. En Xavier, en veure que la dona fugia, es posà a fer d'amfitrió i féu passar en Joan cap a l'esquerra de l'entrada, on devien encabir-se les dependències destinades a l'exercici de la ciència mèdica. A la dreta, vers on s'havia dirigit la dona, hi devia haver l'habitatge. Entraren a una saleta d'espera plena de cadires de variada forma, color i classe. A les parets hi penjava una estampa emmarcada amb un esquifit mac daurat. No era una estampa de cap Maredéu, sinó una estampa de flors dins d'un gerro. Tampoc no eren flors ni un gerro dignes d'un Van Gogh, ni cap còpia d'aguna obra d'art, sinó tot simplement una estampa com aquelles que s'estilen posar a les parets dels menjadors de les cases de pobres. Una tauleta de centre estava farcida de revistes molt antigues, d'aquelles que avui s'anomenen revistes del cor, mig desfetes i amb pàgines estripades. No havien passat dos minuts que entrà el doctor Safont.
- Encantat de rebre-us, senyor Baldric. Em penso que no hi havíeu vingut mai, aquí, oi? O sí...
- Sí, però de nit. No havia pogut contemplar la casa des de fora. Avui ho he pogut fer. Una ullada, només, està clar...
- Bé. Dieu, dieu. Que us puc ajudar en quelcom? Que em necessiteu per alguna cosa?... No. Suposo que no. Ja heu tingut el meu cosí per xerrar aquest matí i ahir al vespre... i heu de saber que sé de què... Encara esteu preocupat per aquelles defuncions llunyanes, una de les quals vaig contribuir jo mateix a confondre amb una mort per asfíxia. És això el que encara recordeu, oi?. I encara potser penseu que sí que ho fou, cosa que en part m'afa
laga perquè, si penseu així, és que creieu a cegues en la meva infalibilitat com a metge... No ho heu de fer mai aixo de creure a cegues en ningú, ni en la seva ciència ni en els seus valors... Algun dia (crec que això ho digué aquell magníic poeta que fou Oscar Wilde) el personatge a qui poseu cegamenrt dalt d'un pedestal us pot caure i fer-se miques. Si no l'haguéssiu posat tan amunt, en caure potser tan sols s'hagués fet una rascadeta de res...

En Joan, mentre el metge anava parlant, l'escoltava, però anava donant voltes, simultàniament, a les sevs preocupacions. En aquest punt del monòleg del doctor, en Joan s'atreví a interrompre'l d'una faisó que volia semblar ben natural.
- Vós heu cregut mai que Don Pasqual es va suïcidar?
El doctor aturà la seva amable peroració. Arrufà lleugerament les celles, callà un moment i, després de la pausa, contestà:
- Senyor Joan Baldric: la primera visita que em vàreu fer aquí mateix, fa vuit mesos, va ser una visita ofensiva. Crèieu,- i no dubto que de mala fe- que havia canviat la meva certificació de la mort del vell Arnau a pressions de Don Rigobert. Avui veniu a dir-me que vaig fer l‘orni quan vaig certificar la mort de Don Pasqual, potser per pressions del mateix germà. ¿Per què no em pregunteu si també vaig certificar erròniament la mort de Donya Clotilde? Potser sí que vaig dir que havia mort ofegada quan la realitat fou que va morir d'una trompada al cap!... Senyor Joan Baldric: vós sou una persona respectable, culta i agradable, però em penso que sou un esquizofrènic paranoic, amb al.lucinacions i deliris relacionats amb les morts violentes... La unitat de la vostra personalitat sembla desapareguda, lligada a algun conflicte psicològic d'adaptació a un món que ni us escau ni enteneu... Se us endevina, a més a més, una mania persecutòria contra Don Rigobert... pel seu poder, potser? Per la seva fortuna? Què us fa que li tingueu aquesta prevenció?
- Excuseu-me, doctor. Jo no volia pas acusar-vos de res. Però la manera com heu reaccionat em fa sospitat, de debò, que vós sabeu molt més del que mai heu dit sobre les morts dels Bellfaig. Crec, i no vull amagar-vos-ho pas, que el càrrec que se us va conferir el passat mes de maig va ser un premi, no a la vostra ciència, sinó al vostre silenci. Crec...
- Com heu arribat a saber que em van...
El món és molt pertit, senyor Safons. Tot, a la curta o a la llarga, s'arriba a saber. Defensar, com heu fet, el cacic d'aquest poble quan tothom sap qui és i com actua, i titllar-me en veu alta d‘esquizofrènic paranoic, us ha delatat. Oi, amic Xavier?

El cosí del metge, que escoltava amb uns ulls com unes taronges i unes orelles com uns pàmpols les coses que s'anaven invectivant, es sobresaltà quan en Joan li demanà la seva opinió.
-Jo... jo encara no tinc prou elements de juidici per emetre cap opinió. Necessito, abans, parlar amb en Tòfol...
- Què té que veure en Tòfol amb la pregunta? -cridà. ara, el doctor.
- És que hem decidit que la investigació ha de començar per fer declarar en Tòfol, el que era pastor dels Bellfaig, que ara és el majordom del castell...
- Heu decidit? Qui sou els que heu decidit investigar, diga'm! -clamà el metge dirigint-se al seu hoste, el cosí a qui mantenia a cor què vols feia quinze dies.
- Doncs, jo mateix, que sóc detectiu...
- Un merda ets tu, infeliç, i no un detectiu! Que no ho veus que tothom et pren el pèl quan parles de les teves investigacions?... Llàstima, em fas! Beneit, més que beneit...

El pobre Xavier Blanc no se n'havia sentit mai de tan verdes. Es tornà pàl.lid com la cera. Balbucità uns mots incomprensibles, i s'escapolí de l'habitacó que feia de sala d'espera.
Joan Baldric se sentia amo de la situacó. Hom s'hi pot sentir quan l'interlocutor es posa nervós. I el metge s'hi havia posat. S'aixecà, donà unes gambades a dreta i esquerra, es tornà a seure, es tornà a aixecar, es tornà a seure, creuà i descreuà les cames deu vegades... Mentrestant, en Joan se'l mirava amb un somriure de superioritat que era massa... de superioritat.
- Jo no sé res. Absolutament res de res. Em van dir que callés, això es tot. I això és el que faig! És pecat, callar?
- Que calléssiu què, doctor Safont? Que no esmentéssiu certs signes que vau descobrir en els cadàvers? I quins cadàvers?
- Deixeu-me tranquil, per favor. Us ho prego. Vós no sou qui per interrogar-me. Deixeu que segueixi vivint tranquil aquí, fent de metge i guarint gent , al menys, intentant-ho... Bona nit...

Ni l'acompanyà a la porta. Desaparegué.

En Joan agafà el camí de la porta, que recordava pla bé on era, i se n'anà.

"Ara en puc estar segur" , pensà, mentre deixava la casa. "Hi va haver un o varis assassinats. Però, quants? A veure si resultarà certa la hipòtesi que, per enfotre-me'n, he engegat a l'infeliç d'en Blanc?"