El pecat de l'àngel

Has vingut. - va dir amb veu suau, en el seu rostre hi havia un somriure malenconiós.
Va aixecar la mà dreta amb que agafava una espasa i la va moure, ara a la dreta, ara a l'esquerra. L'espasa va espurnejar amb un to vermellós, la fulla encara era plena de sang de l'última batalla en què havia lluitat. Un parell de gotes roges van caure a terra.
-Sí. - va respondre l'home que havia aparegut del no res.
La noia, mentre encara movia l'espasa, va mig aclucar els seus ulls de color gris clar i li va dirigir una mirada trista.
-No tenia elecció. - va dir amb veu suplicant.
-Ho sé, però, tot i així, sóc aquí.
La noia va assentir lentament i va tornar a mirar cap a l'horitzó.
-Els àngels som éssers estranys. - va dir mentre abaixava la mà dreta i més gotes de sang queien a terra. - Lluitem per protegir el bé i nosaltres mateixos el destruïm. - va sospirar.
-Ho sento. - la veu va parlar, sincera.
La noia va tornar va assentir i, aquesta vegada, va moure les ales blanques que tenia a l'esquena.
-Em farà mal? - va preguntar, intentant no semblar atemorida.
-Serà ràpid. - va prometre.
La noia va fer un somriure trist i va tornar a aixecar la mà dreta, movent l'espasa.
-Hauria de sentir-me culpable pel que he fet?
-Ets un àngel. - va respondre, simplement.
-És clar.
Amb la mà esquerra va agafar la fulla de l'espasa. La sang li va regalimar per entre els dits pàl·lids i els va tornar de color roig obscur.
-No em sento culpable. - va dir, amb cert matís de sorpresa.
L'home no va respondre a aquesta afirmació, es va quedar callat, observant-la.
-Em sento... bé. - estava dubtosa. - Però no està bé. - va sospirar.
-Estàs preparada?
La noia va girar el cap ràpidament i un manyoc de cabells negres li va caure sobre els ulls. L'home l'observava amb una mirada impassible.
La noia va fer un somriure trist i va assentir mentre deixava caure els braços, amb l'espasa encara a la mà.
-Serà ràpid. - va tornar a prometre.
-Trobaré el camí?
-Serà davant teu.
L'home va aixecar la mà dreta on duia una espasa similar a la de l'àngel i la va moure, tot tallant l'aire.
-Ho sento. - ara va ser la noia qui va demanar perdó. - Encara que no me'n senti culpable... Sé que no està bé.
L'home va assentir i li va dedicar un somriure, la noia també va somriure, el mateix somriure trist d'abans. L'home va moure l'espasa ràpidament i, en menys d'un segon, la va clavar en l'estómac de l'àngel, tallant-li la respiració.
-No mataràs. - li va recordar. - Ni tan sols als dimonis. - va dir amb un xiuxiueig.
I l'espasa de l'àngel va caure a terra dringant tristament fins quedar inerta, com la seva mestressa.